dimarts, 29 de juny de 2010

PLUJA


diumenge, 27 de juny de 2010

BIBLIOTECA D'ESTIU + "Felicitat" de M.Rodoreda.


“Escolliu sempre què voleu fer, escolliu què voleu sentir, escolliu què voleu llegir i aprendre i llavors, creixereu”.
Cristina Santmartí.
Lectures 4t. d'ESO.

*CÒMICS
Satrapi, Marjane: “Persépolis”. Barcelona: Norma, 2007.
Spiegelman, Art. “Maus. Relat d'un supervivent”. Palma de Mallorca: Inreves, 2006.

*POESIA CATALANA
Abrams, Sam: “T'estimo. Més de cent poemes d'amor i de desig”. Eumo Editorial. Calaix de versos, 4, 2003.
Abelló, Montserrat. “Al cor de les paraules”. Proa, 2002.
Estellés, Vicent Andrés: “Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés”. Angle Editorial, 2009.
Jaume, Quima: “Poesia completa”. Columna, 1993.
March, Ausiàs: “Antologia poètica”. Teide, 1997.
Marçal, Maria-Mercè: “Sal oberta”. Edicions 62, Empúries, 1998.
Martí i Pol, Miquel: “Estimada Marta”. Edicions 62, Empúries, 2003.
Salvat-Papasseit, Joan: “El poema de la rosa als llavis”. Clàssics catalans. Ariel, 1993.

*CONTES
Jaén, Maria: “Dones enamorades”. Edicions 62, 2008.
Mansfield, Katherine: “Un niu de tórtores”. Clàssics moderns, 1990.
Monzó, Quim: “Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury”. Quaderns Crema, 2009.
Mrozek, Slawomir: “La vida difícil”. Quaderns Crema, 2005.
Pàmies, Sergi: “Si menges una llimona sense fer ganyotes”. Quaderns Crema, 2006.
Poe, Edgar Allan: “Relats de terror”. Alzira: Bromera, 2006 ( A la lluna de València ).

*NARRATIVA D'AVENTURES
Constans i Aubert, Joan: “El tresor dels maquis”. Barcelona: Barcanova, 2006 ( Antaviana nova ).

*NARRATIVA FANTÀSTICA
Huxley, Aldous: “Un món feliç”. Barcelona: Proa; La Galera, 2003 ( Joves adults ).

*NARRATIVA AMB PROTAGONISTA HUMÀ
Salinger, J.D.: “El vigilant en el camp de ségol”. Barcelona, Empúries, 2002.
Teixidor, Emili: “Pa negre”. Barcelona: Columna, 2003.

*NARRATIVA UNIVERSAL
Paolini, Christopher: “Eragon”. La Galera, 2005.
Sheridan Le Fanu, J.: “Carmilla”. Laertes, 1990.

*NARRATIVA CATALANA
Serra, Màrius: “Tres és massa”. Columna, 2003.
Simó, Isabel-Clara: “El professor de música”. Columna, 2007.

*NARRATIVA EPISTOLAR CATALANA
Calders, Pere: “Cartes d'amor”. Edicions 62. “El balancí”, 1996.
Torras, Meri: “Amors a la carta. Menú d'epístoles amoroses de la literatura catalana”. Galàxia Gutenberg. Cercle de lectors, 2008.

*NARRATIVA HISTÒRICA
Amat-Piniella, J: “K.L. Reich”. Educació 62, 2009.
Montellà, Assumpta: “La maternitat d'Elna”. Editorial Ara Llibres. La Butxaca, 2009.

*NARRATIVA AUTOBIOGRÀFICA
Kristof, Agota: “L'analfabeta”. Laertes, 2005.

*NARRATIVA GASTRONÒMICA
Barbery, Muriel: “Una llaminadura”. Edicions 62, 2009.

*TEATRE UNIVERSAL
Shakespeare, William: “Romeu i Julieta”. Editorial Proa. Les eines, 2006.

*TEATRE CATALÀ
Guimerà, Àngel: “En pólvora”. Editorial Proa, 2006.

*LLEGENDES
Coll, Pep: “Viatge al Pirineu fantàstic. Personatges, llegendes i històries màgiques.” Columna, 2005.

*AUDIOLLIBRES
“Dotze dames i una reina. Les grans actrius de l'escena catalana interpreten Rodoreda.” Enciclopèdia Catalana. 2CD, 2010.



