divendres, 30 de juliol de 2010

LA LENTITUD. Zbigniew Preisner + Milan Kundera.


"Madame de T. va saber que el poc temps que se'ls havia destinat semblés una meravellosa construcció arquitectònica, com una forma. És una exigència de la bellesa, però per sobre de tot de la memòria, imprimir una forma a una duració. Perquè el que és informe no es pot memoritzar. Concebre la seva cita com una forma va ser per a ells particularment valiós, ja que la seva nit havia de ser sense matí i només podria pervindre en el record. Hi ha un vincle secret entre la lentitud i la memòria, entre la velocitat i l'oblit. A la matemàtica existencial, aquesta experiència adquireix la forma de dues equacions elementals: el grau de lentitud és directament proporcional a la intensitat de la memòria; el grau de velocitat és directament proporcional a la intensitat de l'oblit" Milan Kundera, La lentitud.
*csit 2008, Euskalherria*.

PICASSO VS. RUSIÑOL.

Santiago Rusiñol, Al·legoria de la poesia.
- Recepció de l'exposició.- Vídeo Eduard Vallès, comissari de l'exposició.
Malgrat que Picasso és l’artista per excel·lència del segle XX, la seva formació acadèmica es va iniciar i tancar durant el segle XIX. Els anys de residència barcelonina –entre 1895 i 1904– van ser decisius en la mesura que van suposar el final del període acadèmic i l’inici de la seva carrera artística. Un dels artistes més representatius i complexos d’aquell temps era Santiago Rusiñol, pintor, literat, col·leccionista, periodista i activista cultural. El seu rol en la formació de Picasso presenta un doble vessant: com a artista pròpiament dit –de qui Picasso va copiar i versionar diverses obres– i també com a referent, i sovint capdavanter, de diversos discursos i temàtiques.
Rusiñol va ser un personatge clau vinculat a destacades iniciatives culturals de final del segle, així com un solvent transmissor a Barcelona de la modernitat artística europea. Tots dos artistes van coincidir físicament en una cruïlla cronològica que era, alhora, una cruïlla personal. Rusiñol era ja un artista reconegut que havia deixat de ser un referent d’avantguarda i Picasso, per contra, era encara un artista incipient a la recerca d’estímuls i referents. Aquest procés picassià focalitzat en Rusiñol consisteix a escollir un model i tot seguit retratar-lo, analitzar-lo, copiar-lo i, finalment, superar-lo. A partir d’aquesta mirada de Picasso personalitzada en Rusiñol es pot inferir un discurs més ampli: la influència del món artístic barceloní sobre Picasso i la seva actitud ambivalent respecte a aquest, del qual s’acabarà distanciant gradualment a mesura que es consolidi la seva experiència parisenca.
- Enllaç a la web del museu Picasso: viatjar per la galeria multimèdia, fer un recorregut pels àmbits, el dossier de premsa, llegir els articles del catàleg...

GANDULES CCCB: Lost, lost, lost


Gandules 2010 és plena més que mai de ficcions: personatges perduts i sense rumb, recerques sense fi, viatges cap al desconegut... El cinema sovint ha mostrat laberints i els ha fet explícits. Però aquest cicle condueix per altres laberints, aquells que no es veuen: els laberints invisibles que tanquen els individus en cercles socials, o els imaginats que creen desigs i fugues mentals. Què passa quan el laberint no és una imatge, sinó un estat?

Lost, Lost, Lost és un cicle sobre el desig de moviment: sortir d’un lloc, fugir, canviar o transformar-se, concebre un altre món. Perquè potser allò important no és equivocar un camí, sinó la possibilitat de començar-ne un de nou-Programació de cinema a les gandules del CCCB.

Una recomanació:Dimecres, 18 d'agost.
Lost Highway/David Lynch/1997/VOSE

-BSO Lost Highway: This mortal coil, Song to the siren.

VÍDEO 4T. D'ESO.

"TOT ha estat INOBLIDABLE".
Gràcies Agaila...per currar-t'ho tot així de bé!.

Quatre anys inoblidables from IES LES TERMES on Vimeo.

dimarts, 27 de juliol de 2010

GOTAN PROJECT

diumenge, 25 de juliol de 2010

LA POESIA ESSENCIAL de Rosa Leveroni + "Absència"


