Text 1: Un combat de Curial .
Parrot, qui en aquell temps era tengut per un dels millors e pus aspres cavallers d’Alemanya, e lo qual moltes vegades se ere trobat en lliça a ultrança, de què tots temps havia reportada honor, corregué vers Curial ab la hatxa baxa, per ferir-lo de punta en la cara, mas Curial, travessant un poch, lo lexà passar, e donà-li tan gran colp de la hatxa per lo bacinet que lo mànech trencà; e com Parrot se giràs, Curial hach mès mans per la spasa, e ahurten-se molt bravament. Curial, aprés de molts colps donats e reebuts, s’acostà tant a Parrot, e pres-lo ab la mà esquerra baix per les launes de les plates, e ab punta de spasa començà-li a donar grans colps, e les tirades que li donava eren tals que·l movia e·l menava adés ençà, adés enllà. Axí que Parrot, veent que la hatxa en aquell cas no li aprofitava, la lexà, e, mès mans per la spasa, se començà a defendre valerosament.
Staven aquests dos cavallers en aquest punt quan los dos altres, ja lexades les hatxes, eren venguts a abraçar-se. Mas Othó, qui era molt pus fort que Jacob, lo sobrà, e·l mès per terra, e sí s’esforçava toldre-li la vida, quant Curial, mirant vers aquella part, presa la sua spasa a dues mans, donà ab la punta per los flanchs a Othó, qui stava encorbat sobre Jacob, que en terra·l mès d’espatles tot enversat, e girant-se vers Parrot qui cuytava ja per ferir-lo, li dix: -A, fals cavaller! ¿E cuydes que en tu hage a romandre la plaça?-. Per què ahurta’l tan fort e li donà tan grans colps, que certes Parrot conegué que havia molt a fer en defendre’s de Curial; per què Curial, conexent que·l altre més avant no podia, ans li fallia alè e força, cuyta’l molt poderosament, e, lexada l’espasa, l’aferrà ab les mans, e, despuys que·l hach un poch sodegat, de un torn lo mès per terra, e com fonch caigut fonch tan cansat que ne havia cura ne poder de rellevar-se.
Curial, girant-se, viu los altres dos cavallers ja llevats e que feyen molt aspra batalla, mas Curial la·ls féu finar tantost, car aferrà a Othó per les spatles e donà-li tan gran torn que altra vegada l’enderrocà; per què Jacob correch a la sua hatxa, e abans que Othó se relevàs lo ferí pel cap de grans colps, en manera que Othó ne hach cura de levar-se, ans fonch tot perdut e desesperat de la sua vida.
Curial ja havia levada a Parrot la cara del bacinet, com Parrot, qui tota la cara tenia mullada de suor e era tan cansat que no podia tornar alè, ne per consegüent parlar, jahia estès e no feya continença de levar-se. Per què Curial li dix: -Parrot, digues què ha mogut tu e ton companyó a llevar tan desonest crim a la duquessa-. Parrot respòs: -Cavaller, demana-ho a mon companyó si és viu, car ell t’o dirà, que yo no·y sé res, sinó que só estat ajudador com tu mateix est.-
Ladonchs Curial mirà envers Jacob, e viu que volia ociure a Othó, metent-li la daga per l’ull, mas Curial cridà: -No faces, que altra fi deu fer aqueix cavaller-. E, continuant, Curial dix a Othó: -Digues, cavaller desleal, ¿e que·t havia fet la duquessa? ¿Per què a aquest punt la has amenada?-. Respòs Othó: -Certes, ella no-res, mas Jacob m’avia tret de ma honor, lançant-me de la privadesa del duch, e yo no sabent com venjar me’n pogués, pensí que per aquella via lo poria sobrar, e confiant de la cavalleria de Parrot, emprís aquesta batalla, no pensant que a aquest punt vengués-. Dix Curial: -Donchs, ¿la duquessa no ha comès lo crim de què la havets acusada?-. -Certes -respòs Othó-, no pas-. -¡Ha, malvat cavaller -dix Curial- e com has poca part en Déu e en honor de cavalleria!-. Per què, appellats los feels, lo dit Othó, sens oppressió, confessà davant ells que malament e a gran tort havia acusada la duquessa, pensant que lo duch trametria algunes gents qui matassen Jacob en lo camí, no creent que vers la duquessa tan cruelment se volgués captenir.
Per què Curial dix als feels: -Senyors, ¿Jacob e yo haverm pus a fer en aquesta plaça?-. Los feels respongueren: -No, que assats basta ço que havets fet a present.-
E, rellevats los cavallers qui en terra jahien, l’emperador devallà del cadafal e vench a Curial. E, prenent-lo per la mà, li dix: -¡A, valerós cavaller, ja plagués a Déu que yo fos tal com tu, e tu fosses emperador! ¡Ah, honor e glòria de tota la cavalleria del món, e de quant te són tenguts los leals cavallers! Certes, lo duch de Baviera no·t satisfaria de tanta honor com li has feta ab la meytat del seu ducat, ne lo duch d’Ostalriche (lexem estar sa muller), ab tot quant ha en lo món-. E, girant-se als altres, dix: -E vosaltres, malvats cavallers, ¿quina pena serà bastant a punir-vos de vostres culpes? Diga Curial què vol que de vosaltres sie fet-. Respòs Curial: -Senyor, no placi’a Déu que yo procure la mort a algun cavaller. Ací són abdosos, allí és la duquessa, de qui és interès; fets-ne ço que plasent vos sia, car yo me’n entench pus entremetre.-
Ja era ora de vespres quant l’emperador tragué los cavallers del camp. E, com isquessen primers los vençuts, la duquessa de Baviera, que a la porta de la lliça stava sperant la exida de aquells mals hòmens, los corregué ab les ungles a la cara, cridant grans crits: -Traydors...!-. Mas los senyors qui entorn staven la retengueren e la lunyaren, e axí ab les cares baxes, carregats de vergonya, los tragueren del camp.
L’emperador comanà Jacob de Cleves als reys de Sicília e de Boèmia, e menaren-lo en mig d’ells fins al palau del emperador, lo qual pres Curial per la mà, e nulls temps del seu costat lo partí fins que al seu palau e dins la sua cambra l’ach mès.
La duquessa fonch devallada del cadafal, e muntaren-hi los dos falsos cavallers, e, encès lo foch, moriren a cruel e vergonyosa mort.
Curial e Güelfa. Editorial Barcino. Barcelona, 1930. A cura de R. Aramon i Serra.
Preguntes:
a. Aquest text està escrit en català medieval amb adaptacions. Digues quins cavallers lluiten contra quins altres.
b. Com acaben, els combats?
c. Què fa la duquessa de Baviera als dos cavallers que l'havien acusada injustament?
d. Quin honor li fa l'emperador, a Curial?
e. Com acaben, els falsos cavallers?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada