* Article i poema de Marta Pessarrodona.
* Opuscle del poema triat pel dia mundial de la poesia 2011, en diferents llengües.
* Bloc del dia Mundial de la poesia.
"...es lo peor del amor."
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris marta pessarrodona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris marta pessarrodona. Mostrar tots els missatges
dilluns, 21 de març del 2011
dijous, 6 de gener del 2011
Marta Pessarrodona, "L'exili violeta."
Extret d': avui.cat 6/6/11.
"L'altre exili."
Marta Pessarrodona estudia com van afectar la derrota del 1939 i la posterior diàspora les intel·lectuals catalanes, com ara Lola Anglada i Aurora Bertrana.
Un gran nombre de dones van patir l'exili interior, que les va condemnar a l'ostracisme
S'ha parlat a bastament de l'exili republicà, del munt d'intel·lectuals que van haver de refer la seva vida a l'estranger després de la desfeta de la Guerra Civil. Ara bé: quin paper hi van tenir les dones i com van patir personalment aquesta desbandada?
Després d'haver escrit diversos llibres al voltant de dones (Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna, Mercè Rodoreda i el seu temps, Caterina Albert: un retrat) la poeta, narradora i assagista Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) s'endinsa ara en “l'altre exili”, l'anomenat “exili violeta”, en un estudi impulsat per Dones per la Llibertat i la Democràcia.
L'exili violeta. Escriptores i artistes catalanes exiliades el 1939 (Meteora) reconeix d'entrada la feina feta per les intel·lectuals que varen exiliar-se, entre les quals hi havia noms com ara Maria Teresa Vernet (novel·lista i traductora de James Joyce), la pintora Lola Anglada, l'escriptora Caterina Albert (Víctor Català), l'actriu Margarida Xirgu, la periodista Irene Polo, la poeta i bibliotecària Rosa Leveroni, les escriptores Teresa Pàmies, Aurora Bertrana, Anna Murià, Clementina Arderiu, Frederica Montseny i –no hi podia faltar– Mercè Rodoreda.
Tal com traça Pessarrodona, la dona va fer sentir per primer cop la seva veu durant la Segona República –moment en què va obtenir el dret de vot–, i el procés de “visibilitat femella” va culminar en la Guerra Civil. A partir del franquisme, però, aquest impuls alliberador va quedar estroncat.
Pessarrodona assenyala que, en comparació amb els homes, moltes dones van patir l'“exili interior”, aquell que, sense marxar del país, les va condemnar a l'ostracisme.
Rodoreda i Anglada tipifiquen els dos tipus d'exili: l'exterior i l'interior. Rodoreda va expatriar-se a França i no va tornar a Catalunya fins tres anys abans de la seva mort, el 1979, mentre que Anglada es va amagar al seu pis d'Enric Granados fins al 1947 (els franquistes la van titllar de roja separatista peligrosa). No cal oblidar tampoc els casos de dones que van anar a parar a la presó, com ara la periodista María Luz Morales.
L'autora analitza el pes de les institucions femenines d'abans del conflicte bèl·lic, entre les quals destaca la Biblioteca Popular de la Dona (dirigida per Francesca Bonnemaison, una exiliada interior que després ha donat nom al centre), així com la presència creixent de la dona en la política dels anys trenta (tant a esquerres com a dretes, i en especial en el bàndol anarquista amb dones com ara Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch), una presència que contrasta amb la seva absència en institucions culturals com ara la Institució de les Lletres Catalanes, l'Institut d'Estudis Catalans i la universitat (a banda d'auxiliars, com ara Rodoreda a la ILC). L'assaig, seleccionat per al premi internacional Terenci Moix, inclou a tall d'apèndix uns pràctics “qui és qui” i “què és què”.
* PDF fragment "L'exili violeta."
*csit 2009, "Donasses.*
"Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d'alguna utilitat moral i material, heus ací els meus ideals literaris." Dolors Monserdà.
"L'altre exili."
Marta Pessarrodona estudia com van afectar la derrota del 1939 i la posterior diàspora les intel·lectuals catalanes, com ara Lola Anglada i Aurora Bertrana.
Un gran nombre de dones van patir l'exili interior, que les va condemnar a l'ostracisme
S'ha parlat a bastament de l'exili republicà, del munt d'intel·lectuals que van haver de refer la seva vida a l'estranger després de la desfeta de la Guerra Civil. Ara bé: quin paper hi van tenir les dones i com van patir personalment aquesta desbandada?
Després d'haver escrit diversos llibres al voltant de dones (Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna, Mercè Rodoreda i el seu temps, Caterina Albert: un retrat) la poeta, narradora i assagista Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) s'endinsa ara en “l'altre exili”, l'anomenat “exili violeta”, en un estudi impulsat per Dones per la Llibertat i la Democràcia.
L'exili violeta. Escriptores i artistes catalanes exiliades el 1939 (Meteora) reconeix d'entrada la feina feta per les intel·lectuals que varen exiliar-se, entre les quals hi havia noms com ara Maria Teresa Vernet (novel·lista i traductora de James Joyce), la pintora Lola Anglada, l'escriptora Caterina Albert (Víctor Català), l'actriu Margarida Xirgu, la periodista Irene Polo, la poeta i bibliotecària Rosa Leveroni, les escriptores Teresa Pàmies, Aurora Bertrana, Anna Murià, Clementina Arderiu, Frederica Montseny i –no hi podia faltar– Mercè Rodoreda.