El primer i l'últim dia de curs, s'encerclen en la veu de Mercè Rodoreda i en la poeticitat de les històries que narra, delicades i precises, inquietants i contradictòries.
Un desig per l'estiu...FELICITAT!.




FELICITAT

Ahir a la nit, abans d'adormir-se, s'havia adonat que l'hivern s'acabava. "Prou fred", pensà, i s'estirà entre els llençols. Com si vinguessin d'un món més límpid, les remors de la nit li arribaven netes, restituïdes a la seva puresa original. El tic-tac del rellotge, gairebé imperceptible de dia, omplia la cambra d'una palpitació enervant i la feia pensar en un rellotge de país de gegants. Uns passos damunt l'empedrat li semblaven els passos d'un assassí o d'un foll escapat d'algun manicomi i li feien batre el cor i els polsos. El rosec d'un corc devia ser l'anunci d'algun perill imminent: potser un mort amic s'esforçava amb aquells cops tossuts a mantenir-la desperta i vigilant. No, no era por: però s'apropà a Jaume amb una mica de basarda i s'arraulí al seu costat. Es sentí protegida i sense pensaments.
La claror de la lluna entrava fins als peus del llit barrejada amb la claror de l'arc voltaic del carrer i de tant en tant una glopada d'aire fresc, plena de perfum de nit, li arribava al rostre: prenia la carícia delitosament i en comparava la frescor amb la frescor del vent d'altres primaveres. Vindran les flors, pensava, i els dies blaus amb llargs crepuscles rosa, les onades tèbies de sol i els vestits clars; passaran trens curulls de gent amb els ulls brillants de la iHusió de les grans vacances. Vindrà tot allò que duu el bon temps i que la tardor s'emporta amb una ventada forta i tres ruixats violents.
En plena nit, ajaguda i desperta, sentia tot el plaer d'haver deixat l'hivern enrera. Aixecà el braç i mogué la mà: un dring de metall la féu somriure. S'estirà voluptuosament. A la claror d'arc voltaic i de lluna, el braçalet brillava. Era seu des d'aquella tarda i el veia lluir sobre la pell com si en formés part. Tornà a fer-lo dringar. En volia tres. Tots iguals. Tres cadenes per a portar sempre juntes.
- Que no dorms?
- Aviat.
Si aquell noi pogués saber com l'estimava! Per tot. Perquè era tan bo, perquè sabia abraçar-la tendrament com si tingués por de trencar-la, amb més amor en el cor que en els ulls, i això que ella sabia si n'hi havia d'amor en els seus ulls. Perquè nomes vivia per ella, com ella havia viscut per un gat quan era molt petita: amb desfici. Sofria perquè tenia por que el gat sofrís. Anava a trobar la seva mare plena d'inquietud i amb els ulls tràgics: "S'ha begut la llet; deu tenir més gana. S'ha embolicat el coll amb el cabdell: s'escanyarà ... ; es baralla amb el serrell de la cortina i quan sent passos s'atura o fa el distret, però s'espanta molt i el cor li bat de pressa ... "
Li vingueren ganes de besar-lo, de no deixar-lo dormir de fer-lo rondinar fins que tingués tantes ganes de petons com 'ella tenia. Però la nit era alta i l'aire dolç i el braçalet brillava ... A poc a poc perdé consciència i es va adormir.
* *
Però ara, al matí, es sentia ben desgraciada. De la cambra de bany li arribava la remor de l'aigua. L'aixeta del lavabo devia estar completament oberta; sentí el "crec" inconfusible que feia la màquina d'afaitar quan ell la deixava sobre el prestatge de vidre; el de l'ampolla de la colònia. Cada remor li duia precís l'exactitud d'un gest d'ell.
Incòmodament ajaguda bocaterrosa, amb els colzes sobre el llit i les mans obertes contre les galtes, comptava els "arrondissements" en una guia de París. Un, dos, tres ... La remor de l'aigua la distreia i la feia descomptar. Només en trobava dinou. On s'equivocava? Començava per l'illa Saint-Louis i anava voltant. Quatre, cinc, sis ... Els colors tendres calmaven la seva ira. Els blaus, els rosats, els malves, les taques verdes dels parcs li feien imaginar acabaments d'estiu quan cada arbre es desfà en ors i coures. Però el doll d'aigua a la cambra del costat, aquella remor que altres dies era com un recer de felicitat estival per al seu cor amb reminiscències de rius amples i ocells de vol baix reflectits, de cales blanques amb algues damunt la sorra, avui l'omplia de melangia.
