FRAGMENTS de les CARTES D'AMOR I D'EXILI entre Ferran Soldevila i Rosa Leveroni.

(16). "Si sabessis l'alegria que m'ha portat la teva postal, com m'ha fet feliç. Si sabessis que aquesta nit m'he despertat unes quantes vegades, exultant, transportada. Si sabessis com ben poca cosa és per a mi la felicitat...!" I quan no esperava veure't, has vingut. No saps amb quina impaciència boja esperaré ara el teu retorn definitiu".

"Una altra recança per fer-me companyia durant els dos mesos llargs que hauré de viure de records i d'esperances, durant aquests dos mesos d'espera tensa de tu, estimat...El món i la vida acolorits d'absència, ja sé el que és i per això torno. Podràs fer-ho, doncs? Si sabessis com ho espero...!
I ara voldria dir-te tots els mots tendres que no he sabut dir-te mai. Però tinc por que t'esgarrifaries: si la carta arribava a caure en mans alienes...!
quan fortament voldria
cridar a tots els vents que jo l'estimo!
Però el secret -el meu secret- serà servat una vegada més, i sols tu, una vegada més també, sabràs que aquest meu amor sols té un amo absolut i indiscutible."
35.Leveroni a Soldevila. Ciutat, 10 de setembre de 1937.

(35) "Tota la vida és viscuda en funció d'ell, per això la visc sense recances encara que materialment i aparentment, i potser i tot en realitat, estigui tan lluny del meu amor. Sé que Tàcit hauria de dir només una paraula i jo estaria disposada a canviar-la del tot. Sé que estaria disposada a donar-la. Potser per això m'impacienta com abans i normalment faig la meva vida. He trobat l'equilibri".

"Cap respecte hauria tingut prou força per impedir-me que em llancés als teus braços... I també, si és que anava vers la soledat, per què no sentir-la ja des del primer moment, per què allargassar les coses? "Sols amb mi sol..." Sola cap a una vida nova, vers un paisatge nou, vers unes gents noves, forasteres, indiferents, hostils potser. Vers l'enyorança de tu que ja sentia des d'aquell moment... Però no és veritat, l'enyorança de tu ja la sentia el dia que ens acomiadàrem a Londres. La sentia entre els teus braços, agudament, quan em besaves, quan et besava... Essent teva... I ara, tot just als començos de la nostra separació, ja compto els dies que manquen perquè s'acabi. T'estimo amor meu, i et vull a tu, simplement.".
36. Soldevila a Leveroni. Barcelona, 20 de juliol de 1938.

"Si sabessis com odio aquesta distància i el temps que ens separa encara! Si sabessis com estic de gelosa de tothom, de tot. Com em faria a bufetades i engegaria la gent a passeig! Si sabessis com m'has fet desgraciada...! (...) La por, la por de comprometre't podrà més en tu que el meu desesper?".
39. Leveroni a Soldevila. Mont-Louis, 12 d'agost de 1938.

"L'absència per a una persona així esdevé fàcilment un suplici".
40. Soldevila a Leveroni. Pensión Riffel, Vevey, 14 d'agost de 1938.

(52) "Aquesta sensació de lluitar inútilment contra un sentiment immutable, llunyà i indiferent. Deixar-se estimar, res més que això, però com diu ell: fent el seu camí, encara...Doldre'm? No, no em dol haver-li donat tot. Jo crec que mai no sabré especular i molt menys regatejar en amor, però ara haig d'ésser sincera, ressento una gran fatiga, a voltes em sembla que no puc més."

"El perdo per una segona vegada. No hauria cregut, abans de patir-ho, que això em seria tan dolorós. L'absència s'aprofundeix per la distància i per mil·lèsima vegada intentu d'elucidar el que he estat per a ell i em dic que marxa sense trobar-me a faltar -cadascú que faci el seu camí, com m'havia dit més d'una vegada-, sense aturar-se a considerar els lligams que m'arrenca a mi, perquè per a ell no n'hi ha hagut mai, de lligams... I em torno a dir, la inutilitat tràgica i risible d'aquest amor, la meva profunda distensió/espera/decepció per ell, sé que allí hi té una bona tasca a fer. Sé que res no compta sinó la seva obra i que els fracassats - aquells que han estimat sense ser correspostos- no han de fer una altra cosa sinó deixar el camí lliure."
61. Leveroni a Soldevila. Barcelona, 13 de novembre de 1939, A. de la V.

