"Llangorosament és l'intrús, l'amor inexplicable, que entre les closes illes del teu ventre espera un pas lleuger de nus pensaments llançats cap a un nou destí per encantar-los-hi?". Carles Riba.
"Vivimos en un mundo genial, con historias de buenos, vidas y sonrisas, tenemos mucha suerte, hay tesoros, planetas de colores, millones de estrellas...No se puede quererte más fuerte.
ADELANTE HACIA LA LUNA. Ese mundo está lleno de amor, de verdad, lleno de calor por tenerte" Maldita Nerea, "En el mundo genial."
Pensa i adona't de la felicitat que tens amb...
* 5 o + coses que faig per caminar endavant cap a la lluna.
* 5 o + persones que tinc la sort de tenir al meu costat a la classe.
"La teva primera poesia, la primera cançó, la primera obra d'art... a canvi de tenir-te entre els braços i fondre'ns en el somriure tendrament dolç dels teus pares." LA TIETA CRIS.
* PINTURA: G. KLIMT.
* PURA POESIA MUSICADA: Inspira, "Cova placenta."
Sortirem de racons amagats anirem a trobar els demés reviurem tots aquells bells moments anem llençant pel camí molles de records
Trobarem aliments adequats per poder continuar i creuem un llarg pont que ens conduirà prop del foc i la neu dins un món tan irreal
És el lloc on anem quan l ànima ens és feble un lloc que no veurem és la cova placenta.
* RELAT: EL MEU COR, EL MEU FILL, per Ratuix.
Jo t'abraço.
Jo t'abraço. Et sento el cor. I quan t'abraço tot comença. Perquè sóc amb tu al principi. Perquè el món vindrà a trobar-te i els teus ulls l'envoltaran. De llum maragda el mirar. Giraran estels i lluna, perdent-se en les cantonades. Es penjaran cada nit sobre antenes i fanals, i tu en seràs testimoni; Somriure meravellat. Sabràs d'albades daurades. Petjaràs boscos humits. Quan la foscor sigui blava, et recordaràs de mi. L'amor et convertirà en heura. T'estendràs damunt el mar. I una salabror als teus llavis et dirà que hi ha un final. Seràs fort perquè sabràs que et vaig sostenir en els meus braços, que et vas mirar en els meus ulls. Jo t'abraço i tot comença. Quan t'abraço em sento el cor.
"A vegades és més fàcil evitar les coses que afrontar-les, s'ha de tenir força per mirar als ulls a la por"
Ix!: "Hi ha coses que no es diuen mai, més val deixar-les on són."
(2007)"Plou", Bastanist pou riu.
A CLAUS DE SORRA
A claus de sorra he penjat els ormeigs i he desat tots els llibres a calaixos de boira. Ara, amb les mans pintades de colors, em posaré la roba de les festes i esperaré les noies quan surtin del cinema. Si plou duré un paraigua de color cridaner i unes sabates grosses d'un verd agosarat. Les noies passaran i diran: - Bones tardes (potser totes, qui sap!, m'estimen en silenci), i fugiran pels carrers tenebrosos a perdre's dins els braços d'homes d'estirp incerta.
Quan sigui fosc tornaré cap a casa repetint en veu baixa versos que encara estimo, cansat i decebut; i em pesarà la roba damunt el gest tristíssim de peresa.
Hi haurà a cada portal una parella besant-se o qui sap què, mentre que jo, sol i indefens, pensaré que la nit és una noia verge que m'espera i a crits estriparé l'embruix que me'n separa.
Què puc tocar de tu quan ets absent? Què tinc de tu que arbitra rostre i mida? Amb cor de nit, hi ha un somni que ens impulsa a omplir de cos el clos buit d'una mà? Tan sols així m'explico que retingui la soledat un punt sòlid en mi, el gust del fons de l'oli a la ceràmica. Saber-te així –propera en l'horitzó, domant l’absurd, desant l'atzar amb calma, tant més endins com més llunyà el camí- m'ha regalat el guany de les distàncies, l'afany del pas que acosta riu i port. Haver-te així sabut tan jo, tanta ànima comunicant pels buits la passió, em fa avinent que m'has valgut la vida. I ha estat l'amor aquest tacte incorpori que ha pres record i esclat en l'alegria?
