dijous, 30 de juny de 2011

No trio, gaudeixo.

"Aquests dies heu emmalaltit. No recordeu on sou ni de què formeu part? A qui us deveu? Què vau triar, què vau decidir o és que potser ni en vau gaudir? Deixeu d'imposar el vostre interès al dels gessamins i us adonareu que el classisme laboral l'exerceix aquell qui és incapaç de llençar un bes sense port perquè viu amb els ulls entelats de privilegis."*csit 2011*

dimecres, 29 de juny de 2011

Dia homesick.

allowfullscreen>"Una cançó per algú que necessita un lloc nostàlgic perquè ja no sap retrobar la seva llar." Kings of convenience.

Mapa poètic de Begur.
Una ruta literària pels carrers, els cafès i les cases que va freqüentar Joan Vinyoli reviu els estius que va passar el poeta a la vila empordanesa, entre 1954 i 1978.


Cada primer d'agost, des de l'estiu de 1954, Joan Vinyoli preparava frisós les maletes i, amb la dona i els fills, agafava el tren que sortia a primera hora de la tarda des de l'estació de França fins a Flaçà, on pujaven a la Sarfa que els portava fins a Begur, la gran revelació de la maduresa, el descobriment de “la perillosa crida” del mar. Fins al 1978, cada mes d'agost repetiria el mateix ritual, com un estiuejant qualsevol, carregat de maletes i família, i amics amb qui compartir l'aperitiu i les excursions fins a Tamariu, Pals, Empúries, Cadaqués o Sant Pere de Rodes, amb la pell lluent de salabror i enrogida pel sol, si no fos que a ell, el Vinyoli que a l'hivern encara treballava a jornada completa a les oficines de l'editorial Labor i havia aconseguit escàs reconeixement amb els seus primers llibres, se'l distingia perquè a determinada hora s'apartava de la colla i, assegut tot sol en una taula del bar Frigola, o a Can Garreta, o al Miramar, obria la seva inseparable carpeta de gomes i començava a gargotejar quartilles en blanc, poemes incipients que aviat serien les sarments d'El callat.
Vinyoli, que fins llavors solia estiuejar a Sant Fost de Campsentelles, al Vallès Oriental, estava en certa manera destinat a descobrir el paisatge de Begur, del qual la seva sogra, Maria Campamà, en cantava feia anys les excel·lències. No va ser, però, fins aquell 1954 que el descobriment va ser propici, quan els amics de Barcelona Joan Guarro i Carme Picart van decidir substituir l'estiueig a Tossa, cada vegada més concorreguda des que hi havia anat a rodar Ava Gardner, per una destinació més tranquil·la, i van arrossega-hi amb ells tota la colla. Els primers anys, fins a 1957, els Vinyoli van allotjar-se a Can Pallí, una casa d'indians amb planta baixa i dos pisos que tenia un saló carregat de retrats, coixins i porcellanes, tal com la descriu Pep Solà en la biografia del poeta, La bastida dels somnis; a partir de 1958, s'instal·laran a la casa de Campuig, la residència dels Guarro-Picart, prou espaiosa per llogar unes quantes habitacions als seus amics, i més endavant, amb el grup ja disgregant i els fills grans, farien estada a l'hotel de Begur.
Tots aquests llocs, la platja, els carrers, els cafès, les successives cases on es van hostatjar, però també el castell de Begur i l'ermita de Sant Ramon, des d'on el poeta estimava la vista clara de l'Empordà, han estat assenyalats i descrits en una guia literària que l'1 de juliol servirà per inaugurar la Ruta Poètica Vinyoli de Begur. Coordinat per l'Ajuntament del municipi i concebut per l'estudiosa Cristina Badosa, l'itinerari permet seguir les passes del poeta des del bar Tothora, al centre de la vila, que els amics rebatejarien familiarment com el Tot és Ara i Res, arran de l'aparició, el 1970, del llibre del mateix títol de Vinyoli, fins al mirador inaugurat el setembre del 2009 amb el seu nom, al capdamunt de la plaça Forgas, amb motiu del 25è aniversari de la seva mort. Pel camí, la ruta proposa aturades al Centre Artístic Begurenc, on Vinyoli i els seus passaven els vespres escoltant música o veient cinema, o al bar Frigola, on solia reunir-se després de la migdiada amb Joan Petit, Gabriel Ferrater, Eduard Valentí o Francesc Gomà, i a la plaça de la Vila, just al davant, on els diumenges rarament es perdia el ball de sardanes, que apreciava perquè li tornaven una certa aroma dels estiu d'infància de Santa Coloma de Farners.
Per a cada espai assenyalat, que el poeta descriu per carta als amics extasiat i feliç, la guia proposa la lectura d'algun text relacionat: ‘El cremat', del llibre A hores petites (1981), davant la casa de Campuig, o ‘Epíleg', de Tot és ara i res, sota la porxada de Can Pallí, o ‘Algú m'ha cridat', d'El callat (1956), al capdamunt de Sant Ramon, on Vinyoli es recollia al capvespre per admirar l'amplitud d'una panoràmica que abraçava des dels arrossars de Pals fins a cap Norfeu.

IMATGE FIXA per Joan Vinyoli.

Aquí, dreta, no et moguis
de com estàs, en la penombra
del rebedor, la cara oval oferta
per un sol dia,
la flonja boca mig
oberta deixes
que sigui llarga estona boca
per als meus llavis,
mentre la claror
del celobert és una taca blanca
rectangular, fixa en un angle
del nostre amor acumulat que es fa
compacte i expansiu,
omplint-nos
en l'abraçada, cada cop els braços
troben més cos.

Adoro te devote.

dilluns, 27 de juny de 2011

dissabte, 25 de juny de 2011

Com un animal.

25 juny, Najwa a l'Stroika.

"Continuar endavant com un animal en combat, sentint el vent a la cara malgrat veure passar els llops pel davant."

dijous, 23 de juny de 2011

Hit estiuenc: "Choni".

En directe: 24 de juny, Sallent.


ELS CATARRES, "Jennifer".

Jo que sóc més català que les anxoves de l’Escala o els galets de Nadal,
jo que tinc una erecció quan pujo al Pedraforca o faig trekking per Montserrat,
jo que voto Convergència I que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol,
jo que soc soci del Barça i no trago ni en pintura als Pericos de Sarrià,
jo que penso que en Serrat sempre ha estat un traïdor, al meu cotxe només sona Lluïs Llach,
jo que porto els Segadors com a politò del mòbil, la senyera al balcó.
Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara m'he enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Jo que sóc més català, que el pi de les tres branques o que la guita de la Patum,
jo que sóc un gran entès de la cobla i la sardana, i el mundillu casteller,
jo que sempre m’he enganxat als serials de TV3 i als matins d’en Cuní,
jo que sóc més radical que el partit Mohamed Jordi en campanya electoral,
jo que sento devoció pel romesco i pels calçots, i el pa amb tomàquet sagrat,
jo vull veure en Joel Joan actuant als Pastorets, dirigit per en Benet i Jornet.

Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara me enamorat d’una “choni” de Castefa
Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.
Les ments estretes ens intenten parar els peus,
repetir la història de Julieta i Romeu,
que no veuen que el temps ens donarà la raó?,
l’amor és superior a tota por, a tot rencor,
i ens diuen que tenim el cor dividit,
entre l’amor i el país, la pàtria contra el desig.
Però jo no veig res pas, jo només veig el conjunt,
i no hi ha força humana que ens impedeixi estar junts.

Ohhh Jenifer,em tunnejaré el cotxe per tu,
ooohh Jenifer, anirem al Pont Aeri els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Jenifer.

dimecres, 22 de juny de 2011

Ets un sol.

dilluns, 20 de juny de 2011

Fer l'últim petó.

"Patir dòcilment quan troben el dolor ocult de l'horabaixa que sagna... la dolça mort, amb una pena pouada de nostàlgia."

«Geschirmt», de Nelly Sachs from blocsdelletres on Vimeo.

A recer

A RECER.

A recer estan els amants
sota un cel empedrat.
Encara un element secret els hi infon l’alè
i són beneïdes les pedres
i tot el que creix
fa casa en ells.