Rosa Leveroni escriu a Salvador Espriu una carta el 3 de juliol de 1951: «Pel meu gust (i no solc equivocar-me), ets un extraordinari i altíssim poeta [...], un dels millors de la nostra lírica, de tots els temps, i comparable de tu a tu, em penso, amb els de qualsevol altra, per exigent i madura que sigui. [...] El teu llenguatge és perfecte; les teves imatges, rutilants, meravelloses; el teu gust, sense caigudes, seguríssim.
Aquest maig s'ha presentat el llibre "La poesia essencial" de Rosa Leveroni, en una edició a cura de Mónica Miró i Abraham Mohino, editat per CCG, dins de la seua col·lecció Vincles, essencial en el sentit d’escollida amb escrúpol, de rigorosament selecta i de garbellada amb una cura estricta. En resulta un conjunt extraordinari, de màxima qualitat, que permet d’apreciar-ne la delicadesa, la tenuïtat extrema, les variacions de forma i de to i, sobretot, la consistència clàssica, l’insospitat vigor modern del seu gest líric i la puresa del seu entroncament amb el fons popular del cant.
El discurs poètic de Leveroni parla d’allò que és fonamental: l’experiència de la vida, de l’amor i de la mort. En fer-ho amb paraules depurades i exactes esdevé el que és: poesia essencial, indispensable.

"ABSÈNCIA"

Claror del somni,
oh rostre que estimava!,
per què desertes
les meves nits, deixant-me
l'ombra per companyia.
***
Amor: paraula
feta de somnis lassos
i de tristesa;
camins que sempre es perden
en el dolor de l'alba.
***
Espill de l'aigua
tens tota la tristesa
d'un ull immòbil.
Et manca l'alegria
del rostre que et cercava.

dijous, 22 de juliol de 2010

ELS TEUS ULLS, Paul Eluard.

«La courbe de tes yeux», de Paul Éluard from blocsdelletres on Vimeo.


Mai cap amant no ha gosat arribar...
Maria Mercè Marçal


Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d'on tu m'acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l'ombra de l’ahir
que et congrià i et féu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l'aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-
¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l'urc se'm desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.

JAUME VICENS VIVES I JOSEP PLA: Exposició a Palafrugell i ruta Pla.

JAUME VICENS VIVES I JOSEP PLA, UNA COMPLICITAT DE DEU ANYS.

Jaume Vicens Vives i Josep Pla. Complicitats' és una exposició que es pot veure aquest estiu a la Fundació Josep Pla de Palafrugell. Aporta una informació fins ara molt poc estudiada. Arran del centenari de Vicens, l'historiador Josep Maria Muñoz es va posar en contacte amb la Fundació Josep Pla per estudiar la correspondència d'ambdós i l'amistat i les complicitats que havien mantingut els anys cinquanta, fins a la mort prematura de Vicens (1960), quan tenia cinquanta anys justos.
Són una cinquantena de documents, entre cartes, postals i alguns papers que es poden veure a l'exposició, provinents de l'Arxiu Vicens i de la Fundació Pla.
'Els uneix l'interès i la preocupació per la política. És un moment en què Vicens deixa progressivament d'ocupar-se de la història del segle XV i passa a interessar-se per l'actualitat històrica. I en aquest sentit, Josep Pla li fa un mestratge necessari. Jaume Vicens cerca la complicitat de Pla, que té més coneixements sobre política que no pas ell (un Vicens massa ingenu encara). Pla és periodista i ha viscut la política catalana i internacional en primera línia.'
Les complicitats no són exemptes d'una certa desconfiança de Josep Pla. Cap al final de la vida de Vicens, Pla el troba massa agosarat, l'inquieta la seva ambigüitat política, la d'un home carismàtic però difícil d'encaixonar en el panorama polític. 'Podríem situar Vicens, en certa manera, en la democràcia cristiana, però també s'ha relacionat amb l'Opus de Madrid. És difícil de situar-lo, i més si tenim en compte que no sembla un home de partit; no crec que hagués acatat la disciplina de partit.'
Un altre aspecte que apunta l'exposició és la relació que Vicens va encetar amb Tarradellas. Una relació a tres bandes, també amb Pla, diu Aguiló. És un aspecte poc estudiat encara i que forma part de la investigació que les historiadores Glòria Soler i Cristina Gatell fan del Vicens polític.
La correspondència també revela indirectament trets del caràcter de tots dos personatges. Segons Anna Aguiló: 'Les cartes de Vicens són escrites des del despatx, amb paper de carta, ordenades, amb una lletra clara i preciosa. En canvi, les de Pla són d'un escriptor que viatja i que escriu en papers que porten capçalera d'un hotel o restaurant (n'hi ha de grossos i de petits), amb lletra atapeïda.'

RUTA PLA.

La Fundació Josep Pla ofereix una Ruta Josep Pla completa de deu espais propis de l'escriptor a la Costa Brava (Palafrugell, Tamariu, Llafranc, Llofriu…). Dissabte es farà una Ruta Josep Pla guiada; i com que la ruta completa és molt llarga, solament se'n farà una part, la que correspon al centre de Palafrugell. Sortirà de la fundació, on es projecta un audiovisual, passarà pel carrer Nou, número 49, que és on va néixer, pel carrer de Torres i Jonama, que és on va viure, i per la Plaça Nova. Els interessats s'hi poden apuntar lliurement.
*Enllaç: Ruta Josep Pla.

