dijous, 30 de setembre del 2010

Mario Benedetti: "Calma chica."

"Calma chica."

Esperando que el viento
doble tus ramas

que el nivel de las aguas
llegue a tu arena

esperando que el cielo
forme tu barro

y que a tus pies la tierra
se mueve sola

pueblo
estás quieto

cómo
no sabes

cómo no sabes
todavía

que eres el viento
la marca

que eres la lluvia
el terremoto.

Mario Benedetti.

Come away with me...please.

Enric Casassas: "Efectes de la por."

"Efectes de la por"

Quan l'hivern puja als ulls i el plor ja es gela
i el pensament comença a encarcarar-se
i ja no raja re sinó suor

és quan el preu de molta i mòlta pela
acut la por tapant el mur del càrcer
i et torna els plors pensats sots cobertor.

La sensació d'estar viu s'aguditza
i el cos no gosa fer cap moviment
quan sent la punta de cada urpa i dent
d'un animal que el té i l'immobilitza

sense fer mal, grunyir ni fer la guitza,
com si et digués "si et mous, ja has dit amén"
i tu només saps foll estar content
perquè no et mata el llop que t'esclavitza.

Enric Casassas.

dimecres, 29 de setembre del 2010

La força dels dies.

Tens la força de les coses que...

Tens la força de les coses que
cauen amb força, els llamps,
les estrelles, els arbres,
la veritat.

I ets forta com les coses que
pugen amb força,
la mar, els volcans,
els arbres,
la veritat.

Enric Casassas.


DEIXAR-SE " ENLLUERNAR A LA NIT"

dimarts, 28 de setembre del 2010

Pep Rosanes-Creus: La teva boca.

"La teva boca."

La teva boca m'agrada tant, tant
que no la vull canviar per cap altra,
ni que fos de la dea Afrodita,
perquè per mites en tinc prou amb tu.
A la dea un dia li demano
si vol casar-se amb mi. Com que ella
era molt maca i érem en un bar
es va girar i va dir, ¿vols més whisky?
No tindràs res més de mi. Mira'm ara
i toca'm mentalment, que és com els dits
són més llargs. Com un dia sense pa.
Com sense tu no seran tantíssims dies.
A la platja despulles el teu cos,
la tovallola t'amaga, no sé
per quin camí puc venir si ets fora,
quin sentit pot tenir si vinc enlloc.
Marejats tots els dies. Ja t'entenc.
M'he pensat que marxaves i ja eres,
com tremolava, tan lluny, jo el pànic
del covard que tremola pel seu fred.
Només la boca que va ser en mi
teva, m'agrada tant, tant, un verí
que no voldrà cap antídot mortal.
Ho temia, no ho creia, no ho volia.
És ben bé que la fe és ben galdosa.
La teva boca fascina, em xucla.
Absent, ja no hi és, present, ressucita.
Absent, només pot ser l'objecte de l'amor.

Pep Rosanes-Creus, L'illa del tresor.

"No dura tres minutos..."

dilluns, 27 de setembre del 2010

José Ángel Valente i el despertar.

"Luego del despertar...."

Luego del despertar
y mientras aún estabas
en las lindes del día
yo escribía palabras
sobre todo tu cuerpo.


Luego vino la noche y las borró.
Tú me reconociste sin embargo.

Entonces dije
con el aliento sólo de mi voz
idénticas palabras
sobre tu mismo cuerpo
y nunca nadie pudo más tocarlas
sin quemarse en el halo de fuego.

José Ángel Valente.

Despertar un dilluns...

divendres, 24 de setembre del 2010

Ángel González: "Mientras tú existas...en ti me quedo."



En ti me quedo

De vuelta de una gloria inexistente,
después de haber avanzado un paso hacia ella,
retrocedo a velocidad indecible,
alegre casi como quien dobla la esquina de la calle donde
hay una reyerta,
llorando avergonzado como el adolescente hijo de viuda
sexagenaria y pobre
expulsado de la academia vespertina en la que era
becario.