És clar que era ridícul preocupar-se -i deia preocupar-se per evitar un mot més fort i per culpa del mot crear cercles i cercles de rancúnia- per un matí sense petons. Però els primers petons matinals havien estat sempre tan estimats ... Tenien gust de son, com si la son esvaïda tornés pels llavis d'ell i anés cap als ulls que es cloïen i volien tornar-se a adormir. Aquells petons fets tot jugant ho valien tot. Un, dos, tres, quatre, cinc ... Illa Saint- Louis, Chlitelet, carrer Montyon ... disset, divuit. ..
* *
Ara la dutxa. Era com si el veiés a sota, tot just començada la pluja, amb els ulls clucs i cercant a les palpentes la tovallola que deixava en un cantell de la banyera. Quan la trobava, mantenia el braç estirat perquè no es mullés i deixava passar cinc minuts. Extravagàncies. Com la de menjar caramels quan prenia el bany complet, el cos en remull i la boca plena de dolçor.
S'ha acabat, pensà. L'amor s'acaba. I s'acaba així, quietament. Com més tranquil l'imaginava sota la dutxa més creixia la seva ira. El deixaria. Ja es veia fent les maletes. I els detalls tenien tanta realitat, la seva imaginació els evocava tan vius, que gairebé sentia a les puntes dels dits la flonjor de la roba sedosa que desava recançosament, després de plegar-la, a la maleta massa petita perquè hi cabés tot. Oh, sí!, marxaria. Es veia al llindar. Sortiria de casa a punta de dia; baixaria l'escala sense fer soroll, gairebé de puntetes.
Però ell la sentiria. No l'haurien despertat els passos lleus, sinó una sensació misteriosa de soledat. Baixaria al seu darrera com un boig, li agafaria el braç quan ja hauria arribat al primer pis. El diàleg seria breu, amb silencis més eloqüents que les paraules.
- Et deixo -li diria en veu baixa.
- ¿Què dius? -preguntaria atònit.
Podria deixar tanta tendresa? La miraria tristíssim: tants mots, tants carrers de París, tants acabaments de tarda, quan l'amor tot just el somiaven ... No comptava, ara. Mirava el mapa. Davant de cada edifici important ell li havia dit: "T'estimo." Li havia dit "t'estimo", quan travessaven un carrer, asseguts a la terrassa d'un cafè, sota cada arbre de les Tulleries. Escrivia "t'estimo" en un bocí de paper i d'amagat l'hi posava a la mà, fet una boleta, quan ella menys hi pensava. Escrivia "t'estimo" sobre un trosset de fusta que arrencava a la capsa de llumins, en un vidre entelat de l'autobús. Li deia "t'estimo", així, amb una gran joia, com si no esperés res més, com si la felicitat fos només poder dir "t'estimo". Aquí on ara els seus ulls s'aturaven, a la punta de l'illa -l'aigua i el cel eren blaus, tendrament blaus l'horitzó i el riu-, també li havia dit "t'estimo". Veia la Plaça de la Concòrdia un vespre de pluja. L'asfalt lluent reflectia els llums i a terra, de cada llum, naixia un riu de claror. Veia avançar, com si mirés d'un terrat estant, un paraigua. A cada punta de barnilla una gota d'aigua i al voltant del paraigua minúscul, París: les teulades, les xemeneies, les fIlagarses de boira, els carrers profunds, els ponts sobre l'aigua llisa. El mal temps havia desat dintre les cases totes les senyores que fan mitja pels parcs al costat dels infants més rossos i havia deixat
al carrer els que s'estimen i les roses i les tulipes dels jardins. Els havia deixats a ells dos sota del paraigua, amb els seus "t'estimo", ja recíprocs, i una gran nostàlgia d'amor.
Ella li diria, encara en el replà del primer pis: "Si ja no ens estimem, per què vols que em quedi?" Ho diria en plural, no perquè fos la veritat, sinó per fer irrevocable la seva decisió als ulls d'ell i obligar-lo a creure que no hi havia remei. Al carrer trobaria la pluja. No la pluja dels enamorats, sinó la dels qui la vida fa tristos a cops d'amarguesa, la que duu fang i fred, la pluja bruta que fa rondinar els pobres perquè els vestits i les sabates es fan malbé i fa estar malalts els nens que es mullen els peus quan van a l'escola. Pujaria al tren sense esma. Un tren amb els vidres bruts, amb milers de gotes acarrerades en regalims. Després seguiria el soroll de les rodes i el xiulet estrident. Fi.
