Ningú més que tu.

GABRIEL FERRATER, "Dits". Lleugera, s'iniciava la pluja d'una nit. Lleugers, es confiaven els teus dits entre els meus dits. Un instant menut d’adéu. Oh, només per dos dies. Em somreies a través del llagrimeig que plovia damunt el teu abric de cuir. Tremolor dels bruscos túnels per on te'm perds: cor confús, aquesta nit faig engrunes amb la traça del record que tinc als dits. Buits dos dies, van prémer l'ombra del toc dels teus dits, quan te'm perdies. Ferrater, Gabriel Reus, 22 de maig de 1922 - Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972 http://www.uoc.edu/lletra/noms/gferrater/ http://www.escriptors.com/autors/ferraterg/ * ROBERT DEISNEAU, " El petó de l'hotel de Ville".

Neu.

*csit 8-3-2009, Manresa nevada*
"Neu."

Feixuga damunt teu. La cara cerca
un encaix al teu coll, i va parlant.
Entra la llum de neu, i tu recordes
quin fred teníeu. Ella et va contant
coses i coses, i escoltes i oblides,
com si et contés un somni. Fins que et diu
que l´altre dia et va fer el salt. Tremoles.
"Per què et sorprèn? Ja ho saps, que de vegades
algú se m´endú."
"Potser no m'ha sorprès,
però em fa pena."
I ella se´t redreça,
s´allunya de la injúria en què vol
endurir-se el teu cos, i amb els ulls encesos:
"Més me´n fa a mi. No saps com és. No hi ha
res més horrible. Et trobes al damunt
un home qualsevol-"
I surts de tu.
Tremoles. No fa gaire, pel carrer,
ella tenia fred al teu costat.

Gabriel Ferrater.

33 a la fi del món catalana.

"Dies difícils de tardes compromeses, les ànimes properes no s'han adonat de la debilitat de la fermesa. La dona dels ulls tristos no penetra en la inestabilitat de la fortalesa i es desfà. Observa les parpelles de qui somriu i extrema un crit silenciós perquè l'abraci...però no hi ha res. Fuig, cap a la fi del món, necessita retrobar l'anhel reposat i fer un punt i a part, rellegir el so del mar i gaudir de la soledat. S'enerva i en 5 dies desapareix per reconèixe's a la fi del món." *csit 2010, ara*

"I les sensacions masculines de després...són com la fi del món."
"Fi del món."

Puc repetir la frase que s'ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.
La terra pedregosa i fatigosa
de caminar, i els arbres que em ferien
els ulls amb una branca delicada,
tan vivament maligna, convincent
amb la prova millor, la de les llàgrimes,
sembla que no són res. Es van donant
a l'amplària grisa, jaspiada
d'esperma pàl·lid, embafós. Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s'enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.

Gabriel Ferrater.