Estoy aquí,
donde yo siempre estuve,
donde apenas hay sitio para mantenerse erguido.
La soledad es un farol certeramente apedreado:
sobre ella me apoyo.

La esperanza es el quicio de una puerta
de la casa que fue desarraigada
de sus cimientos por los huracanes:
quicio-resquicio por donde entro y salgo
cuando paso del nunca (me quisiste) al todavía (te odio),
del tampoco (me escuchas) al también (yo me callo),
del todo (me hace daño) al nada (me lastima).

No importa, sin embargo.

Los aviones de propulsión a chorro salvan rápidamente
la distancia que separa Tokio de Copenhague,
pero con más rapidez todavía
me desplazo yo a un punto situado a diez cientímetros
de mí mismo,
deprisa,
muy deprisa,
en un abrir y cerrar de ojos,
en sólo una diezmilésima de segundo,
lo cual supone una velocidad media de setenta
kilómetros a la hora,
que me permite,
si mis cálculos son correctos,
estar en este instante aquí,
después mucho más lejos,
mañana en un lugar sitio a casi mil millas,
dentro de una semana en cualquier parte
de la esfera terrestre,
por alejada que os parezca ahora.

Consciente de esa circunstancia,
en muchas ocasiones emprendo largos viajes;
pero apenas me desplazo unos milímetros
hacia los destinos más remotos,
la nostalgia me muerde las entrañas,
y regreso a mi posición primera
alegre y triste a un tiempo
-como dije al principio:
alegre,
porque sé que tú eres mi patria,
amor mío;
y triste
porque toda patria, para los que la amamos,
-de acuerdo con mi personal experiencia de la patria-
tiene también bastante de presidio.
Así,
en ti me quedo,
paseo largamente tus brazos y tus piernas,
asciendo hasta tu boca, me asomo
al borde de tus ojos,
doy la vuelta a tu cuello,
desciendo por tu espalda,
cambio de ruta para conocer tus caderas,
vuelvo a empezar de nuevo,
descanso en tu costado,
miro pasar las nubes sobre tus labios rojos,
digo adiós a los pájaros que cruzan por tu frente,
y si cierras los ojos cierro también los míos,
y me duermo a tu sombra como si siempre fuera
verano,
amor,
pensando vagamente
en el mundo inquietante
que se extiende -imposible- detrás de tu sonrisa.


Ángel González, Antologia poética.

J.Gil de Biedma: "No volveré a ser joven."



Albada

Despiértate. La cama está más fría
y las sábanas sucias en el suelo.
Por los montantes de la galería
llega el amanecer,
con su color de abrigo de entretiempo
y liga de mujer.

Despiértate pensando vagamente
que el portero de noche os ha llamado.
Y escucha en el silencio: sucediéndose
hacia lo lejos, se oyen enronquecer
los tranvías que llevan al trabajo.
Es el amanecer.

Irán amontonándose las flores
cortadas, en los puestos de las Ramblas,
y silbarán los pájaros - cabrones -
desde los plátanos, mientras que ven volver
la negra humanidad que va a la cama
después de amanecer.

Acuérdate del cuarto en que has dormido.
Entierra la cabeza en las almohadas,
sintiendo aún la irritación y el frío
que da el amanecer
junto al cuerpo que tanto nos gustaba
en la noche de ayer,


y piensa en que debieses levantarte.
Piensa en la casa todavía oscura
donde entrarás para cambiar de traje,
y en la oficina, con sueño que vencer,
y en muchas otras cosas que se anuncian
desde el amanecer.

Aunque a tu lado escuches el susurro
de otra respiración. Aunque tú busques
el poco de calor entre sus muslos
medio dormido, que empieza a estremecer.
Aunque el amor no deje de ser dulce
hecho al amanecer.


Junto al cuerpo, que anoche me gustaba
tanto desnudo, déjame que encienda
la luz para besarte cara a cara,
en el amanecer.
Porque conozco el día que me espera,
y no por placer.

Jaime Gil de Biedma, Las personas del verbo.

dijous, 23 de setembre del 2010

FELICITAT.