A recer estan els amants
i és per ells que els rossinyols encara canten
i no han de morir en la sordesa
ni en les plàcides faules dels boscos els cabirols
han de patir dòcilment.

A recer estan els amants
quan troben el dolor ocult de l’horabaixa
que sagna en una branca de salze —
i de nit assagen somriures a la mort,
la dolça mort,
amb cada pena pouada a la nostàlgia.

NELLY SACHS.

diumenge, 19 de juny de 2011

Vivan los toros...

* 28 de juny, a l'últim xiri de la platja ( El Masnou ).



*VOLVER.

Este amor apasionado, anda todo alborotado ,
por volver.
voy camino a la locura y aunque todo me tortura,
sé querer.


Nos dejamos hace tiempo pero me llegó el momento de perder
tu tenías mucha razón, le hago caso al corazón y me muero
por volver

'Y volver volver, volver a tus brazos otra vez,
llegaré hasta donde estés
yo sé perder,yo sé perder, quiero volver, volver,
volver.'

Nos dejamos hace tiempo pero me llegó el momento
de perder
tu tenías mucha razón, le hago caso al corazón
y me muero por volver.

'Y volver volver, volver a tus brazos otra vez,
llegaré hasta donde estés
yo sé perder, yo sé perder, quiero volver, volver,
volver.

VICENTE FERNÁNDEZ.

* amb el Paquito Chocolatero.

Nit de St. Joan.

* A l'Stroika.

*Patum 2011.
*Salt de plens de dijous.

Som humans?

LOL: Historia del amante guisante.

Crid després d'un llarg viatge.

"Jo torn a començar, jo torn a a despertar, després d'un llarg viatge...jo pens per demà...no vull esperar, perquè no crec amb el fracàs...ho he d'intentar, perquè jo vull tornar a començar. Dic que he de lluitar, tancar els ulls, anar més enllà".

diumenge, 12 de juny de 2011

La capseta del meu cor.

Tinc una capseta a dins del meu cor,
on emmagatzemo els millors records
tancat en un bosc, la clau del rebost
aquella joguina, les barques al port.

Tinc una capseta a dins del meu cor,
no hi guardo disgustos, ni tampoc rancors:
Mil i una olors, peixos de colors,
històries de Xina, amics i repòs.

I si un dia em toca viure un dia gris
obro una miqueta la caixa dels souvenirs
tancat en el bosc, la clau dels rebost
perquè ses joguines m'escalfen el cor.

Gaudeix de Mallorca.

"Hiciste la maleta sin decirme adiós...

"per seguir el millor consell...

"i gaudir de Mallorca cantant a sa lluna i s'estrella, què sexi, que dolça, que freda."

dissabte, 11 de juny de 2011

Quant fa que no vas a Cadaqués?

"A vegades és més fàcil evitar les coses que afrontar-les, s'ha de tenir força per mirar als ulls a la por"

Ix!: "Hi ha coses que no es diuen mai, més val deixar-les on són."


(2007)"Plou", Bastanist pou riu.

A CLAUS DE SORRA

A claus de sorra he penjat els ormeigs
i he desat tots els llibres a calaixos de boira.

Ara, amb les mans pintades de colors,
em posaré la roba de les festes
i esperaré les noies quan surtin del cinema.
Si plou duré un paraigua de color cridaner
i unes sabates grosses d'un verd agosarat.

Les noies passaran i diran: - Bones tardes
(potser totes, qui sap!, m'estimen en silenci),
i fugiran pels carrers tenebrosos
a perdre's dins els braços d'homes d'estirp incerta.

Quan sigui fosc tornaré cap a casa
repetint en veu baixa versos que encara estimo,
cansat i decebut; i em pesarà la roba
damunt el gest tristíssim de peresa.

Hi haurà a cada portal una parella
besant-se o qui sap què, mentre que jo,
sol i indefens, pensaré que la nit
és una noia verge que m'espera
i a crits estriparé l'embruix que me'n separa.

Martí i Pol, Miquel

divendres, 10 de juny de 2011

Resposta.



Educar es lo mismo

que poner motor a una barca,

hay que medir, pesar, equilibrar...

y poner todo en marcha.