EL COMTE ARNAU.

Torna el comte Arnau: Sant Joan de les Abadesses fa viure el mite amb visites guiades, representacions teatrals i excursions.
Explica la llegenda que el Comte Arnau maltractava els vassalls, estafava els soldats i forçava les donzelles. Però el pas del temps no ha fet sinó engrandir aquesta figura llegendària i Sant Joan de les Abadesses li dedica un cicle complet durant els mesos de juliol i agost, fet de representacions, visites excursions i sopars.
Fa quinze anys que aquesta vila del Ripollès ofereix el Cicle de Representacions del Mite del Comte Arnau que s’allarga fins a final d’agost. Al juliol, cada dimarts i dimecres durant tres setmanes, es fan visites nocturnes escenificades a molts racons de la població, on es representen les fetes i malifetes del Comte Arnau: amb els soldats, l'abadessa Emma, amb els pagesos..., fins que no és condemnat a vagar a cavall per la comarca tota l'eternitat.
A partir del 29 de juliol, cada dijous hi haurà sopars medievals teatralitzats, sota el lema 'Alimentem el mite', en què es podran tastar dolços i productes de la terra. També hi haurà sortides nocturnes per a encalçar el comte, que, segons la llegenda, vaga de nit pels boscos dels voltants atemorint qui gosa aventurar-s'hi.

*Enllaç: Lluís Soler recita "El comte Arnau"

EL COMTE ARNAU

I

Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l’aire de la nit.

I surt dalt del cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca,
i va a veure l’abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
“És el comte Arnau!”

II

Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l’orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta:
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.

III

-Treu-te la capa, -li demana ella.-
Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l’abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.

-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro
des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buit i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra, el cel m’agrada
i m’adormo mirant-lo fixament.

-Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l’ànima deslliurada aixeca el vol.

I de la terra i d’aquest món s’oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!

-Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,
vindran els cucs i se’n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos
per fer-me tornar l’ànima més pura.-

Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

-Adalaisa, tu que ets tan vividora
i que els ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta àvida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,

¿com és que ara malparles de la vida,
per la que estàs tan fortament armada?
No t’escau la mirada esmortuïda
sota l’arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes pàl.lides germanes,
tristos cossos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,
delícia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!-

I avança Arnau hermosament: pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i signant-lo an el comte, li diu: -Mira:
aquest encara és més hermós que tu!-

Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

IV

Totes les veus de la terra
criden contra el comte Arnau
perquè, volent Adalaisa,
sens ella se n’ha tornat.

-”Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l’Arnau:
per una imatge
t’has deturat,
per un cadavre,
tu que en fas tants!”
-”Com el Sant Cristo - no n’he fet cap.”
-”Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,
comte l’Arnau?
És fusta morta: - no pot brotar.”
-”Ai, sí, que brota! - Ai, sí que brota!
Valga’m Déu val!
Quina mirada - ella li ha dat!”
-”Quina mirada, - quina mirada,
comte l’Arnau,
quina mirada - deu haver estat!”

Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.

V

Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.

Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les muntanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona… Després se perd i calla…
L’Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajaguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
sens gesto ni defensa… Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

“Quins cabells més sedosos, Adalaisa!”
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d’un somni,
fins que mig riu molt dolçament. Li vola
una estona el somrís entorn dels llavis.

“Quins llavis amorosos, Adalaisa!”,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d’ella
com onada del mar, i s’aquieta.
“Quin pit sospirador tens, Adalaisa!”,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta’s
la pren amb un braçat i se l’emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

VI

Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
-”Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana, - ara demana:
què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
-Els roures riuen i viuen,
pro també compten els anys.

-Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

-Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.

-La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.

-Pro l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat.

-Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.”

VII

“Tota la nit l’he cridada
i encara no ha obert els ulls.
No els obris ara, Adalaisa,
que el migdia no és per tu.
El migdia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouràs les parpelles
quan el cel s’haurà enfosquit.”
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Al punt de la mitjanit
Adalaisa obre els ulls a les estrelles.
“-Arnau, que em puges al cel?
-El nostre cel és la terra.
-On anem, Arnau? -Pel món.
-Pro jo miraré al cel sempre.
-Jo el miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis.
-Jo amb mos ulls t’alçaré al cel.
-La carga del teu cos m’aferma a terra.
-Mos ulls faran lleu mon cos.
-Tota tu ets d’eterna dura.
-Els meus ulls són cel en flor.
-I el teu cos fruita madura!”

VIII

El comte Arnau no es lleva,
tampoc no se’n va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre amb més delit.

No segueix nord ni via,
que va d’ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no es cansa de mirar.
No hi ha res que el deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l’afronta,
l’abat d’un cop, rient.
Perxò va deixant rastre
de plors i de renecs;
pro els seus grans crits de “juli!”
ofeguen clams i precs.

