SONET VI
Petita és, jo ho confés, la tacanyona
que m'acaba la vida ab sa cruesa
que el Cel volgué, de tota sa bellesa,
fer una quinta essència en sa persona.
És, la dolça boqueta, petitona,
com a porta de aquella fortalesa
de on Amor, recullit ab sa riquesa,
cruels assaits a tots los hòmens dóna.
És tan petit lo peu que Amor, un dia,
fent dos parts de mon cor, cada sabata
li'n va solar, i amples li vingueren.
Si és tan petita, doncs, la perla mia,
¿com és tan gran aquest dolor que em mata?
De una causeta afectes grans nasqueren.
SONET XIII
Ab una pinta de marfil pulia
los cabells de finíssim atzabeja
a qui los de or més fi tenen enveja
en un terrat la bella Flora un dia.
Entre ells, la pura neu se descubria
del coll, que ab son contrari més campeja,
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat que, ab estremada gràcia,
aquestos dos contraris mantenien
que el cor enamorat se m'alterava,
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de prendre'ls treves ganes me venien.
Ab una pinta de marfil pulia
los cabells de finíssim atzabeja
a qui los de or més fi tenen enveja
en un terrat la bella Flora un dia.
Entre ells, la pura neu se descubria
del coll, que ab son contrari més campeja,
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat que, ab estremada gràcia,
aquestos dos contraris mantenien
que el cor enamorat se m'alterava,
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de prendre'ls treves ganes me venien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada