TEXT 1
—Quin ha estat el mestratge que has rebut a partir de la feina de
periodista i, sobretot, arran de l’activitat d’entrevistadora, que iniciares en
aquesta mateixa revista?
—Primer et diré que hi ha molta gent que considera l’entrevista un
gènere menor; jo, amb això, no hi he estat mai d’acord: sempre hi ha hagut
com una mena de jerarquització, dins el periodisme, que ha fet que es cregués
que els articles de relleu eren els d’opinió, o els editorials, i que, en canvi,
l’entrevista era un gènere menor perquè es limita a pregunta-resposta. Això no
és veritat. Dins de l’entrevista hi pot cabre tot: opinió, observació, descripció, hi
caben imatges, paraules... Jo vaig aprendre molt a través de l’entrevista i vaig
decidir de fer-ne en un moment en què volia escriure, escriure novel·la, ficció.
Nadal, «Montserrat Roig, un cant de maduresa» (p. 14)
TEXT 2
ELS NENS DEL BRASIL, SENSE FER
DEMAGÒGIA
A Rio de Janeiro, el somni de tots
els carnavals, maten els nens pel carrer. És
clar que són petits trinxeraires que no els
vol ningú, pispes que acabaran sent delinqüents
perillosos, assassins a sou a l’edat
adulta. I aleshores surten els esquadrons
de la mort, i fan neteja. Una selecció de
poca importància: l’any darrer van assassinar
445 nens a Rio de Janeiro. Més d’un
nen per dia. Una guerra de poca volada,
aquesta de Brasil. I no vull fer demagògia.
Fotografia: «Nens del Brasil», de Martí Pons
Ho explica un corresponsal d´El
País: «Al Brasil, uns vuit milions de nens
viuen al carrer, desnonats de les faveles»,
allà on les barraques no tenen nevera ni
aigua corrent, però sí llum perquè puguin
veure a la tele els programes que fan els de
les sectes fonamentalistes dels Estats
Units. Els de les sectes els prediquen
resignació, i molta fe, i els adults de les
faveles s’ho creuen, quin remei, i n’expulsen
els nens perquè no tenen menjar, però
tenen molta fe en aquest Déu que diu que
tots som pecadors i que hem de pagar, no
solament per nosaltres, sinó pels nostres
pares, i els avis, i els besavis, i els adults es
colpegen el pit, i ploren, mentre n’expulsen
els fills, que van a parar al carrer perquè els
assassinin. I no vull fer demagògia.
I els nens, que van en petits grups
per a defensar-se, dormen sota els porxos,
o a les entrades dels grans magatzems. Si
poden, pispen la cartera a un gringo
despistat. Per això els dels esquadrons de
la mort els executen, perquè diuen que
l’arbre tort a la infantesa ja no es pot
redreçar. I també els executen els grans
traficants de drogues, i és que algunes
vegades han fet servir aquests nens
d’esquer, i aleshores saben massa, i per
això han de desaparèixer. Els lliguen les
mans amb filferros i els disparen a boca de
canó. Un de menys, anem per un altre que
hem de netejar els carrers de Rio. L’hem de
netejar de cirabotes, pidolaires, pispes i
putetes. Perquè aquests nens encara no
han arribat als catorze anys, i ja els maten.
El 63% dels adolescents brasilers van morir
de manera violenta. I no vull fer demagògia.
I és que aquests nens posen
malalts als que es dediquen al turisme
perquè criden, fan barrila i enganyen els
pobres turistes que s’havien passat tota la
vida somniant en una història d’amor a les
platges de Rio, allí on el cul de les noies és
com dos cocos que canten, diuen els
anuncis, que solen ser més aviat cursis. I,
aquests nens, es droguen amb cola
d’enganxar sabates, perquè així espanten
la gana, diuen els nens que encara no han
estat assassinats. I, de vegades, dormen
junts sota els arbres de Copacabana,
perquè així, afirmen, potser només en
mataran un o dos, però no tots. Dins
d’aquests esquadrons justiciers que fan
neteja del mal, perquè el mal no pugui
créixer, diuen, hi ha soldats de la policia
militaritzada i diversos funcionaris judicials,
designats, també diuen, per jutges que són
vinculats als exterminadors.
I diuen que els enterren, els nens
del Brasil, en cementiris clandestins. Però
que, de vegades, algú en troba els cadàvers.
I tots tenen les mans emmanillades, el
cos foradat com un colador, de tants trets
que els han disparat, i, també, tot de cremades
de cigarretes. Que així moren, cada
dia, els nens del Brasil. Els nens del carrer.
Però, jo, no vull fer demagògia. (10-I-1991).