Santos de Veracruz és un artista multidisciplinar espanyol que destaca en la seva faceta de pintor i il.lustrador. És especialment conegut per ser el pintor de la banda catalana Muchachito Bombo Infierno.
Prové de Santa Coloma de Gramanet i destaca sobretot en la seva faceta de músic-pintor, completament integrant a la banda de Muchachito. El que fa especial a Santos de Veracruz és que pinta un quadre mural durant cada un dels concerts de la banda, sempre al ritme de la rumba.
A més, Santos ha col.laborat en diferents mitjans i estils. Va tenir un inici en el còmic , va realitzar col.laboracions amb revistes, etc. Al 2002 , va publicar l'àlbum Flamenc, amb guió de Jorge Zentner per al mercat francès.
Actualment, a més de pintor actua com a il.lustrador i grafista, sent el responsable de la imatge de Muchachito i d'altres projectes en solitari.
Al 2007 va presentar un llibre on recopilava gran part de la seva obra sota el títol "Ànimes Bandoleres". Caraguapa treballant...
Picasso, de la indignació a l´obra mestra El Casino de Manresa obre temporada amb l'exposició que explica el procés de creació del Guernica. L'exposició presenta una trentena de reproduccions de dibuixos preparatoris que va realitzar Picasso per pintar el Guernica el 1937
"Després del bombardeig, la gent va sortir dels seus refugis. Ningú no plorava. Els seus rostres mostraven astorament. Cap de nosaltres no podia comprendre el que veia. En pondre's el sol, encara no podia veure's més enllà dels 500 metres. Per totes parts feien estralls les flames i s'enlairava un pesat fum negre". Alberto Onaindia va patir el brutal atac que les tropes feixistes van perpetrar sobre la localitat basca de Guernica el 26 d'abril del 1937. Durant tres hores, els avions alemanys de la Legió Condor i altres mitjans aeris de nacionalitat alemanya van castigar la població amb un dels bombardeigs emblemàtics de les guerres del segle XX. Un sentiment de profunda commoció es va traslladar de les víctimes a l'opinió pública internacional. Una ràbia i indignació creixents que van moure Picasso a denunciar la bestialitat de la guerra en un quadre, el famós Guernica, que ha esdevingut un símbol de la història del segle XX i un al·legat pacifista que encara avui en dia s'esgrimeix per denunciar els conflictes bèl·lics.
Picasso pinta el Guernica porta tres anys d'itinerància per Catalunya, i aquest divendres enceta la seva estada de prop de dos mesos i mig a Manresa amb la voluntat d'apropar els visitants al procés de creació d'un quadre que s'exhibeix al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid. La mostra no conté cap dibuix original de Picasso perquè l'elevat cost de les assegurances que requeriria la seva exposició és inassumible, i per això la proposta es configura principalment amb una trentena de facsímils de dibuixos i esbossos preparatoris del Guernica.
Quan va començar la guerra civil, Picasso es va posicionar a favor del govern legítim de la República. El juliol del 1936 va ser nomenat director del Museo del Prado i el gener del 1937 va rebre l'encàrrec de crear una pintura mural per al pavelló espanyol de l'Exposició Mundial de París. La idea inicial de l'artista malagueny, convertit ja des de feia anys en un pintor d'enorme prestigi, era elaborar una al·legoria de la llibertat. Però les notícies del bombardeig de Guernica el van fer canviar d'idea i va convertir l'estupefacció pel terror feixista en una obra d'art. Ubicat a la sala gran d'exposicions del Casino, l'arxiconegut quadre ocuparia gairebé tot un pany de paret lateral. Les dimensions de l'obra són enormes: 3,49 metres d'alt i 7,76 metres de llarg. Però aquestes xifres empetiteixen davant la magnitud de la peça que Picasso va crear en un mes i pocs dies, entre maig i juny del 1937. Els dibuixos que s'exhibeixen al Casino permeten resseguir la traça de la idea que l'artista volia plasmar, amb els caps humans i animals en senyal de patiment que tanta fama han atorgat a la pintura des de fa setanta anys.