Tal com traça Pessarrodona, la dona va fer sentir per primer cop la seva veu durant la Segona República –moment en què va obtenir el dret de vot–, i el procés de “visibilitat femella” va culminar en la Guerra Civil. A partir del franquisme, però, aquest impuls alliberador va quedar estroncat.
Pessarrodona assenyala que, en comparació amb els homes, moltes dones van patir l'“exili interior”, aquell que, sense marxar del país, les va condemnar a l'ostracisme.
Rodoreda i Anglada tipifiquen els dos tipus d'exili: l'exterior i l'interior. Rodoreda va expatriar-se a França i no va tornar a Catalunya fins tres anys abans de la seva mort, el 1979, mentre que Anglada es va amagar al seu pis d'Enric Granados fins al 1947 (els franquistes la van titllar de roja separatista peligrosa). No cal oblidar tampoc els casos de dones que van anar a parar a la presó, com ara la periodista María Luz Morales.
L'autora analitza el pes de les institucions femenines d'abans del conflicte bèl·lic, entre les quals destaca la Biblioteca Popular de la Dona (dirigida per Francesca Bonnemaison, una exiliada interior que després ha donat nom al centre), així com la presència creixent de la dona en la política dels anys trenta (tant a esquerres com a dretes, i en especial en el bàndol anarquista amb dones com ara Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch), una presència que contrasta amb la seva absència en institucions culturals com ara la Institució de les Lletres Catalanes, l'Institut d'Estudis Catalans i la universitat (a banda d'auxiliars, com ara Rodoreda a la ILC). L'assaig, seleccionat per al premi internacional Terenci Moix, inclou a tall d'apèndix uns pràctics “qui és qui” i “què és què”.
* PDF fragment "L'exili violeta."
*csit 2009, "Donasses.*"Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d'alguna utilitat moral i material, heus ací els meus ideals literaris." Dolors Monserdà.
diumenge, 3 d’octubre del 2010
"Voldria fer l'amor tant com puguin donar-me'n."
*csit 2010, Petiteses d'octubre*
Fragments de Marta Pessarrodona.
*Voldria fer l'amor tant com pugui donar-me'n...
*Vull fer l'amor més que mai i ara...
*Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?...
*No fugis mai
del que vindrà, de totes les dones
que seran jo i voldran estimar-te,
encara que no els calgui el comiat
que, avui, a tu i a mi ens trasbalsa.
*Vull perdre'm sempre
d'anys i de dies
mentre, com avui, m'acaricies.
*Sé, per exemple, que estimar és deixar viure l'altre, o no anar a un aeroport, o anar a un aeroport; o que saber és jugar el joc de no fugir mai dels anys d'aprenentatge.
No és sols com a mot que s'assemblen amor/mort, sinó també en la irreversibilitat.
*Dormia amb ulleres.
Llegia molts somnis.
*Vull -i no sé pas si sabré fer-ho-
llançar-me al carrer...
si cal amb armes,
vull fer l'amor més que mai i ara.
No vull tenir un fill
ni vull pas plantar un arbre.
...tot això i més, escoltant la melodia més trista.
dijous, 13 de maig del 2010
LLEGIR ENS FA MÉS LLIURES
Poemes de Marta Pessarrodona.
Per a Maria Antònia, Caterina i Clementina i tantes -no moltes- d'altres
Sabia que vosaltres podíeu,
malgrat moltes coses,
explicar-nos sempre
fragments d’allò que volíem.
Sabia que vosaltres sabíeu
molt més del que vau escriure;
que vau ser més agosarades
que la valentia que us calia.
Sabia que hi havia,
rere tants frens, tantes traves,
tantes portes doctes i tancades,
una deu on apaivagar set i gana.
Sabia que teníeu bocins del tot
(ho he sabut gairebé sempre,
més enllà de silencis burletes)
que m’estalviaven mots de massa.
Sabia que calia cercar-vos
(furgar per edicions no gens assequibles)
llegir-vos, fidel i atenta, a vosaltres,
precedents de la nostra mala vida.
LA MALA EDUCACIÓ
Extracte de l'article "La mala educació" de Marta Pessarrodona. Diari "Avui".
"Cal que ens preocupem per l'educació, en definitiva, per l'ensenyament. Com si no fos una preocupació constant o que ho hauria de ser.
TOT AMB TOT, DARRERAMENT he trepitjat dues aules universitàries i dues presons, sempre en qualitat de conferenciant o similar. En una de les aules universitàries, si em punxen no em treuen sang, que diem. Entre el públic estudiantil que ens escoltava (compartia sessió amb una ensenyant) hi havia un alumne, d'uns vint anys, que va començar la sessió menjant un entrepà amb tota tranquil·litat.
TOT AMB TOT, SI EM GUANYO el qualificatiu de carca, no m'importa. Agraeixo que els meus pares donessin sempre la raó als meus mestres i m'ensenyessin a donar les gràcies quan un cambrer em servia, per exemple. Agraeixo a les preses que, escoltant-me parlar de poesia, no beguessin ni aigua, i em pregunto per què no podem ressuscitar del nostre vocabulari el mot civilitat, sense entrepans, per més que pugui mostrar-me crítica enfront dels històrics noucentistes!"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)