IX

Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
se van omplir d’una pietat tan gran
que el comte Arnau s’hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra - s’hi van arremolinar;
pro de seguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
“Com s’ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
demana per l’infant.
S’ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu.
-Arnau, si jo era teva, no eres meu!

-Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”.

X

A punta de dematí,
les monges del monestir,
que dies ha l’havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
que tomava la rosada.

« Joan Maragall, La ciutat del perdó
Joan Brossa »

*Enllaç: El Ripollés dels trobadors: El comte Arnau.

dilluns, 19 de juliol de 2010

II Edició-Jornada i Recital poètic sobre escriptors exiliats.

Entre el 3 i el 4 de setembre del 2010 es realitza al Museu Memorial de l'Exili ( MUME ) la II edició-jornada i recital poètic sobre escriptors exiliats. Es realitzarà en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes. Es tracta de donar continuïtat a l’activitat que es va dur a terme el passat setembre dedicada als escriptors catalans exiliats. Aquest any es dedicarà a la figura de Carles Riba.

* Museu Memorial de l'Exili ( MUME ). La Jonquera.


* Carles Riba recitat per Sebastià Alzamora.

dissabte, 17 de juliol de 2010

EL ÚLTIMO CHIRINGO: Literatura i concerts a la platja.



* Vídeo: Manu Chao a "L'últim xiri".
L'últim xiringuito és un lloc a la platja d'Ocata ( el Masnou ).Acompanyat pel recer que li ofereixen les ones del mar , la sorra , el sol , la lluna , les estrelles ... és un lloc òptim per a refugiar-se de la quotidianitat dels dies, i les rutines laborals , virus dels nostres dies , límit dels somnis.
L'últim xiringuito ofereix als seus visitants una variada carta perquè els seus clients puguin menjar , esmorzar , prendre alguna cosa, sopar, passejar , filosofar , conversar , estimar i cuinar amb els seus diversos ingredients el suculent plat de la somriure ... tot això amb una variada proposta musical , fugint dels cercles musicals convencional - comercials que turmenten tot sentit que busqui la inspiració en aquest màgic art que és la música .
Així doncs, a l'últim xiringuito s'aposta per la cultura i la música de qualitat , així com qualsevol expressió artística, esporàdica i integrant a tots aquell / la qual vagi al nostre meravellós espai, que també és teu, quan gaudeixes d'ell i no ajudes a construir el nostre ambient , amb les seves coses , el seu color .
Tots els concerts són d'entrada gratuïta. També s'han fet altres activitats com projeccions de curts , festes temàtiques , dansa , exposicions, recitals, jams ... i un munt de coses que s'han fet.
Hi som des de Setmana Santa fins a l'octubre , per intentar fer que els teus estones siguin un quelcom més que una incessant cadena d'instants fugint dels llindars del somriure.

dijous, 15 de juliol de 2010

MITES DEL FANTÀSTIC. CINEMA I LITERATURA.

"L'emoció més antiga i més intensa de la humanitat és la por, i la més antiga i més intensa de les pors és la por al desconegut." H.P. Lovecraft, "El horror en la literatura", Madrid, Alianza, 1984.

"El fantàstic és la vacil·lació que experimenta un ser, que només coneix les lleis naturals davant d'un aconteixement aparentment normal. El fantàstic només dura el temps de tal vacil·lació, vacil·lació comú al lector i al personatge; tots dos han de decidir si allò que perceben forma part o no del camp de la realitat tal i com aquesta és en opinió de la generalitat de la gent." T.Todorov.

"El fantàstic posa de manifest un escàndol, una vulneració, una irrupció insólita, gairebé insoportable en el món de la realitat (...) El fantàstic es, doncs, ruptura de l'ordre reconegut, irrupció de l'inadmissible en el centre de la inalterable legalitat quotidana, i no sustitució total de l'univers real per un univers exclusivament prodigiós." Roger Caillois.

"El fantàstic és la confusió ( en el sentit més precís i matemàtic ) entre la Imaginació i la Realitat, el xoc entre el Real i l'Imaginari." Gerard Lenne.

"El fantàstic és tot allò que pertorba i normalment inquieta, tot el que es refereix al somni abans que a la realitat, tot el que desafia a l'experiència, a la racionalitat, a la lògica" René Predal.

"El factor més important de tots és l'atmosfera, ja que el criteri últim de l'autenticitat no resideix en que encaixi una trama, sino que s'hagi sabut crear una determinada sensació". H.P. Lovecraft.

