"Llangorosament és l'intrús, l'amor inexplicable, que entre les closes illes del teu ventre espera un pas lleuger de nus pensaments llançats cap a un nou destí per encantar-los-hi?". Carles Riba.
- Opta pels cànons romàntics, tot i que, el romanticisme ja havia desparegut de l'escena europea. 1879 (1a. estrena seva): triomf del Realisme. Aquest retard teatral: inseguretat creixent i necessitat d'incorporar noves formes. ******La seva producció dramàtica es divideix en quatre etapes:
1. TRAGÈDIA ROMÀNTICA. "Mar i cel" (1888). Grup de tragèdies, que constitueix la part més romàntica de la seva producció: recreació d'ambients passats, medievalisme, tractament subjectiu de la història- que es converteix en llegenda- i gran relleu de personatges.
2. DRAMA REALISTA. "En Pólvora" (1893), "Maria Rosa" (1894), "Terra baixa"(1897), "La filla del mar"(1900). 1890: Guimerà es compromet activament amb el catalanisme. 1890-1900: dramatúrgia compromesa amb problemes de la història contemporània, i la història passada queda en un segon pla. "En Pólvora" i "La festa del blat" (1896) tracten de la qüestió anarquista. Van provocar un notable escàndol arran de l'estrena. Guimerà denuncia la violència i l'esclavitud del treball i poposa unes solucions que predicaven la bondat i que, lògicament no acontentaren les parts en conflicte.
El moment de més plenitud: Trilogia ( "Maria Rosa", "Terra baixa" i "La filla del mar"). Després d'exposar un plantejament, cada una es condensa fins a arribar en el tercer acte a l'explosió dels conflictes acumulats. Els herois, encarnen en unes passions individuals, tot un seguit de violències col·lectives, que després del tercer acte provoquen inexorablement la mort d'un dels personatges en pugna. Els 3 drames plentegen un "problema de possessió amorosa" que arriba, progressivament a una situació límit que provoca el desenllaç: possessió de la dona per un dels homes que la desitgen ("M.R." i "T.B." ).
3. VACIL·LACIONS: ELS INTENTS MODERNISTES.
1900: Vacil·lacions, abandona el realisme i el romanticisme i prova el drama burgès. Després torna a provar la tragèdia romàntica i el drama realista, té influències del Modernisme i del simbolisme ( "La santa espina" (1907) ).
4. RETORN ALS ORÍGENS.
******CONDICIONAMENTS I ASPECTES DEL TEATRE DE GUIMERÀ.
Constants i preocupacions de l'autor.
1. LA SEVA QUALITAT DE FILL "NATURAL": els seus pares no es casen religiosament fins que ell neix. Molts dels seus personatges han nascut d'una manera que les convencions socials consideren irregular.
2. LA SEVA QUALITAT DE PERVINGUT: Aprèn català als 8 anys, quan ve de les Canàries. Accentua la seva catalanitat. Es crea "un complex de mestissatge" explícit als seus drames.
3. EL FRACÀS AMORÓS EN L'ADOLESCÈNCIA: El marca profundament. Sembla que després no torna a intentar cap relació més amorosa. Volca la idealització en la seva mare. Molt bona caracterització de personatges femenins.
*******ALTRES ASPECTES IMPORTANTS A LA SEVA DRAMATÚRGIA.
1. CONCEPCIÓ DEL MÓN: Parteix de la bondat natural de l'home i de l'efecte corruptor de la civilització.// No hi ha personatges malvats al seu teatre, més aviat, personatges que mereixen més compassió que càstig.
2. LA MUNTANYA: La muntanya és el lloc incontaminat on l'home, en contacte amb la natura, manté la seva bondat primitiva: la plana, amb les ciutats i els pobles, degraden moralment l'home. Aquesta concepció es resumeix en dos símbols clarament exposats a "Terra Baixa": la terra alta ( Manelic ) i la terra baixa ( Sebastià ).
3. AMOR FRATERNAL: Davant els greus conflictes socials del seu temps, Guimerà proposa unes solucions centrades en l'amor fraternal. Aquesta visió del món, utòpica i paternalista, l'incapacita per a analitzar amb rigor els problemes hisòrico-socials de la seva època.