La mostra, que s'inaugurarà divendres, es divideix en dues parts: el context del bombardeig, d'una banda, i el procés de creació del Guernica, de l'altra. En el primer d'aquests àmbits es poden veure alguns diaris de l'època que escenifiquen en els seus titulars el clima que va propiciar la barbaritat. Un exemplar del Diario de Burgos del 29 d'abril del 1937 encapçala la portada amb l'expressió "Saludo a Franco: ¡Arriba España!", i en el subtítol informa que "Lequeito y Durango han caído en nuestro poder, y nos hallamos a dos quilómetros de Guernica". Unes breus imatges cinematogràfiques del bombardeig que s'han conservat i l'audició repetitiva d'una frase del General Mola avisant la població de la inutilitat de la resistència endinsen l'espectador en l'atmosfera de guerra que va precedir l'atac aeri sobre la ciutat. El segon tram de l'exposició -petita en dimensions però densa en contingut- ofereix una visió del treball previ que va realitzar Picasso abans de plasmar en el llenç la seva particular i genial visió dels desastres de la guerra. Així mateix, es projecta un audiovisual amb una vintena de fotografies que Dora Maar, l'aleshores companya del pintor, va realitzar durant el procés.
La cloenda del recorregut convida el públic a donar la seva opinió i penjar-la en un mural. Un moment de reflexió al final de la visita que es complementa amb un vídeo que dóna fe de la importància que encara té avui en dia el Guernica com a símbol de pau. No en va, quan Colin Powell va parlar davant l'assemblea de les Nacions Unides per convèncer el món de la necessitat d'envair Iraq, la reproducció del quadre que presideix la sala estava tapada -Enllaç: Guernica en 3D
Santiago Rusiñol, Al·legoria de la poesia. - Recepció de l'exposició.- Vídeo Eduard Vallès, comissari de l'exposició. Malgrat que Picasso és l’artista per excel·lència del segle XX, la seva formació acadèmica es va iniciar i tancar durant el segle XIX. Els anys de residència barcelonina –entre 1895 i 1904– van ser decisius en la mesura que van suposar el final del període acadèmic i l’inici de la seva carrera artística. Un dels artistes més representatius i complexos d’aquell temps era Santiago Rusiñol, pintor, literat, col·leccionista, periodista i activista cultural. El seu rol en la formació de Picasso presenta un doble vessant: com a artista pròpiament dit –de qui Picasso va copiar i versionar diverses obres– i també com a referent, i sovint capdavanter, de diversos discursos i temàtiques. Rusiñol va ser un personatge clau vinculat a destacades iniciatives culturals de final del segle, així com un solvent transmissor a Barcelona de la modernitat artística europea. Tots dos artistes van coincidir físicament en una cruïlla cronològica que era, alhora, una cruïlla personal. Rusiñol era ja un artista reconegut que havia deixat de ser un referent d’avantguarda i Picasso, per contra, era encara un artista incipient a la recerca d’estímuls i referents. Aquest procés picassià focalitzat en Rusiñol consisteix a escollir un model i tot seguit retratar-lo, analitzar-lo, copiar-lo i, finalment, superar-lo. A partir d’aquesta mirada de Picasso personalitzada en Rusiñol es pot inferir un discurs més ampli: la influència del món artístic barceloní sobre Picasso i la seva actitud ambivalent respecte a aquest, del qual s’acabarà distanciant gradualment a mesura que es consolidi la seva experiència parisenca. - Enllaç a la web del museu Picasso: viatjar per la galeria multimèdia, fer un recorregut pels àmbits, el dossier de premsa, llegir els articles del catàleg...
La Maternitat d'Elna va ser una institució humanitària dedicada a ajudar dones, sobretot exiliades. Situada al Rosselló (Catalunya Nord), va ser fundada el novembre del 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz. Hi van néixer uns 600 nens, fills de refugiades de la Guerra Civil Espanyola, internades en els camps propers a Elna. La maternitat d'Elna era també anomenada la maternitat suïssa ja que era obra d'una fundació humanitària d'aquesta nacionalitat, concretament de la secció del SCI (Servei Civil Internacional) anomenada Cartell d'Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra Civil Espanyola. Va deixar de funcionar l'any 1944 quan els nazis la van tancar durant l'ocupació de França.
