Quim Monzó, "El perquè de tot plegat".

* "Epdtp." al cinema.

* Submissió.

Quim Monzó, "Amb el cor a la mà."

"No sigueu hipòcrites i digueu el que sentiu o penseu realment, els filtres només us convertiran en simuladors humans."

* Lectura oral: Quim Monzó, "Amb el cor a la mà."

"Amb el cor a la mà."

Es miren l'un en els ulls de l'altre i es juren amor i fidelitat eterns. Decideixen esbandir els afers més o menys amorosos que cada un tenia fins ara. Es prometen també ser del tot sincers l'un amb l'altre; no mentir-se mai.

- Serem del tot sincers l'un amb l'altre. Mai no ens mentirem, sota cap concepte ni amb cap excusa.
- Una sola mentida seria la mort del nostre amor.

S'adormen al sofà, cansats, l'un en braços de l'altre.
Es lleven al migdia, am ressaca. Es dutxen, es vesteixen, surten al carrer amb ulleres de sol.

- Anem a dinar? - diu ell.
- Sí. Per mi poca cosa. Amb un parell de tapes ja en tinc prou. Però tu deus tenir molta gana.

Ell està a punt de dir que no, que qualsevol cosa li va bé, però recorda la promesa.

- Sí. Tinc gana. Però em conformo amb unes tapes. Tu menges un parell i jo en menjo més.
- No. Tu deus voler entaular-te. No t'estimes més que anem a un restaurant?

Han promès ser del tot sincers l'un amb l'altre. No li pot dir, doncs, el que li hauria dit si no: que ja li va bé fer tapes en un bar. Ara ha de reconèixer que realment s'estima més anar a un restaurant i entaular-se.

- Doncs anem-hi - diu ella -. Anem a aquell restaurant japonès que vam anar fa una setmana i que et va agradar tant?

Una setmana abans encara no s'havien promès ser del tot sincers l'un amb l'altre. A més, ell no li va dir mai que li hagués agradat el restaurant japonès. Ho recorda amb claredat: a preguntes d'ella, ell havia dit que el restaurant li havia semblat bé, fórmula que no expressava l'entusiasme que ella posa ara en boca seva.

- Et vaig dir que m'havia semblat bé, no que m'hagués agradat.
- És a dir: que no et va agradar.

Li ha de dir:

- Odio el menjar japonès.

Ella el mira als ulls, sorruda.

- Saps que a mi m'agrada molt.
- Ho sé.

Dubta si la promesa ho exigeix o no, però com que s'estima més trair-la per excés que no pas per defecte declara la resta del que pensa: que precisament una de les coses que li desagraden d'ella (i que lliga amb una certa actitud que ella creu esnob però que en el fons és xarona i prou) és l'afició a anar sempre a restaurants daquells que substitueixen la bona cuina per les relacions públiques. Ella li diu que és un imbècil. Ell es veu obligar a dir-li que no se sent gens imbècil i que està convençut que, si s'hagués de provar qui posseeix un cervell més potent, el d'ella no seria el guanyador. Aquestes paraules acaben d'ofendre la dona, que el bufeteja, irada, mentre li torna a dir que és un imbècil, un imbècil crònic, que ho serà tota la vida i que no el vol tornar a veure mai més, proposta amb la qual ell està de seguida d'acord.

Quim Monzó.

Quim Monzó, "La monarquia."

Quim Monzó, "La monarquia."