Una altra vida començaria. Hauria d'atacar-la sense enyorament, amb molta força de voluntat. Dir: "avui començo a viure, darrera meu no hi ha res." Com l'acolliria la seva germana? I el seu cunyat?
Trobaria Gògol, gros, feixuc, amb el pelatge blanc, brut; amb els ulls sense vida, maculats de taques roges. El seu cunyat l'havia batejat a l'època de la seva passió per la literatura russa, passió que els mots creuats havien substituït. L'havia descobert cargolat com un rebuig ran d'un marge. Apiadat l'havia pujat en el seu Ford i no s'havia adonat que era cec fins al cap d'una estona de tenir-lo a casa. Marta rondinà. Un gos cec, de què serviria? Però feia tanta pena llençar-lo ... Caminava a poc a poc, amb el cap cot, i topava amb els mobles. Quan, ajagut c;ln un racó o al mig d'una cambra, algú s'apropava, alçava el cap com si mirés el cel. Se'l quedaren. Però deprimia veure'l.
"Bon dia, Teresa", diria la seva germana en veure-la; "com sempre, sense avisar. Pere, hi ha Teresa, deixa els mots creuats i vine ... " Tot serien alegrois. Ella sentiria una gran soledat; la casa fora poble, amb la marquesina sense vidres -no que s'haguessin trencat, sinó que mai no havien estat posats-, li semblaria sòrdida. Les parets eren plenes de dibuixos que Pere havia fet a estones perdudes, uns dibuixos surrealistes abominables que feien rodar el cap.
"Quina sorpresa, cunyada!" Vint anys de burocràcia no li havien fet perdre vivacitat en el parlar, ni la frescor de la rialla, però en els ulls hi havia tristesa i cobejança: era la mirada d'un que s'ofega sense veu ja per demanar auxili.
* *
Se li entelaren els ulls. Ja no veia els colors del mapa, tan tendres.
A la cambra de bany, ara, hi havia un gran silenci. Es devia posar la corbata, es devia pentinar . Aviat vindria. De pressa, de pressa, pensà: poder fer recular el temps, tornar enrera. Tornar a la caseta vora el mar de l'any passat. El cel, l'aigua, les palmeres, el foc vermell del sol, reflectit en els vidres del balcó a la posta. Un llessamí florit arrapat al balcó. I els núvols, les onades, el vent que tanca les finestres amb violència ... Tot era din­tre del cor.
Un esclat de sanglots i sospirs sotragà el llit. Plorava desesperadament com si un riu de llàgrimes s'empenyés per sortir-li pels ulls. Com més s'esforçava per contenir-se més acerb es feia el dolor. "Teresa, què tens?" Ell estava al seu costat sorprès indecís. Oh, poder aturar aquell plor, dominar-se ... Però la seva veu excità una altra crisi de llàgrimes. S'assegué al llit, ben prop d'ella, li voltà l'espatlla amb el braç i li besà els cabells. No sabia què dir, ni comprenia. Tornava a tenir-lo. El tenia al seu costat amb tot el que hi havia en el mapa i més encara. Molt més del que es pot dir; l'olor que feia d'aigua era la pluja sobre el paraigua, sobre el riu llis i esgarrifat, les gotes irisades a lés puntes de les fulles, les gotes amagades entre les fulles de les roses. Les roses no les bevien, aquelles gotes irisades, secretes. Les guardaven com ella els petons, gelosament.
Podia dir-li la veritat? Ara que el tenia a la vora amb el rostre ple d'angoixa, tot decantat cap a ella, donat a ella tan absolutament, el drama muntat en mitja hora se li desfeia com neu al foc. "No vols dir què tens?" Li apartava suaument els cabells dels pols.os i la besava. No podia dir res, sentia un gran repòs. Ell llença el mapa a terra, l'abraçà com hauria abraçat una criatura. Ell, pensà, l'estimava de debò i mai no nauria pogut pensar les coses absurdes que ella a vegades pensava. Havien fet tant camí junts! Eren un de sol enmig de tota la gent.
I aquella noia plena d'ira, que volia agafar un tren, que volia fugir i baixar les escales d'amagat i precipitadament, es fonia. Se l'enduia com a les bruixes el fum. Sortia per una xemeneia imaginària, el vent la prenia i la desfeia fins a no deixar-ne res. Arraulida hi havia una noia sense espines, sense exabruptes, una noia que es quedava, ignorant que tirànicament l'empresonaven quatre parets i un sostre de tendresa.