- Antecedents literaris del gènere.
S.XVIII-XIX.
Novel·la gòtica.
Horace Walpole, El castell de Otranto ( 1746 )
M.G. Lewis, El monje ( 1795 )
E.T.A. Hoffman, L'home de sorra ( 1817 )

Novel·la romàntica
Mary Shelley, Frankestein ( 1817 )
John Polidori, El vampir ( 1819 )
Sheridan Le Fanu, Carmilla ( 1872 )
Bram Stoker, Dràcula ( 1897 )
Edgar Allan Poe, William Wilson, "Berenice"
H.P. Lovecraft, Els mites de Cthulu

Altres influències
Balzac, La peau de chagrin ( 1831 )
Henry James, Otra vuelta de tuerca ( 1896 )
F. Dostoyeski, El Doble ( 1846 )
R.L. Stevenson, Dr. Jeckyll i Mr. Hyde ( 1886 )
H. Wells, La màquina del temps ( 1895 )

S.XX
El còmic
El realisme màgic: Borges, Cortàzar i Bioy Casares
Anne Rice, Stephen King

Vídeos:
-Bram Stoker, Dràcula: Moment àlgid del lliurament total per fi de la protagonista als braços del seu amant, el senyor de les tenebres.
-Paul Berry, The Sandman ( 1992 ), basat en un relat d'E.T.A. Hoffman.
">-Mary Shelley, Frankestein.
">

dimecres, 14 de juliol de 2010

SALA MONTJUÏC: Curts, pel·lis i concerts a l'aire lliure.




*Sala Montjuïc: Programació.

LLETRES AL NIU D'ESTIU. Centre d'Arts Santa Mònica.


Programa d’activitats LLETRES AL NIU
Dissabtes 10, 17, 24, i 31 de JULIOL
Diumenges 5, 12, 19 i 26 de SETEMBRE
Activitats_ entrada lliure_Arts Santa Mònica


-EMILIANA DESIGN STUDIO NIU D’ESTIU INTERVENCIÓ ARTS SANTA MÒNICA - Espai
TERRASSA (PLANTA 01) 8 Juliol- 3 octubre
LLETRES AL NIU
Niu d’estiu és la proposta d’intervenció a la façana d’Arts Santa Mònica realitzada per Emiliana Design Studio.
Aquests habitacles, punts de trobada, descans i desconnexió, es presenten com un objecte relacional i mediador: un punt d’encontre.
LLETRES AL NIU: ARTS SANTA MÒNICA US PROPOSA UN PROGRAMA D’ACTIVITATS GRATUÏT,
ELS DISSABTES DEL MES DE JULIOL i ELS DIUMENGES DEL MES DE SETEMBRE
-------------------------------------------------------------------------------------SESSIONS DE LECTURES DE CONTES. Dissabtes de Juliol. A les 18:00h i a les 18.30h

-DISSABTE, 10 DE JULIOL "Contes Comestibles"
Contes amb molta teca, històries relacionades amb la cuina que es mengen per les
orelles..Mmmmmmmmmmhhhhhh!!
Narradora: LAURA RODRÍGUEZ, sessió organitzada per ALMAZEN

-DISSABTE, 17 DE JULIOL: "Contes Estripats"
Contes que de ben segur, no us deixaran indiferents... en definitiva, Contes Punkies.
Narradora: MON MAS, sessió organitzada per ALMAZEN

-DISSABTE, 24 DE JULIOL: “Rondaines Mallorquines”
L’AMOR DE LES TRES TARONGES d’en Jordi d’es Racó. Les aventures d’en Bernadet, en un
relat absolutament interactiu, on el públic es capbussarà de ple en el fantàstic i meravellós món de la rondalla mallorquina.
Narradora: AINA de Cos, sessió organitzada per l’ESPAI MALLORCA

-DISSABTE 31 DE JULIOL: "Espills, nenes i conills”
Contes entorn d’Alícia
Narradora Merche 8A,sessió organitzada per BIBLIOTECA GÒTIC - ANDREU NIN
-------------------------------------------------------------------------------------POESIA al NIU
TALLER LIMFÀTIC [Poesia catalana insular de la dècada prodigiosa]
RECITALS DE POESIA Diumenges de Setembre. A les 19.00h
Sessions organitzades per la Institució de les Lletres Catalanes

-DIUMENGE, 5 de SETEMBRE CARLES REBASSA recita BLAI BONET I BIEL MESQUIDA

-DIUMENGE, 12 de SETEMBRE PAU VADELL I VALLBONA recita ANDREU VIDAL I JOSEP
ALBERTÍ

-DIUMENGE, 19 de SETEMBRE MARIA ANTÒNIA MASSANET recita NICOLE D'AMONVILLE
I MIQUEL BAUÇÀ

-DIUMENGE, 26 de SETEMBRE JAUME C. PONS ALORDA recita ÀNGEL TERRON I JOAN
PALOU

dimarts, 13 de juliol de 2010

SHAKESPEARE: L'amor.

*csit 2009, al Celeste*

Un dels més bells poemes d'amor de tots els temps...
Sonet CXVI.

A la unió de dues ànimes lleials
no admeto impediments. L'amor no és amor
si sofreix canvis amb els canvis temporals,
si, mancat de favors, es desvincula al desfavor.