(93) "Són les illes del record / les que m'ofrenen les platges / on d'aquest meu navegar/ pugui reposar les ales. / Totes els camins de la mar / un a un se'm refusaven. / Sols els ports resten oberts / amb l'agombol de les cases./ Les veles han desertat / tots els vents les tiraven. / L'estrella signa el retorn / al vell sofrir delectable... / Són les illes del record / les que m'ofrenen les platges."

(129) 17.IV.1943. Què passarà el dia que Tàcit torni? Aquest desenamorament que ara em sembla efectiu, aquesta tranquil·litat, aquest sentiment de perspectiva amb què contemplo la maeva passió pretèrita.

(145) ...versioni una composició de Christina Rossetti, "Song", la qual, a causa de la seva vàlua, transcrivim: "Quan sigui morta, amor, no cantis / tristes cançons per mi. / Sobre el meu cap no plantis roses, / ni fosc xiprer mesquí. / A sobre meu fes d'herba verda, / rosada i fosa als sols, / i, si tu vols, recorda'm viva / oblida'm si tu vols. / Jo no veuré les dolces ombres, / ploure no sentiré; / ni el rossinyol cantant sa pena / mai més ja no l'oiré. / I somniant dins el crepuscle / ja en l'eternal recer, / potser el record em faci seva, / oblidaré potser".

«Song», de Christina Rossetti from blocsdelletres on Vimeo.

(149) "Però, sóc tan feliç que no vull que res pugui esguerrar-ho. Mà. Somriure. Porta que es tanca. Però jo he viscut una de les estones més felices de la meva vida".

"Jo, mentrestant, seguiré aquí disposat a viure'n aviat una altra, d'aventura, que m'interessa i m'apassiona -sense que tu n'hagis de témer res, ans al contrari. Penso que a primers de setembre em caldrà instal·lar-me a Barcelona. Aquesta tarda ho sabré del cert. I després ja no em caldrà esperar gaire per tenir-te novament en els meus braços. T'hi sent encara, amb tota la fúria de la tarda del comiat."
151. Soldevila a Leveroni. 25 d'agost de 1949.

"Ha arribat l'hora de la partença, o sia, del comiat. Per això m'acomiado. Demà navegaré terres enllà, i perdona la metàfora, però és que em sento imspirat. Inspirat per què? Per la partença? Pel comiat? Pel que deixo aquí? Pel que vaig a trobar? Que, per ventura, ho sabem mai, el que deixem o el que trobarem? Podem dir el que voldríem trobar i encara no sempre. Un mot podria resumir-ho tot; la felicitat. Però és un mot tan banal! Amb tot, nosaltres l'hem tastada moltes vegades. Tu potser no ho creuràs, perquè tu ets pessimista de mena. Més: et complaus en el sofriment. Més, converteixes, amb una alquímia angelicodiabòlica, el goig en dolor. És en va que jo t'asseguri que ets una de les dones que han tingut i tenen més motius de felicitat. Tu els motius de la felicitat no els valores. Què dic? Els fas derivar cap a la infelicitat."
171. Soldevila a Leveroni. Setembre de 1959.

Rosa Soldevila mor al 1971 i Rosa Leveroni el 4 d'agost del 1985 i és enterrada al cementiri de Portlligat.

CARTES D'AMOR I D'EXILI entre Ferran Soldevila i Rosa Leveroni.