-Escolta: La cabra mecánica "Felicidad".
-Escolta: Antònia Font "Alegria".*csit 2007, Manresa*

Tocats de lletra: Manresa, octubre.


"Efectivament, al planeta del petit príncep hi havia, com a tots els planetes, bones herbes i males herbes. Per tant, bones llavors de bones herbes i males llavors de males herbes. Però les llavors són invisibles. Dormen en el secret de la terra fins que a alguna li ve la fantasia de despertar-se... Aleshores s'estira i el primer creix tímidament cap al sol un petit i inofensiu branquilló molt bonic. Si és un branquilló de rave o de roser el podem deixar créixer com vulgui. Però si és una planta dolenta s'ha d'arrencar de seguida, així que la reconeixes. I al planeta del petit príncep hi havia unes llavors terribles... Eren les llavors dels baobabs. El terra del planeta n'estava infestat. I d'un baobab, si no hi ets a temps, ja no te'n pots desfer mai més. Ocupa tot el planeta. El forada amb les arrels. I si el planeta és massa petit i hi ha massa baobabs, el rebenten."
Antoine de Saint-Exupèry, El petit príncep.


La quarta edició de Tocats de Lletra serà dedicada a la literatura vinculada a la màgia. Durant tot el mes d'octubre, Manresa omplirà els seus carrers i espais més emblemàtics de lletres gràcies a la celebració d'un dels esdeveniments literaris més importants del país. S'han programat més de trenta actes, molts dels quals relacionats amb el conte El Petit Príncep (una referència en el món màgic), en un programa divers, adreçat a tothom, en el qual participen més de 30 entitats.
Després de dedicar els festivals anteriors als autors maleïts, la sensualitat i la transgressió, enguany Tocats de Lletra proposa un viatge a través de la màgia en la literatura, en el seu vessant més ampli. Recitals poètics, xerrades, exposicions, activitats infantils i, per per primer cop, espectacles de circ, seran els protagonistes de la iniciativa.
Aquest esdeveniment literari dóna especial rellevància als autors locals, però també disposa de la participació d'artistes d'arreu del país i de l'Estat. En l'acte inaugural de Màgics 2010, que tindrà lloc a la Sala Petita del Kursaal l'1 d'octubre (20.00 h), Joan Crosas i Aina Huguet, acompanyats pel piano de David Martell, recitaran textos inèdits de poetes del Bages i d'arreu com Montserrat Altarriba, Luis Eduardo Aute, Lluís Calderer, Francesc Codina, Miquel Desclot, Jose Fàbrega, Feliu Formosa, Gabriel Mora, Jaume Huch, etc.
La participació d'autors en el cicle també es materialitzarà a través del teatre. En aquest sentit, el cicle es clourà el dissabte 30 d'octubre amb l'espectacle Polvos màgics. El Casal Familiar Recreatiu posarà en escena sis històries sobre amor i sexe, escrites per Llorenç Capdevila, Jordi Cussa, Jordi Estrada, Agustí Franch, Jordi Miralles i Esteve Soler. En el decurs de la quarta edició del Tocats de Lletra també hi recitaran actors i actrius de renom com Emma Vilarasau, Jaume Sisa, Rosa Vila, Marta Marco, Mazoni i Ivan Padilla.
En total s'han produït sis espectacles, quatre recitals poètics, una obra teatral, un espectacle de circ i dues exposicions.

-PDF "Tocats de lletra 2010."
-Concurs de microrelats en català.

Aunque tú no lo sepas...

"Aunque tú no lo sepas, me he acostado a tu espalda..."


Aunque Tú No Lo Sepas

Como la luz de un sueño,
que no raya en el mundo pero existe,
así he vivido yo
iluminado
esa parte de ti que no conoces,
la vida que has llevado junto a mis pensamientos...

Y aunque tú no lo sepas, yo te he visto
cruzar la puerta sin decir que no,
pedirme un cenicero, curiosear los libros,
responder al deseo de mis labios
con tus labios de whisky,
seguir mis pasos hasta el dormitorio.

También hemos hablado
en la cama, sin prisa, muchas tardes
esta cama de amor que no conoces,
la misma que se queda
fría cuanto te marchas.