"És sols lo començament lo que prenies per terme. L'univers és infinit, per tot acaba i comença, i ençà, enllà, amunt i avall, la immensitat és oberta, i a on tu veus lo desert eixams de món formiguegen." "Al cel" ( 1902 )
"Que hermosos són los matins, los matins de primavera; cada bri porta una flor, cada flor porta una perla, cova un amor cada pit, cada cervell una idea, s’umple el cel de resplendor i d’ hermosura la terra." "Primavera"
Un bell paratge, integrat dins l’espai Natural Guilleries-Savassona, on el curs del torrent de Folgueroles dibuixa la signatura de Verdaguer a partir d’una proposta artística creada per Perejaume amb motiu del centenari de la mort del poeta (2002).
ROGER MAS "Caminant" i "Al cel" de Jacint Verdaguer.
- Poema format per 10 cants, una introducció i una conclusió. - Abans de donar el poema per acabat, Verdaguer havia fet dues provatures: "Colom" (1867) i "L'Espanya naixent" (1868). - No té veritables protagonistes-herois com diu l'època. Els veritables protagonistes són: el foc, el tumult de els mars, la terra esberlada. - Elements mitològics de tradició grega, bíblica i egípcia ( vs. tradició autòctona ).
"Canigó" ( 1886 )
- 12 cants + epíleg. - Epíleg: Orígen del poema: diàleg entre 2 campanars ( St. Miquel de Cuixà i St. Martí del Canigó ). - Temàtica més propera a la realitat catalana ( vs. "L'Atlàntida" ) - Influència de romanticisme: proximitat a temes de l'Edat Mitjana. - Pilars bàsics de la redacció del poema: CATALANITAT, RELIGIOSITAT i NATURA. - Resum: Gentil ( fill de Tallaferro ), lluita al costat del seu oncle Guifré contra els moros que envaïen terres catalanes. Gentil abandona la batalla perquè se sent atret pel món de les boires i fantasies del Canigó. S'enamora de Flordeneu ( capdavantera de les fades ), que l'acompanya per tot el Pirineu. Guifré mata el seu nebot per la traïció que els ha fet. Després funda un monestir benedictí guiat per l'abat Oliba, el seu germà, per tal d'implorar perdó a Déu pel seu crim. - Vs."l'Atlàntida", al "Canigó" tot és més humà, més realista...excepte el món de les fades. - Verdaguer, al voltant del tema central, trena narracions inspirades en la tradició popular, la llegenda o el passat històric. - No hi ha un veritable protagonista. La vertadera protagonista és la NATURA ( detallisme, Verdaguer fa llargues excursions als Pirineus, harmoniosa i sublim ). - Desenllaç: CRISTIÀ: Déu i el seu poder suprem venç els ambients pagans de fades i santifica la muntanya. El poema s'acaba amb l'ascenció a Sant Martí de l'abat Oliba amb els seus monjos, acompanyat dels cossos de Guifré, Tallaferro i Gentil, redimits simbòlicament per la gràcia divina.
En general, els poemes eren pura carcassa, sense res original i atractiu. Verdaguer acaba amb tota la buidor i l'encarcarament de la poesia patriòtica i els injecta vitalitat. Carles Riba: "Un poble fort no somia sobre ell mateix":
3. POESIA RELIGIOSA. "Idilis i cants místics" i "Flors del calvari".
Hi ha un fet trascendent: el trasbalsament espiritual del poeta. 2 blocs:
a. Poesia MÍSTICA: Poemes de caràcter místic, llegendes, al·legories. "Idilis i cants místics": enyor de la natura.
b. Poesia ASCÈTICA: CRISI espiritual: Intenta traduir als seus llibres els conflictes espirituals que l'aclaparen. "Flors del calvari".
4. PROSA. "En defensa pròpia" ( 1895 ).
- És precisa, funcional, correcta, expressiva, dóna solidesa al català, decisiva pel seu redreçament. - Es mostra com un "escriptor professional": la necessitat de fer entenendores les seves argumentacions en defensa d'acusacions d'exorcismes, demència, malversació de diners...: prosa funcional sense recargolaments.
El desig dels antics, grecs i romans d'explicar alguns fets importants de les seves vides, de conèixer un futur incert, i la importància que donaven al destí, van fer que personifiquessin molts temors convertint-los en divinitats. Aquestes tenien el control del Destí dels humans, però hi havia també algunes persones que tenien el do de la profecia.
LES PARQUES.