Elisabeth Eidenbenz va arribar a Madrid el 24 d'abril del 1937 com a voluntària de l'Associació d'Ajuda als Nens de la Guerra per ajudar a mares i nens durant la Guerra Civil Espanyola, formant part d'un enviament d'ajuda humana i material. Quan es va produir la caiguda de la república, es va desplaçar amb els refugiats cap al Rosselló, on la majoria van ser internats. Allà es va dedicar a buscar i recollir a les embarassades dels camps d'internament habilitats pels francesos. Va gestionar amb les autoritats franceses els permisos necessaris i va negociar els protocols d'actuació del personal de la maternitat als camps. El seu camp d'actuació foren els camps d'Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Ribesaltes.
L'edifici va estar abandonat fins que als anys 90 el va adquirir un artesà per establir-hi el seu taller de vitralls. Allà va conèixer casualment el 2001 a Guy Eckstein, d'ascendència jueva, que era un dels nens que havia nascut a la maternitat, i li va explicar la història de l'edifici, desconeguda per ell. Junts van decidir buscar a l'Elisabeth, i el 2002, la història perduda a l'oblit va sortir a la llum quan l'ajuntament va decidir fer un homenatge institucional a Elisabeth Eidenbenz. Des de llavors ha rebut varies distincions internacionals.
Els poemaris Sal oberta i La germana, l’estrangera inclouen, entre altres temes, el de la maternitat.
El poema Baula és l’inici de tot; el moment de la concepció de la que seria la seva filla:
El sis de març de mil nou-cents vuitanta,
plegats, i sense esment, insectes de l'incert,c
calàrem foc al fruiterar dels núvols.
Caigué la fruita viva sobre l'herba.
Inicialment, Marçal es planteja el gran dubte: tirar endavant com a mare soltera amb l’embaràs o bé recórrer a l’avortament. El jo poètic travessa pel gran dubte sobre el fet de ser mare. Les imatges poètiques que expressen l’estat de dubte de la poeta es reflecteixen en la ruda i l’heura.
La ruda conté propietats abortives i és, en aquest sentit un símbol feminista, perquè l’embaràs i la maternitat representen per algunes teòriques feministes la subjugació a l’home i a la llar.
El poema Ruda és especialment colpidor en aquest moment anímic de la poeta:
[...]
Perquè portes la mort escrita a la semença
i la veig a les fulles, i ha enramat el convit,
no donaré agonia a la saba que et defensa,
no donaré llum al sol, ni tenebra a la nit.
Ofegaré les rels del gran arbre que et serva.
Estroncaré la veu dels petons que hi fan niu.
Faré callar les deus que adollen aquest riu
El verd de la serena i la saó de l’herba.
I alçaré el cor i vi perquè la vida guanyi:
El meu amor serà la ruda que t’escanyi.
[...]
Hoste que has arribat de cop, sense ambaixada!
[...]
Qui ha convocat, d’incògnit, a la taula parada?
La imatge contrària és l’heura. Aquest vegetal mostra una força vital tan extrema que pot acabar ofegant el vegetal al qual s’emparra. L’heura inclou els conceptes de la vida i de la mort, contradicció que remet als conflictes socials de la maternitat. L’experiència de ser mare, que primer és vista com a símbol repressor de la dona, després, és entesa com una força particularment femenina que s’ha de viure amb gaudi i passió. La ruda i l’heura son els elements simbòlics i antagònics. El sentiment de maternitat, però, acaba triomfant.
He desat al calaix la ruda; se’m podria
A les butxaques i al clos de la falda.
Pels descosits sobreeixia, i pels sets...,
I els he embastats amb agullers de pluja.
L’he desada al calaix: potser les arnes
De l’estiu en faran, d’esme, pastura.
Mentre, triomfaran les fulles noves
Al jardí que s’espiga dins de casa.
Sí, he desat la ruda i el reclam
Que obria portes als cavalls de l’ordre.
[...]
He desat al calaix la ruda. I he afirmat
La deu des d’on s’esbalça la tempesta de l’heura
Unides per la desgràcia, les Mares es van convertir en un grup d'activistes en defensa dels drets humans. Asseguren que van néixer pels seus fills, i que són les mares de totes les víctimes de la repressió a Argentina. Es distingeixen usant mocadors blancs sobre els seus caps, els mateixos que anteriorment havien servit com bolquers dels seus fills desapareguts.
