Tenir-te als braços, SIENA.

"La teva primera poesia, la primera cançó, la primera obra d'art... a canvi de tenir-te entre els braços i fondre'ns en el somriure tendrament dolç dels teus pares." LA TIETA CRIS.

* PINTURA: G. KLIMT.



* PURA POESIA MUSICADA: Inspira, "Cova placenta."

Sortirem de racons amagats
anirem a trobar els demés
reviurem tots aquells bells moments
anem llençant pel camí molles de records

Trobarem aliments adequats
per poder continuar
i creuem un llarg pont que ens conduirà
prop del foc i la neu dins un món tan irreal

És el lloc on anem
quan l ànima ens és feble
un lloc que no veurem
és la cova placenta.

* RELAT: EL MEU COR, EL MEU FILL, per Ratuix.

Jo t'abraço.

Jo t'abraço. Et sento el cor.
I quan t'abraço tot comença.
Perquè sóc amb tu al principi. Perquè el món vindrà a trobar-te i els teus ulls l'envoltaran. De llum maragda el mirar.
Giraran estels i lluna, perdent-se en les cantonades. Es penjaran cada nit sobre antenes i fanals, i tu en seràs testimoni; Somriure meravellat.
Sabràs d'albades daurades.
Petjaràs boscos humits. Quan la foscor sigui blava, et recordaràs de mi.
L'amor et convertirà en heura.
T'estendràs damunt el mar. I una salabror als teus llavis et dirà que hi ha un final.
Seràs fort perquè sabràs que et vaig sostenir en els meus braços, que et vas mirar en els meus ulls.
Jo t'abraço i tot comença.
Quan t'abraço em sento el cor.

Mandra.

"Tinc mandra a l'ànima."

És perquè ha marxat la tardor
sobtadament,
que m'arriba de puntetes aquesta primavera.
S'escola i entra subtil per la vora
d'uns llençols llimona
encara emmandrits.

No sé si ara vull sentir
el crit del cel que amb goig i seda
noto tan a l'abast dels dits.

Un raig de sol d'estrany color
crida les meves mans
que fugen i em tapen els ulls,
migs ferits, per l'ardor
de l'or tendre, de l'or nu.

No la vull sentir, la tebiesa,
no la vull notar.
Que és llum
que fereix i encara
no tinc clar si vull eixir.

Em promet la claror de la finestra un delit de vertigen
que no puc assumir...
(terror i adrenalina en front del dia)
i les forces manquen
i no sé on he d'estar...
Un punt de mandra en la meva ànima em diu
que avui hauré de guaitar- encara-
la llum i la vida de finestrons endins.
I esperar...
Que m'esperi un poc més la primavera,
que encara no és
moment i hora pel tast.
El tacte d'herba, la pluja-vidre, el clam de l'alba
em tindran demà
quan ja m'hagi llepat les ferides i m'hagi guarit com un ca.

Demà podré menjar-me el sol a raig
i el deixaré que m'estremi la pell.
Demà voldre que les venes
i els cabells enrinxolats
prenguin el aromes nous de les maduixes i els vents
amb un alè de melangiós aroma a tarongina, de flor d'estel...

Ratuix.

* El plaer de fer mandretes.