Informació extreta del bloc: Rosa Leveroni: cent anys.
Cartes d'amor i d'exili
Ferran Soldevila - Rosa Leveroni
A cura d'Abraham Mohino Balet i Enric Pujol Casademont
Barcelona: Viena Edicions, 2010 (La memòria dels dies; 2)
320 pàgines
ISBN 978-84-8330-546-1

L’epistolari creuat entre l’historiador Ferran Soldevila i la poetessa Rosa Leveroni constitueix un recull d’una enorme singularitat, tant com a radiografia d’un ampli període de temps particularment convuls, des del 1933 fins al 1969 (poc després morí Soldevila), com per raó de la tensió amorosa, llargament silenciada, que travessa cadascun dels textos. Perquè Soldevila en aquell moment ja era casat i mantenia amb Leveroni una relació secreta que va evolucionar des de l’admiració entre mestre i alumna, passant per l’enamorament encegat, fins a la placidesa serena de la complicitat corresposta, expressada en clau per tal que les cartes no els poguessin comprometre davant de tercers, o bé manifestada obertament quan els amants se sentien del tot segurs.

Les cartes d'un amor furtiu
Ignasi Aragay
El curs 1930-31, la jove estudiant de l'Escola de Bibliotecàries Rosa Leveroni -aleshores tenia 20 anys- s'enamorava perdudament del seu professor d'història de Catalunya, Ferran Soldevila, que en tenia 36 i estava casat amb Yvonne Lapage. Tot i les reticències inicials de l'intel·lectual, aviat van esdevenir amants i la relació es va allargar, amb alts i baixos, i enmig d'una època convulsa marcada per l'efímera República, la Guerra Civil, l'exili i la postguerra, fins a la mort de Soldevila, el 1969. Els estudiosos Abraham Mohino i Enric Pujol han aplegat aquest conjunt documental, procedent de la Biblioteca de Catalunya i l'Arxiu Nacional, en el volum Cartes d'amor i d'exili (Viena Edicions).
Van ser trenta-nou anys de relació i trenta-sis d'intercanvis epistolars, una passió escrita de la qual es conserven dos-cents tres testimonis: cent cinquanta-cinc són lletres escrites per ell a ella, i la resta, quaranta-vuit, a l'inrevés. En realitat, però, va ser ella, consumada grafòmana, qui més va escriure, però a Soldevila les cartes de Leveroni el posaven en un compromís familiar, i per això no va tenir tanta cura a guardar-les (o fins i tot, potser, en alguns moment devia tenir la cautela de desfer-se'n). En canvi, ella sí que les conservava com un valuós tresor.

Passió versus fredor
Aquesta desigual relació amb els papers també té una translació en l'estil i el contingut. Leveroni sempre és més apassionada, personal i expansiva. Soldevila per escrit tendeix a mantenir les distàncies i es mostra més formal, fins i tot fred, cosa de la qual ella no para de queixar-se, tant a les missives com sobretot en els seus dietaris íntims, als quals ell també tenia accés i que ja van ser publicats el 1997.
Segons els curadors del volum, el llibre es llegeix com una novel·la epistolar que mostra "la conformació d'una relació tan intensa com voluble". L'ús de pseudònims, les dissimulacions, els noms en clau i l'escriptura en francès van ser recurrents en aquesta dilatada correspondència, tant per evitar indiscrecions familiars com per eludir la censura a partir del 1939. Per al llibre, que compta amb nombroses anotacions per situar el lector en el context de cada epístola, les nombroses cartes en francès han estat traduïdes al català.

Soldevila, crític literari
L'estantissa salut de Soldevila, els afers domèstics i sobretot l'evolució de les respectives obres són elements que es repeteixen a les missives. Segons Mohino i Pujol, a través de les cartes resulta rellevant "la incidència grandíssima del mestratge i de l'ascendència de Soldevila sobre la poesia leveroniana", un fet mai prou destacat. De fet, l'historiador va ser el destinatari de bona part de la poesia de Leveroni, i ara sabem que també el seu crític més atent i decisiu. En aquest terreny literari, els estudiosos també reivindiquen Soldevila com a escriptor i crític, i recorden que encara resta "mig oculta" la seva faceta de poeta, tot i que el 2004 el mateix Pujol en va publicar una antologia. Pel que fa a l'obra de Leveroni, sí que ha tingut sort crítica i, de fet, Mohino prepara una edició actualitzada de la seva poesia completa.