Les parques són la personificació del destí, del qual ningú no pot fugir. Se les representa com tres germanes que disposen del destí de les persones en moments claus de l'existència: una s'anomena Cloto, i presideix els naixements; l'altre és Làquesis i controla la vida; l'última es diu Àtropos i és l'encarregada de la mort. Apareixen sempre filant, teixint i tallant el fil de la vida. En el fòrum de Roma, les tres parques estaven representades per tres estàtues anomenades "tria fata" ( els 3 destins ). Del mot "fata" prové "fada". "Les parques".
LA FORTUNA
Els romans van personificar els canvis inexplicables i sobtats que passaven en les seves vides en l'acció d'una divinitat femenina, la Fortuna, que tant proveïa els humans de les coses bones com de les dolentes, de la riquesa com de la pobresa, de plaers com de penes. La deesa Fortuna sol portar una cornucòpia, o corn de l'abundància, per indicar la riquesa que pot vessar sobre els homes. De vegades, també porta un timó per mostrar que ella regeix el rumb ( destí ) de la humanitat. Bernard ens pinta una fortuna que sosté a la seva mà esquerrra un corn de l'abundància totalment ple. La deesa, delicada i fràgil, es manté dreta sobre una bola plena de cristall disposada a beneficiar a totes les persones. "Fortuna".Jean François Armand Felix Bernard.
LES SIBIL·LES.
Si bé les parques i la fortuna decidien el destí dels homes, hi havia altres personatges, no necessàriament divins, que podien predir l'incert futur. Aquest poder el tenien les sibil·les, una mena de velles sacerdotesses. Es diu que Apol·lo es va enamorar d'una bella i jove sibil·la de Cumes i va prometre concedir-li el desig que ellla volgués. La noia va agafar un grapat de sorra amb la mà i li demanà viure tants anys com grans de sorra tingués a la mà. Però s'oblidà de demanar-li l'eterna joventut. "Sibil·la líbica". Miquel Àngel.
CASSANDRA.
Cassandra, filla de Príam i Hècuba, els reis de Troia, havia rebut el poder de predir el futur de mans del propi Apol·lo. Aquest déu es va enamorar de la jove princesa i la noia li va prometre casar-se amb ell si li concedia aquest do. Quan li fou atorgat, Cassandra va refusar casar-se amb Apol·lo i el déu, enfurismat la va castigar a nos er escoltada ni creguda per ningú: és a dir, malgrat conèixer el futur, ningú no feia cas de les seves prediccions. Per tot això, tot i que Cassandra va predir la destrucció de Troia, no va poder evitar-la. Avui dia, es coneix amb el nom de "síndrome de Cassandra" el fet de conèixer alguna cosa important i decisiva i no ser escoltat per ningú. Evelyn de Morgan pintà una Cassandra, bella i sinuosa, amb les muralles d'una Troia incendiada i destruïda, i amb el famós cavall objecte de la destrucció.
TIRÈSIES
L'endeví masculí per excel·lència fou Tirèsies, un home que no veu el que té davant els ulls a causa de la seva ceguesa, però que pot veure el més enllà. Es diu que accidentalment va veure la deesa Atena nua i que aquesta el va castigar amb la ceguesa. La mare de Tirèsies, va implorar misericòrdia a Atena que, en compensació li donà el do de l'endevinació. Tirèsies no té un paper protagonista en les llegendes mitològiques, però apareix en moltes d'elles com a conseller i endeví. "Tirèsies s'apareix a Ulisses durant un sacrifici". Johann Heinrich Füssli. En aquesta imatge de Füssli, un Tirèsies altiu, amb els ulls cecs, cobert amb un mantell i portant un bastó, es dirigeix a Ulisses que ha anat a demanar-li consell. L'heroi ha entrat als inferns, on hi ha Tirèsies, per tal que li indiqui el camí de tornada a la seva pàtria. L'estol d'panimes que onegen al fons de la imatge simbolitza el món dels morts. Tirèsies va predir, també, moltes de les desgràcies com les que sobrevingueren a la família d'Èdip.
UN ÚLTIM MITE...SÍSIFO.
A la mitologia grega Sísifo, fill de Eolo i Enarete, home de Mérope i fundador i rei d'Éfir, fou condemnat a l'infern a empènyer una pedra cap amunt per una muntanya empinada, però abans que arribés al cim, la pedra tornava a rodolar cap a avall i Sisifo havia de tornar a començar de nou, un altre cop. Tal vegada l'amor no és tot això?
Bibliografia:
*Diccionario de mitología griega y romana. Pierre Grimal. Editorial Paidós. *Los mitos griegos. Robert Graves. Editorial Ariel. *Enllaç: Mites