Tot gràcies a aquella sabata que va perdre quan va haver d'anar-se'n cuitacorrents del ball perquè a les dotze s'acabava l'encanteri, el vestit tornava a la condició de parracs, la carrossa deixava de ser carrossa i tornava a ser carbassa, els cavalls ratolins, etcètera. Sempre l'ha meravellat que només a ella li vingués la sabata a la perfecció, perquè el seu peu (un 36) no és de cap manera inusual i altres noies de la població deuen tenir la mateixa talla. Encara recorda la cara d'astorament de les dues germanastres, quan van veure que era ella qui es casava amb el príncep i (uns anys després, quan els reis es van morir) es convertia en la nova reina.
El rei ha estat un marit atent i fogós. Ha estat una vida de somni fins al dia que ha descobert, a la camisa reial, una taca de pintallavis. El terra se li ha enfonsat sota els peus. Quin desfici! ¿Com ha de reaccionar, ella, que sempre ha actuat honestament i sense malícia, que és la vir ut personificada?
Que el rei té una amant és segur. Una taca de pintallavis a la camisa sempre ha estat una prova clara d'adulteri. ¿Qui deu ser, l'amant del seu marit? ¿Ha de dir-li que ho ha descobert o bé dissimular, com sap que és tradicional en les reines, en casos així, per no posar en perill la institució monàrquica? ¿I per què ha buscat una amant, el rei? ¿És que ella no el satisfà prou? ¿Potser perquè es nega a pràctiques que consi dera perverses (sodomia i dutxa daurada, bàsicament) el seu marit les busca fora de casa?
Decideix callar. Calla també el dia que el rei no arriba a la cambra reial fins a les vuit del matí, amb ulleres de pam i flaire de dona. (¿On es veuen? ¿En un hotel, a casa d'ella, al mateix palau? Hi ha tantes habitacions, en aquest palau, que fàcilment podia permetre's tenir l'amant en qualsevol de les dependències que desconeix.) No diu res tampoc quan els contactes carnals que abans establien amb regularitat de metrònom (nit sí, nit no) es van espaiant fins que un dia s'adona que fa més de dos mesos des de l'últim cop.
Plora en silenci, a l'habitació reial, cada nit; perquè ara ja cap nit el rei no se'n va al llit amb ella. La solitud la corseca. Més s'hauria estimat no haver anat mai al ball, o que el peu d'alguna altra noia hagués encaixat amb la sabata abans que el d'ella. Així, acomplerta la feina, l'enviat del príncep no hauria arribat mai a casa seva. I, cas d'haver-hi arribat, més s'hauria estimat, fins i tot, que alguna de les seves germanastres hagués calçat també el 36, per comptes del 40 i el 41, números massa grossos per una noia. Així, l'enviat no hauria fet la pregunta que ara, destrossada per la infidelitat del marit, li sembla fatídica: si hi havia cap altra noia a la casa, a més de la madrastra i les dues germanastres.
¿De què li serveix ser reina si no té l'amor del rei? Ho donaria tot per ser la dona amb qui el rei copula extraconjugalment. Mil cops més s'estimaria compartir les nits d'amor adúlter del monarca que la buidor del llit conjugal. Abans querida que reina.
Decideix acomodar-se a la tradició i no dir al rei què ha descobert. Actuarà de manera sibil·lina. El vespre següent, quan després de sopar el rei s'acomiada educadament, el segueix. El segueix per passadissos que desconeix, per ales ignorades del palau, cap a estances que ni tan sols imaginava que existissin. El rei la precedeix amb una torxa. Finalment es tanca en una habitació i ella es queda al passadís, a les fosques. De seguida sent veus que li arriben de dins. La del seu marit, segur. I el riure gallinaci d'una dona. Però superposat a aquest riure sent també la veu d'una altra dona. ¿Està amb dues? A poc a poc, procurant no fer soroll, obre una mica la porta. S’estira a terra perquè no la vegin des del llit; fica mig cos dins de l'habitació. A les parets, la llum dels canelobres projecta les ombres de tres cossos que s'acoblen. Hauria volgut alçar-se per veure qui hi ha al llit, perquè les rialles i els xiuxiuejos no li permeten identificar les dones. Des d'on és, estirada a terra, no pot veure gaire res més; només veu, als peus del llit, tirades de qualsevol manera, les sabates del seu marit i dos parells de sabates de dona, de taló altíssim, unes negres i del 40 i les altres vermelles i del 41.

* Vídeo censurat l'any 1994, en plena democràcia?.

Quim Monzó, Discurs inagural de la Fira de Frankfurt.

Quim Monzó, "Mil cretins."

A/a: La docència del cretinisme.
"Un tall."

El Toni entra a classe corrents, amb els ulls esverats i un tall al coll. És un tall profund i ample, del qual vessa sang, més que vermella, d’un granat brillant. A simple vista i sense la verificació oportuna un hom diria que, com que la carn s’ha obert, el trau —que, al principi, devia ser una línia mil·limètrica— té ara una amplada de dos o tres centímetres. La llargada podríem situar-la en vint o vint-i-cinc, ja que comença sota l’orella, baixa pel coll i acaba a l’altura del pit, una mica més a la dreta de l’estèrnum.
—M’han tallat amb una ampolla trencada.
La sang li regalima pel coll i li taca la camisa blanca de l’uniforme. També té el coll de l’americana xop de sang.
—A veure. ¿Aquestes són maneres d’entrar a classe, Toni?
—És que el Ferran i el Roger, senyor, han agafat una ampolla trencada que hi havia a prop de la màquina de begudes, me l’han clavada i...
—Com s’entra a classe, Toni? ¿És així com s’entra a classe? ¿De qualsevol manera, s’entra a classe? ¿S’entra a classe sense dir «bon dia»? ¿És això el que hem après a escola, Toni?
—Bon dia —diu el Toni mentre col·loca la mà dreta contra el tall per intentar aturar la sang.
—Fa molt de temps que, en general, els costums han anat degenerant, i no és pas culpa vostra, ho sé. També és culpa nostra, de les institucions que no som capaces d’oferir una educació que fonamenti personalitats educades en el rigor i la responsabilitat. Però també és culpa de la societat, és culpa de tants de pares que exigeixen que l’escola supleixi l’autoritat que ells són incapaços d’exercir. Tu, Toni, només n’ets una mostra, un gra de sorra a la platja infinita del desgavell universal. ¿On és el rigor d’antany? ¿On són els detalls bàsics d’educació, d’urbanitat, que us hem inculcat dia rere dia, des que vau entrar en aquesta institució? Sé que a molts altres centres educatius es practica una educació més laxa, i que, essent impossible ara un aïllament total de cada individu, i coneixent la tendència que té el jovent a barrejar-se i confraternitzar, sé, per tots aquests motius, que, per més que la nostra institució lluiti per educar-vos d’una manera exemplar, si nosaltres som els únics que us inculquem unes normes, teniu massa a l’abast el perill d’encomanar-vos de la laxitud dels altres.
—És que estic tot ple de sang, senyor.
—Ja ho veig. I també veig com estàs deixant el parquet. Per no parlar de la camisa, i de l’americana. Ja saps que m’agrada que l’uniforme estigui sempre impecable. Però d’això en parlarem després. Ara vés a recepció i demana al senyor Manolo el pal de fregar i una galleda d’aigua, i procura no anar regalimant sang per tot el passadís, que també l’hauràs de netejar.

Quim Monzó. Mil cretins. Barcelona : Quaderns Crema, 2007