M. Roig, Un pensament de sal, un pessic
de pebre (p. 150-151)
TEXT 3
Text A
Sóc el número sis de set
germans. Sóc de les dues
petites; de la segona
tanda… Per entendre’ns,
la primera tanda són les
que van passar l’adolescència
a la postguerra, en
un món més tancat. Jo
sóc de la tanda de la
ruptura de moltes coses,
fins i tot els meus pares
també van començar a
canviar! (Abril 1991)
Text B
Jo vaig descobrir el
masclisme a la Universitat;
no el vaig descobrir
a casa meva. A casa,
amb una mare amb opinió
pròpia i amb personalitat, i
amb una àvia també amb
opinió pròpia, i amb el
meu pare que mai, mai,
no va fer cap judici de
valor contra les dones.
(Abril 1991)
Text C
Vaig començar a ser
escriptora perquè necessitava
narrar històries i
perquè sempre m’ha
agradat que la gent me
n’expliqui. (Agost 1991)
Text D
Hi ha companys de
generació que van haver
de dubtar entre una llengua
i l’altra… Per mi,
escriure en català era
natural. No vaig haver
d’elegir entre una llengua i
l’altra; la meva llengua
literària era la catalana
(Abril 1991)
Text E
L’alliberament sexual va
ser l’estendard que van
portar uns quants, i
sobretot mascles, per al
seu propi profit. Com ara,
que alguns senyors grans
s’aprofiten del divorci per
casar-se amb noietes
joves. (Abril 1991)
Text F
La literatura és una
mentida perquè el lector
pugui veure una mica de
realitat. (3 d’agost del
1991)
TEXT 4
CONFESSIÓ PSEUDO-VERÍDICA D’UNA APRENENT D’ESCRIPTORA (1971)
Tinc vint-i-quatre anys. Ara em fan la gara-gara, els uns, perquè acabo
de guanyar un premi. Sic transit gloria mundi; encara no he publicat cap llibre.
Sóc de l´eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona
categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de
senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. Vaig néixer el
dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati
ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb
olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l’any de la picor, que
s’esbotzen cada dos per tres. Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes,
com cal. De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre. Només recordo les
llarguíssimes aventures que vivia, inventades per mi, en què jo era l’heroïna.
Barrejava indistintament els dos fronts: tots dos eren bons, tots dos eren
dolents. No m’hi vaig morir ni una sola vegada.
Vaig patir deu anys de monges, enmig de nenes boniques, fines,
delicades, folch-i-torrianes, dolçament esporuguides del món, d’uniforme
polidíssim i d’ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del Señor. Futurs
gallimarsots morals de la nostra enllaminadora classe mitjana. Perdoneu,
l’educació mongenca em castrà el meu possible sentit de l’humor.
De més petita que ara, me n’anava tot sovint a la plaça de Tetuan. Me
n’hi anava xino-xano. Allí imaginava tots els racons del món, totes les persones
del món, totes les belleses del món. Vaig ser feliç. I és que pensava que un dia
me les camparia per sempre. Però ara, quan surto del niu, hi torno de pet.
Torno al born, com diu la dita.
Encara no fa massa temps, vaig anar a raure a aquella santa casa de
marfantes que en diuen universitat. Entre crits i aldarulls político-metafísics,
vaig saber que el món era un immens bordell i la universitat (beneïda
innocència!) el seu melic. Incapaç com em veia de transformar el món —per
possibles tares fisiològiques o de classe, segons com t’ho miris—, vaig decidir
d’escriure’l. I és així com, de moment, em trobo amb la dèria d’escriure qüentus
i altres coses per l’estil. No sé si escric per sobreviure o perquè tinc la maleïda
mania de prendre’m el món més seriosament del que aquest es mereix.
Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els
recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc
entre el caos i la solitud. Però no paga la pena de clamar: d’altres que tenen els
meus anys moren en terres més esqueixades. Només puc dir que des del meu
petit racó de món he vist que l’art és molt complex. Complex com l’home. I per
explicar l’home ens cal vorejar els límits més arriscats de la imaginació. Crec,
per tant, en la màgia, en el somni, en l’univers més obscur del nostre
pensament. Però crec en totes aquestes coses perquè són necessàries a la
raó. I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència.
M.Roig, pròleg a Molta roba i poc sabó (p. 5-7)
· Fer la gara-gara:
· Un barri de senyores pones:
· Canonades de l’any de la picor:
· Senyors que posseeixen més seny que or:
· De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre:
· Futurs gallimarsots morals:
· Anar-hi xino-xano:
· Me les campava per sempre:
· Quan surto del niu:
· Hi torno de pet:
· Torno al Born:
TEXT 5
Sobretot hi ha dos pols que han estat el centre de la meva atenció: l’un d’ells és
Catalunya [...]; l’altre, l’alliberament de la dona. Pel que fa al tema de
Catalunya, m’ha interessat lligar la qüestió nacional amb la qüestió social. [...]
Durant força temps creia que escrivint, demostrant que podia fer la mateixa
feina que un home, ja era feminista. Ara penso que no.
F. Castells, «Montserrat Roig, escriptora compromesa» (p. 25)