Pero para eso

uno tiene que llevar en el alma

un poco de marino,

un poco de pirata,

un poco de poeta,

y un kilo y medio de paciencia concentrada.


Pero es consolador soñar,

mientras uno trabaja,


que ese barco -ese niño-

irá muy lejos por el agua.


Soñar que ese navío

llevará nuestra carga de palabras

hacia puertos distantes,

hacia islas lejanas.


Soñar que cuando un día

esté durmiendo nuestra propia barca,

en barcos nuevos

seguirá nuestra bandera enarbolada.

Caminant sola mentre educo fades.

"Educo fades, els hi faig preguntes perquè aprenguin tot el que puguin i decideixin què volen fer, perquè es converteixin en papallones i volin lliurement."

dijous, 9 de juny de 2011

Ràbia contra el sistema.

"Et fotràs, no faré el que em dius."

Degustant un tiramisú.

Perfectament, l'home imperfecte d'un final que no comença avui.

dimecres, 8 de juny de 2011

Resistirem.

Tutoria: Final contínua.


Cuando pierda todas las partidas
Cuando duerma con la soledad
Cuando se me cierren las salidas
Y la noche no me deje en paz

Cuando sienta miedo del silencio
Cuando cueste mantenerse en pie
Cuando se rebelen los recuerdos
Y me pongan contra la pared

Resistiré, erguido frente a todo
Me volveré de hierro para endurecer la piel
Y aunque los vientos de la vida soplen fuerte

Soy como el junco que se dobla,
Pero siempre sigue en pie
Resistiré, para seguir viviendo

Soportaré los golpes y jamás me rendiré
Y aunque los sueños se me rompan en pedazos

Resistiré, resistiré.

Cuando el mundo pierda toda magia
Cuando mi enemigo sea yo
Cuando me apuñale la nostalgia
Y no reconozca ni mi voz

Cuando me amenace la locura
Cuando en mi moneda salga cruz
Cuando el diablo pase la factura
Se alguna vez me faltas tu
Resistiré...
O si alguna vez me faltas tú.

Resistiré, erguido frente...

59 i 60: losing your way.

"Hi ha gent que perd el camí però d'altres tenim clars els valors direccionals."

dimarts, 7 de juny de 2011

T'agrada la mel.

"La mel que guardava al meu rebost és teva, no em desis en el temps, no em desis dins el temps."

Contra corrent.

Podem dir no. O podem rectificar. Encara que costi.
Un canvi total, per escandalós que sigui, és millor
que un continuïsme castrador
. I de vegades no cal
arribar al canvi total. Traçar-se una nova línia de
conducta. I seguir-la. Amb discreció i respecte pels
altres, que s'esforcen a representar dignament el seu
paper. Però amb tenacitat. "Que em senti viure!" com
deia en un poema. Que em senti jo. Que nedi, contra
corrent, és clar, com sempre. I potser com tothom.


Miquel Martí i Pol.

2569.

Me moles...en registre informal.

dilluns, 6 de juny de 2011

La perfecció feta cultura.

* Veus de Perafita.
1 concert + 1 recital poètic + una desfilada de moda + degustació de vins i caves + bon sopar= UN JULIOL ARTÍSTIC.


MAS DE PERAFITA
Carretera de les Malloles Km 6,5 Rubió
( crta. de Prats de Rei a Igualada ).

Masia del segle XVI-XVII. És un gran casal sorgit de la transformació d'un antic hospital de camí, que ja existia al segle XIII. L'edifici degué ser construït al llarg dels segles XVII i XVIII (a una finestra hi ha gravada la data de 1745). Té un gran portal adovellat i les finestres tenen llinda, brancals i ampit de pedra. Hi té adossada la capella de Santa Anna. L'any 2009 era en curs de restauració.

diumenge, 5 de juny de 2011

Ser rebel, per principis.

"Rebel·lar-se poèticament des del silenci.
Diuen que qui és rebel no pot ésser vençut perquè no té remei i aquesta és la qualitat més lloada pels qui gosem perseguir l'autonomia personal i els valors crítics en l'educació. Malgrat els inconvenients, defensem els crits de llibertat per aconseguir que els nostres alumnes s'estremeixen al caliu d'uns versos que captiven eternament." csit 2011.