Ah, no: l'amor no és com el sempre immòbil far
que mira les tempestes i mai no es desfigura.
De cada barca errant és l'estrella polar
d'insondable valor i sondejada altura.

L'amor no és la joguina del temps, ni que l'esclat
de rostre i llavis mori sota la seva falç.
No s'altera l'amor amb la fugacitat,
sinó que sobreviu fins als dies finals.

I si això és un error i em pot ser demostrat,
jo no he escrit mai, ni cap home no ha estimat.
Shakespeare, Sonets.

- Sonets de Shakespeare.

- "Shakespeare enamorat", escena final.

- Festival Shakespeare: Mataró, 13-18 de juliol de 2010.

diumenge, 11 de juliol de 2010

GIACOMO LEOPARDI, "L'INFINITO"

Giacomo Leopardi, "L'infinito"
Ed. Demetra.
Poesia Aquarelli
2003, Firenze.

L'infinito, Giacomo Leopardi from blocsdelletres on Vimeo.


L'infinito
«Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quïete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare»

L’INFINIT
Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.
(Trad. Narcís Comadira)

dissabte, 10 de juliol de 2010

FRAGMENTS de les CARTES D'AMOR I D'EXILI entre Ferran Soldevila i Rosa Leveroni.



(16). "Si sabessis l'alegria que m'ha portat la teva postal, com m'ha fet feliç. Si sabessis que aquesta nit m'he despertat unes quantes vegades, exultant, transportada. Si sabessis com ben poca cosa és per a mi la felicitat...!" I quan no esperava veure't, has vingut. No saps amb quina impaciència boja esperaré ara el teu retorn definitiu".

"Una altra recança per fer-me companyia durant els dos mesos llargs que hauré de viure de records i d'esperances, durant aquests dos mesos d'espera tensa de tu, estimat...El món i la vida acolorits d'absència, ja sé el que és i per això torno. Podràs fer-ho, doncs? Si sabessis com ho espero...!
I ara voldria dir-te tots els mots tendres que no he sabut dir-te mai. Però tinc por que t'esgarrifaries: si la carta arribava a caure en mans alienes...!
quan fortament voldria
cridar a tots els vents que jo l'estimo!
Però el secret -el meu secret- serà servat una vegada més, i sols tu, una vegada més també, sabràs que aquest meu amor sols té un amo absolut i indiscutible."
35.Leveroni a Soldevila. Ciutat, 10 de setembre de 1937.

(35) "Tota la vida és viscuda en funció d'ell, per això la visc sense recances encara que materialment i aparentment, i potser i tot en realitat, estigui tan lluny del meu amor. Sé que Tàcit hauria de dir només una paraula i jo estaria disposada a canviar-la del tot. Sé que estaria disposada a donar-la. Potser per això m'impacienta com abans i normalment faig la meva vida. He trobat l'equilibri".

"Cap respecte hauria tingut prou força per impedir-me que em llancés als teus braços... I també, si és que anava vers la soledat, per què no sentir-la ja des del primer moment, per què allargassar les coses? "Sols amb mi sol..." Sola cap a una vida nova, vers un paisatge nou, vers unes gents noves, forasteres, indiferents, hostils potser. Vers l'enyorança de tu que ja sentia des d'aquell moment... Però no és veritat, l'enyorança de tu ja la sentia el dia que ens acomiadàrem a Londres. La sentia entre els teus braços, agudament, quan em besaves, quan et besava... Essent teva... I ara, tot just als començos de la nostra separació, ja compto els dies que manquen perquè s'acabi. T'estimo amor meu, i et vull a tu, simplement.".
36. Soldevila a Leveroni. Barcelona, 20 de juliol de 1938.

"Si sabessis com odio aquesta distància i el temps que ens separa encara! Si sabessis com estic de gelosa de tothom, de tot. Com em faria a bufetades i engegaria la gent a passeig! Si sabessis com m'has fet desgraciada...! (...) La por, la por de comprometre't podrà més en tu que el meu desesper?".
39. Leveroni a Soldevila. Mont-Louis, 12 d'agost de 1938.

"L'absència per a una persona així esdevé fàcilment un suplici".
40. Soldevila a Leveroni. Pensión Riffel, Vevey, 14 d'agost de 1938.

(52) "Aquesta sensació de lluitar inútilment contra un sentiment immutable, llunyà i indiferent. Deixar-se estimar, res més que això, però com diu ell: fent el seu camí, encara...Doldre'm? No, no em dol haver-li donat tot. Jo crec que mai no sabré especular i molt menys regatejar en amor, però ara haig d'ésser sincera, ressento una gran fatiga, a voltes em sembla que no puc més."