Dins: Mercè Rodoreda. Tots els contes. Barcelona : Edicions 62, 1979 (MOLC, 18)

*csit 2010, Cadaqués al juny*

divendres, 25 de juny de 2010

AGUSTÍ CENTELLES. El camp de concentració de Bram, 1939.


Després de la caiguda de Barcelona durant la Guerra Civil, el fotoperiodista Agustí Centelles, juntament amb altres refugiats, va ser internat al camp de concentració de Bram (França), on va romandre pres de l'1 de març al 13 de setembre de 1939.
Des de la sortida de Barcelona i durant l'estada i posterior sortida del camp de concentració, Centelles va exercir d’escriptor, reporter gràfic i intern. Va escriure un diari que ara ha estat publicat i va realitzar més de 600 fotografies d'una força expressiva colpidora, la gran majoria inèdites fins ara.

SORTIDES PROFESSIONALS DE LLENGUA I LITERATURA CATALANES.

Noves oportunitats laborals per als professionals en llengua i literatura catalana en els propers anys.

El Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, conjuntament amb la Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana, posarà en marxa un seguit d’actuacions amb l’objectiu d’impulsar l’interès en els estudis de llengua i literatura catalana. El secretari general del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, Enric Aloy, junt amb el representant de la Coordinadora i director del Departament de Filologia Catalana de la UB, Albert Soler, ha presentat un pla de mesures que tenen pensat endegar per promoure l’interès en aquesta titulació. Segons la Coordinadora, el nombre de titulats hauria de créixer a l’entorn d’un 20%.

La necessitat d’incrementar el nombre d’estudiants en l’àmbit de la filologia catalana respon, doncs, a diversos factors. D’una banda, en els propers anys serà necessari un bon nombre de titulats en llengua catalana, superior al total que es forma actualment en les universitats del país, per tal de garantir el recanvi de la primera generació de professors de llengua i literatura catalanes als centres de secundària i l’atenció a les persones nouvingudes.

De l’altra, la Llei d’Acollida recentment aprovada al Parlament de Catalunya, pionera a l’Estat espanyol i al sud d’Europa, estableix per primera vegada el concepte jurídic de català com a llengua comuna. Amb l’entrada en vigor d’aquesta llei, doncs, l’aprenentatge del català esdevé una eina clau per a la integració dels nouvinguts, atès que la Llei estipula que els immigrants hauran d’acreditar 135 hores de llengua catalana, que corresponen al nivell bàsic de coneixement, per assolir el certificat d’integració. Les previsions són que un 40% dels immigrants actuals s’acollirà al certificat d’integració, la qual cosa significa centenars de milers de persones que requeriran aquesta formació inicial de català.

En aquests moments, el Consorci per a la Normalització Lingüística atén prop de 130.000 alumnes en els cursos de català per a adults i amb la nova Llei d’acollida el nombre de peticions de cursos de català s’incrementarà. D’acord amb aquesta previsió, cal pensar que també augmentarà la demanda laboral de professionals en filologia catalana per poder cobrir les places de professorat de català durant els propers anys.

D’altra banda, els estudis de grau en filologia catalana ofereixen un ventall de sortides laborals molt variades, que no s’encaminen exclusivament cap al món acadèmic. Així, les demandes laborals en aquest àmbit van des de tasques d’assessorament lingüístic, feines diverses en el món editorial relacionades amb la llengua (edició, correcció, traducció, continguts en xarxa, materials didàctics, etc.), dinamització lingüística i gestió cultural, creació literària, creació publicitària, recerca i explotació de la recerca, correcció lingüística en els mitjans de comunicació, turisme cultural i identitari, etc.

dimarts, 22 de juny de 2010

POESIA I + 2010.Caldes d'Estrac (Caldetes).

Festival de poesia - Del 25 de juny al 25 de juliol de 2010.

El 2006, seguint el camí iniciat per Palau i Fabre tres anys abans, va començar l’aventura de Poesia i +, un festival d’estiu a Caldes d’Estrac, centrat en la difusió de la poesia, dels espectacles literaris i del llenguatge poètic a través dels més diversos gèneres. Fent de la necessitat virtut, es donava prioritat al petit format i a les representacions a l’aire lliure.

*PDF programa.

JOSÉ SARAMAGO. Per a què serveix la literatura?