Pujar a la barca de Cadaqués.

Dissabte, 11 de juny al Passeig de Cadaqués: 18:00-3:00h.

Acomiadant alumnes.

* Roger Mas i Ivette Nadal, 10-6-2011 a l'Stroika ( Manresa ).

"Demà serà dilluns i despertaré els punts i les comes del sistema."

"Fes-me teva aquesta nit, abraça'm fort, fes-me dormir."

Un estiu que no sé.

"Ha arribat el temps de deixar espai a qui diu que el temps mai li ha deixat espai a ella."

Vicenç Llorca, "La ciberliteratura."

Desterrats pel mercat, els gèneres literàriament forts però econòmicament irrellevants han trobat el seu refugi en un indret inesperat: el ciberespai. Qui anava a dir fa tan sols un parell de dècades que la poesia, per exemple, correria per les venes mateixes de les xarxes globals amb una espontaneïtat i una energia alhora inusitades. Que els dietaris personals acabarien trobant un hipotètic lector universal en l’instant. Que l’assaig i el pensament es propagarien amb una força proporcionalment superior a la revolució que va suposar la impremta. I, tanmateix, és així. La comprensió del que està succeint en la creació literària actual resulta incompleta sense l’observació de la creativitat que està desbordant cada segon Internet.

Un primer símptoma d’aquesta nova manera d’entendre la publicació en clau global ha estat el bloc. En els darrers anys, i ràpidament, un gran nombre d’autors s’hi ha posicionat favorablement i, aviat, la xarxa s’ha poblat espectacularment de propostes que van des de les pàgines estrictament personals a les dedicades a autors, obres, corrents i èpoques. La literatura ha adquirit així una fisonomia nova: el seu text és també hipertext. Un vertader flux de pàgines que remeten a noves pàgines, a nous camps, a noves formes de la paraula. El gaudi intel·lectual que provoca un accés tan senzill i una capacitat de difusió enorme explica plenament l’èxit, si més no a partir d’una certa generació, del bloc entre els escriptors. L’oportunitat per a les literatures minoritàries, o minoritzades, de trobar un canal de dimensió universal ha estat també un altre aspecte molt important per a les nostres lletres. Res no impedeix omplir d’imaginari català la xarxa, sempre que tinguem coses interessants a dir. L’avenç dels traductors automàtics en xarxa ha acabat de reblar el clau. Em va cridar l’atenció en el seu moment, posem per cas, la irrupció de quaderns de bitàcola virtuals escrits per viatgers catalans, o autors en itinerància, amb les seves respectives versions a d’altres idiomes.

Allò que podríem anomenar “la ciberliteratura“ no tan sols no s’atura, sinó que es reivindica a través de portals de blocs, també anomenats hiperblocs. L’esforç d’ordenació que suposa, en aquest sentit, el bloc de blocs reconeix propostes tan atractives com Blocs de Lletres que, sota l’impuls del seu editor, el poeta Josep Porcar, ha estat àmpliament reconegut. La seva lectura forma part ja dels meus hàbits lectors. Des dels vídeos sobre poemes, tan bellament presentats, fins al seguiment d’algunes pàgines d’autor amb gran personalitat. En aquest punt convé no oblidar experiències pioneres en la constitució d’un espai virtual de les lletres catalanes, tal com Vilaweb, plataforma de múltiples blocs i dotada d’un canal de notícies en línia sobre literatura.