"El perdo per una segona vegada. No hauria cregut, abans de patir-ho, que això em seria tan dolorós. L'absència s'aprofundeix per la distància i per mil·lèsima vegada intentu d'elucidar el que he estat per a ell i em dic que marxa sense trobar-me a faltar -cadascú que faci el seu camí, com m'havia dit més d'una vegada-, sense aturar-se a considerar els lligams que m'arrenca a mi, perquè per a ell no n'hi ha hagut mai, de lligams... I em torno a dir, la inutilitat tràgica i risible d'aquest amor, la meva profunda distensió/espera/decepció per ell, sé que allí hi té una bona tasca a fer. Sé que res no compta sinó la seva obra i que els fracassats - aquells que han estimat sense ser correspostos- no han de fer una altra cosa sinó deixar el camí lliure."
61. Leveroni a Soldevila. Barcelona, 13 de novembre de 1939, A. de la V.

(93) "Són les illes del record / les que m'ofrenen les platges / on d'aquest meu navegar/ pugui reposar les ales. / Totes els camins de la mar / un a un se'm refusaven. / Sols els ports resten oberts / amb l'agombol de les cases./ Les veles han desertat / tots els vents les tiraven. / L'estrella signa el retorn / al vell sofrir delectable... / Són les illes del record / les que m'ofrenen les platges."

(129) 17.IV.1943. Què passarà el dia que Tàcit torni? Aquest desenamorament que ara em sembla efectiu, aquesta tranquil·litat, aquest sentiment de perspectiva amb què contemplo la maeva passió pretèrita.

(145) ...versioni una composició de Christina Rossetti, "Song", la qual, a causa de la seva vàlua, transcrivim: "Quan sigui morta, amor, no cantis / tristes cançons per mi. / Sobre el meu cap no plantis roses, / ni fosc xiprer mesquí. / A sobre meu fes d'herba verda, / rosada i fosa als sols, / i, si tu vols, recorda'm viva / oblida'm si tu vols. / Jo no veuré les dolces ombres, / ploure no sentiré; / ni el rossinyol cantant sa pena / mai més ja no l'oiré. / I somniant dins el crepuscle / ja en l'eternal recer, / potser el record em faci seva, / oblidaré potser".

«Song», de Christina Rossetti from blocsdelletres on Vimeo.



(149) "Però, sóc tan feliç que no vull que res pugui esguerrar-ho. Mà. Somriure. Porta que es tanca. Però jo he viscut una de les estones més felices de la meva vida".

"Jo, mentrestant, seguiré aquí disposat a viure'n aviat una altra, d'aventura, que m'interessa i m'apassiona -sense que tu n'hagis de témer res, ans al contrari. Penso que a primers de setembre em caldrà instal·lar-me a Barcelona. Aquesta tarda ho sabré del cert. I després ja no em caldrà esperar gaire per tenir-te novament en els meus braços. T'hi sent encara, amb tota la fúria de la tarda del comiat."
151. Soldevila a Leveroni. 25 d'agost de 1949.

"Ha arribat l'hora de la partença, o sia, del comiat. Per això m'acomiado. Demà navegaré terres enllà, i perdona la metàfora, però és que em sento imspirat. Inspirat per què? Per la partença? Pel comiat? Pel que deixo aquí? Pel que vaig a trobar? Que, per ventura, ho sabem mai, el que deixem o el que trobarem? Podem dir el que voldríem trobar i encara no sempre. Un mot podria resumir-ho tot; la felicitat. Però és un mot tan banal! Amb tot, nosaltres l'hem tastada moltes vegades. Tu potser no ho creuràs, perquè tu ets pessimista de mena. Més: et complaus en el sofriment. Més, converteixes, amb una alquímia angelicodiabòlica, el goig en dolor. És en va que jo t'asseguri que ets una de les dones que han tingut i tenen més motius de felicitat. Tu els motius de la felicitat no els valores. Què dic? Els fas derivar cap a la infelicitat."
171. Soldevila a Leveroni. Setembre de 1959.

Rosa Soldevila mor al 1971 i Rosa Leveroni el 4 d'agost del 1985 i és enterrada al cementiri de Portlligat.

dimecres, 7 de juliol de 2010

CARTES D'AMOR I D'EXILI entre Ferran Soldevila i Rosa Leveroni.


Informació extreta del bloc: Rosa Leveroni: cent anys.
Cartes d'amor i d'exili
Ferran Soldevila - Rosa Leveroni

A cura d'Abraham Mohino Balet i Enric Pujol Casademont
Barcelona: Viena Edicions, 2010 (La memòria dels dies; 2)
320 pàgines
ISBN 978-84-8330-546-1


L’epistolari creuat entre l’historiador Ferran Soldevila i la poetessa Rosa Leveroni constitueix un recull d’una enorme singularitat, tant com a radiografia d’un ampli període de temps particularment convuls, des del 1933 fins al 1969 (poc després morí Soldevila), com per raó de la tensió amorosa, llargament silenciada, que travessa cadascun dels textos. Perquè Soldevila en aquell moment ja era casat i mantenia amb Leveroni una relació secreta que va evolucionar des de l’admiració entre mestre i alumna, passant per l’enamorament encegat, fins a la placidesa serena de la complicitat corresposta, expressada en clau per tal que les cartes no els poguessin comprometre davant de tercers, o bé manifestada obertament quan els amants se sentien del tot segurs.