*Per a què serveix la literatura?*

"Fa segles que ens preguntem els uns als altres per a què serveix la literatura i el fet que no existeixi resposta no desanimarà als futurs preguntadors. No hi ha resposta possible. O n'hi ha infinitament: la literatura serveix per entrar en una llibreria i asseure's a casa, per exemple. O per ajudar a pensar. O per a res. Per què aquest sentit utilitari de les coses? Si s'ha de buscar el sentit de la música, la filosofia, d'una rosa, és que no estem entenent res. Una forquilla té una funció. La literatura no té una funció. Encara que pugui consolar una persona. Encara que et pugui fer riure. Per empitjorar la literatura només fa falta que es deixi respectar l'idioma. Per aquí es comença i per aquí s'acaba."

*La paraula*

"La importància que pot tenir fer servir una paraula en lloc d'una altra, aquí, més enllà, un verb més precís, un adjectiu menys visible, sembla qeu no sigui res i finalment ho és tot".

divendres, 18 de juny de 2010

MAPA LITERARI CATALÀ 2.0

El Mapa Literari Català (MLC) 2.0 és una aplicació web basada en Google Maps que permet consultar diferents punts de la geografia mundial amb textos de la literatura catalana associats.

L’MLC conté mig miler de fragments d’obres literàries, acompanyats d’un important contingut multimèdia, amb fotografies, vídeos i locucions dels textos. Igualment, l’MLC ofereix la possibilitat de recórrer rutes literàries, tant virtuals com practicables, aquestes darreres gràcies a la possibilitat de descarregar arxius GPS del traçat i d’una Guia imprimible amb els continguts de l’itinerari.

L’MLC 2.0 és un projecte construït i desenvolupat per l’associació Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català

Mapa literari català 2.0

dijous, 17 de juny de 2010

ROSA LEVERONI. "Els records".

Els records

III


Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports ...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança ...
Ho fos tot, menys l'oblit.


Alegria i desolació trenen el món poètic de Rosa Leveroni. Com tots els lúcids sensuals, contempla el pas del temps i el registra en el ritme bla dels seus versos. I és precisament, gràcies a la facultat intel·lectiva dels seus sentits, que una mena de pietat oriental l'allibera de tot patetisme, de tota recança, i també, és clar, d'una retòrica de l'amor.

-Rosa Leveroni: dona de lletres.

- Rosa Leveroni a "Traces".

JAIME VÀNDOR.

Reflexions de Jaime Vándor from IES LES TERMES on Vimeo.

dimecres, 16 de juny de 2010

PETRARCA. "Si Amor no és, què és el que jo sent?..."



"SI AMOR NO ÉS, QUÈ ÉS EL QUE JO SENT?..."

Si Amor no és, què és el que jo sent?
I si Amor, per Déu, hi ha res igual?
Si bo, d'on ve l'efece aspre i mortal?
Si dolent, per què és dolç el seu turment?

Si crem de grat, per què plany i lament?
Si a desgrat, lamentar-se què val?
Oh viva mort, oh delectable mal,
com em punys tant, sense consentiment?

I si et consent, sense raó tinc pena.
Enmig dels vents, en una feble barca,
em trobo en alta mar, sense govern,

tan buida de saber, d'error tan plena,
que ni jo sé què vull: l'incert em marca;
i tremolo en ple estiu, cremo a l'hivern.

'Se l'amore non è, CHE COSA E' me che sono ?..."

Se l'amore non è quello che sento?
E se Amore, Dio, non c'è nulla di simile?
Se il bene, dove è il efece ruvido e mortale?
Se il male, perché è dolce il tormento?

Se la crema del piacere, il dolore e il rimpianto per cosa?
Se disgusto, lamentando che costo?
Morti viventi Oh, oh delizioso male
Mi piacciono entrambi i pugni, senza il consenso?

E se il consenso, ho torto penale.
Tra i venti, una barca debole
Sono al mare, senza governo

conosco così vuota, così pieno di errori,
tu né io so cosa voglio dire: io segno l'incerto;
tremolo e in estate, inverno bruciare.

diumenge, 6 de juny de 2010

dimecres, 2 de juny de 2010

VIATGE A ÍTACA

"Ítaca" com a concepte creat a partir del viatge que va emprendre Ulisses de retorn a casa ha esdevingut un referent mític del viatge, en general, i del viatge de retorn, en particular.
En definitiva, cada home és el reflex del seu viatge, perquè aquest és vida i la vida, memòria.

-Lluís Llach, "Viatge a Ítaca".



- Introducció a la lectura d'"Ítaca" de Kavafis.

- "Ítaca" de K.Kavafis.