I, tanmateix, l’evolució no s’atura. El Facebook, en el que sembla una passa més en la construcció d’aquesta ciberliteratura, ha representat en els darrers temps la possibilitat d’establir, mitjançant el concepte de xarxa social, un canal propi per difondre literatura. Sota el vincle de l’amistat –tot i que en la majoria de casos jo parlaria més aviat de la recuperació del concepte de cordialitat– i sense limitacions d’espai i temps, l’entorn del Facebook esdevé una realitat virtual potentíssima per a la creació i per projectar, en qualsevol cas, la tasca realitzada als blocs. La possibilitat de fer pàgines d’autor, de llibres o de crear grups per criteris d’afinitat acaba de ser definitiu. I és que l’aspecte qualitatiu més important és que no tan sols s’hi troba informació, sinó també la compartició de la creació. Per exemple, el poeta Guillem Vallejo ha impulsat, amb el suport del també poeta Félipe Sérvulo, un grup anomenat Poetas on d’entrada s’hi han incorporat ja uns 180 autors. Doncs bé, a cada instant m’arriben poemes, pensaments, opinions, invitacions a actes… El Felipe i el seu grup han impulsat paral·lelament la pàgina El Laberinto de Ariadna, especialitzat en l’especulació literària. Òbviament, no es pot llegir tot, com tampoc no arribem mai a llegir la nostra pròpia biblioteca. Però puc tenir accés a autors que no coneixia i que, en tot cas, construeixen amb mi una realitat que ens interessa. No cal dir, molt més feta a mida i motivadora que d’altres canals, com el televisiu, on la pràctica totalitat d’aquest talent no té ni tindrà mai cabuda. La qualitat dels continguts ja depèn, com en tots els formats, de cadascú.

La coexistència, diguem-ne, pacífica, dels universos de l’edició és possible i complementària sempre que es respectin per part de totes les parts implicades les regles elementals de la propietat intel·lectual. BENZINA ha optat, per exemple, per una opció intel·ligent: el seu esdeveniment és la premsa escrita, però posa a disposició de tothom la versió digital dels seus continguts. Això permet vincular perfectament articles en línia a blocs o al Facebook. De manera que un col·laborador pot compartir amb els seus lectors i amics directes el que escriu. La seva difusió es veu exponencialment multiplicada. Com molt bé explicava el seu editor, David Centol, el preu de la revista representa el cost per a disposar de la còpia impresa, i gaudir-la com a tal.

La ciberliteratura és ja un fet. En aquest sentit, la professora Laura Borràs, autora molt activa en la xarxa, està impulsant amb força un atractiu Màster de Literatura Digital amb una pàgina pròpia a Facebook. Cap a on ens conduirà la ciberliteratura no ho sabem del cert, però el que sí que sabem és que l’activitat literària, i especialment la que procura creacions anomenades minoritàries, hi troba de cop i volta una oportunitat de desenvolupament immillorable.

Això sí que és vida.

Platja d'amants.
"High windows" són els finestrals «que permeten albirar aquell aire blau i fondo, que és fals i no és enlloc». En el poema següent, Larkin ens parla de l’amor lliure, un vell concepte entre els lliurepensadors que, en els seixanta, es convertí en expressió habitual dels partidaris d’aquell moviment social que reclamava més llibertat sexual i que culminà amb l’estiu de l’amor de 1967, que és quan Larkin deixà escrit aquest poema. El poeta enveja els joves amants de la felicitat desenfrenada i lamenta que aquella revolució sexual arribara massa tard per a ell. Conclou, aleshores, que existeixen unes high windows que delaten les normes morals que limiten les llibertats, que són falses, no condueixen enlloc, i que no tenen final.

«High Windows», de Philip Larkin from blocsdelletres on Vimeo.

divendres, 3 de juny de 2011

D'un barri obrer.

"QUE ELS NOSTRES NENS DEL CARRER MAI ADOPTIN L'ACTITUD DE VENÇUTS."

T'he fet caure.

La teva ànima no pot ser comprada perquè ets dins el vertigen. T'he fet caure i m'ha encantat.

dijous, 2 de juny de 2011

I llavors va sonar la cançó...

"Sentir-se sola, sense companyia, amb la ciutat com a únic recer, l'únic amic amb qui puc plorar. M'acompanya conduint pels carrers, perquè només ella em coneix realment i fa que el vent em besi i que no em preocupi per res. No vull tornar-me a sentir més com aquell dia. Torna'm a dur al lloc que estimo. És difícil creure que estic sola però només tinc l'amor de la ciutat i ara sóc una solitària.
Sota el pont, vaig oblidar el meu amor i vaig entregar-te la meva vida."

Cabron.

"Què més puc fer?
Tu només em vols per això que
sigui com sigui només tu coneixes."