Les cartes d'un amor furtiu
Ignasi Aragay

El curs 1930-31, la jove estudiant de l'Escola de Bibliotecàries Rosa Leveroni -aleshores tenia 20 anys- s'enamorava perdudament del seu professor d'història de Catalunya, Ferran Soldevila, que en tenia 36 i estava casat amb Yvonne Lapage. Tot i les reticències inicials de l'intel·lectual, aviat van esdevenir amants i la relació es va allargar, amb alts i baixos, i enmig d'una època convulsa marcada per l'efímera República, la Guerra Civil, l'exili i la postguerra, fins a la mort de Soldevila, el 1969. Els estudiosos Abraham Mohino i Enric Pujol han aplegat aquest conjunt documental, procedent de la Biblioteca de Catalunya i l'Arxiu Nacional, en el volum Cartes d'amor i d'exili (Viena Edicions).
Van ser trenta-nou anys de relació i trenta-sis d'intercanvis epistolars, una passió escrita de la qual es conserven dos-cents tres testimonis: cent cinquanta-cinc són lletres escrites per ell a ella, i la resta, quaranta-vuit, a l'inrevés. En realitat, però, va ser ella, consumada grafòmana, qui més va escriure, però a Soldevila les cartes de Leveroni el posaven en un compromís familiar, i per això no va tenir tanta cura a guardar-les (o fins i tot, potser, en alguns moment devia tenir la cautela de desfer-se'n). En canvi, ella sí que les conservava com un valuós tresor.

Passió versus fredor
Aquesta desigual relació amb els papers també té una translació en l'estil i el contingut. Leveroni sempre és més apassionada, personal i expansiva. Soldevila per escrit tendeix a mantenir les distàncies i es mostra més formal, fins i tot fred, cosa de la qual ella no para de queixar-se, tant a les missives com sobretot en els seus dietaris íntims, als quals ell també tenia accés i que ja van ser publicats el 1997.
Segons els curadors del volum, el llibre es llegeix com una novel·la epistolar que mostra "la conformació d'una relació tan intensa com voluble". L'ús de pseudònims, les dissimulacions, els noms en clau i l'escriptura en francès van ser recurrents en aquesta dilatada correspondència, tant per evitar indiscrecions familiars com per eludir la censura a partir del 1939. Per al llibre, que compta amb nombroses anotacions per situar el lector en el context de cada epístola, les nombroses cartes en francès han estat traduïdes al català.

Soldevila, crític literari
L'estantissa salut de Soldevila, els afers domèstics i sobretot l'evolució de les respectives obres són elements que es repeteixen a les missives. Segons Mohino i Pujol, a través de les cartes resulta rellevant "la incidència grandíssima del mestratge i de l'ascendència de Soldevila sobre la poesia leveroniana", un fet mai prou destacat. De fet, l'historiador va ser el destinatari de bona part de la poesia de Leveroni, i ara sabem que també el seu crític més atent i decisiu. En aquest terreny literari, els estudiosos també reivindiquen Soldevila com a escriptor i crític, i recorden que encara resta "mig oculta" la seva faceta de poeta, tot i que el 2004 el mateix Pujol en va publicar una antologia. Pel que fa a l'obra de Leveroni, sí que ha tingut sort crítica i, de fet, Mohino prepara una edició actualitzada de la seva poesia completa.

dimarts, 6 de juliol de 2010

DANIEL PENNAC. "Com una novel·la".


"Al cap i a la fi, vam ensenyar-li tot sobre el llibre en aquells temps en què no sabia llegir. Vam obrir-lo a la infinita diversitat de coses imaginàries, vam iniciar-lo en les alegries del viatge vertical, vam dotar-lo de la ubiqüitat, vam deslliurar-lo de Cronos, vam capbussar-lo dins la solitud fabulosament poblada del lector...Les històries que li llegíem eren un formiguer de germans, de germanes, de parents, de dobles ideals, d'esquadrilles d'àngels guardians, colles d'amics tutelars que es feien càrrec dels seus plors, però que mentre lluitaven contra els seus propis ogres, també trobaven aixopluc en els batecs inquiets del seu cor. Ell s'havia convertit en el seu àngel recíproc: un lector. Sense ell, el món d'ells no existia. Sense ells, ell continuava atrapat per l'espessor del seu. D'aquesta manera, va descobrir la virtut paradoxal de la lectura que és la d'abstreure'ns del món per trobar-li un sentit".