Aunque tú no lo sepas te inventaba conmigo,
hicimos mil proyectos, paseamos
por todas las ciudades que te gustan,
recordamos canciones, elegimos renuncias,
aprendiendo los dos a convivir
entre la realidad y el pensamiento.

Espiada a la sombra de tu horario
o en la noche de un bar por mi sorpresa.
Así he vivido yo,
como la luz del sueño
que no recuerdas cuando te despiertas.

Luis García Montero.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Cadaqués i Rosa Leveroni: 2 d'octubre.


El passat 1 d’abril d’aquest any 2010 es commemorava el centenari del naixement de
Rosa Leveroni i el 4 d’agost s’esqueien els 25 anys de la seva mort.

Rosa Leveroni, (Barcelona 1910 – 1985) de família mitjanament benestant, pertany a la generació de la República. Va estudiar a l’Escola de Bibliotecàries en el moment àlgid d’aquesta institució. L’excel·lent professorat d’aquells anys marcaria notablement la seva formació, i especialment Carles Riba, amb qui es retrobaria després en ser contractada per la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
En la postguerra va exercir una resistència activa i militant i esdevindria una de les principals marmessores del llegat ribià. La influència del postsimbolisme és ben palesa en la seva relativament exigua producció poètica (Epigrames i cançons 1938; Presència i record, 1952; Poesia, 1981). Poesia centrada en la desolació provocada per la desfeta amorosa i en la reflexió sobre el pas del temps i la mort.
És la seva una conscient i valenta veu femenina que segueix una trajectòria ben personaldins el postsimbolisme, assumint la seva solitud i demostrant una gran sinceritat en l’expressió elegíaca. Amb una desolació formalment depurada elabora uns símbols en què hi predominen el port, el mar i l’illa, transposició del recer obert, de la passió infinita i de la solitud reivindicada.
També assagista i traductora (de La terra erma de T.S. Elliot, per exemple) ens deixà
dietaris i correspondència que completen la seva dedicació a l’escriptura. Oblidada i redescoberta en els anys de recuperació, féu de pont amb les noves generacions. Darrerament s’ha publicat sota el títol de "Cartes d’amor i d’exili" la seva correspondència amb Ferran Soldevila.
Enterrada a Port Lligat, des de 1987 s’atorga el premi de poesia “Cadaqués a Rosa
Leveroni”.

ACTIVITATS PROGRAMADES.
1. Un dia a Cadaqués amb Rosa Leveroni (1910-1985)
Homenatge amb motiu del centenari de l'escriptora
2 d’octubre
Cadaqués


Matí, 11 - 13.30 hores
Itinerari poètic de Rosa Leveroni a Cadaqués, a cura de Rosa Ardid:
􀁸 carrer Rosa Leveroni
􀁸 cementiri de Portlligat: Ofrena floral a Rosa Leveroni
􀁸 Caseta de Rosa Leveroni a Portlligat:
o Inauguració de la reubicació de l’escultura dedicada a Rosa Leveroni
o Parlaments de les autoritats
o Lectura poètica amb la participació dels 21 poetes guanyadors del Premi Cadaqués a Rosa Leveroni

Tarda, 16 - 19 hores, Sala Art i Joia de Cadaqués
􀁸 Inauguració de l’exposició Rosa Leveroni, dona de lletres, presentada per Vinyet Panyella, comissària de l'exposició
􀁸 Conferència Rosa Leveroni: originalitat, persistència i construcció mítica, per Abraham Mohino, assagista
􀁸 Presentació de l'Obra poètica completa de Rosa Leveroni, a cura d'Abraham Mohino, autor de l'edició i de Quim Curbet, editor (CCG)
􀁸 Taula rodona A l'entorn del Premi 'Cadaqués a Rosa Leveroni'
Presentació i moderació: Rosa Ardid, secretària del Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.
Participants: Vicenç Altaió, poeta i membre del jurat; Roger Costa-Pau, poeta i crític; Joaquim Ferrer, membre del jurat; Lluís Solà, poeta i traductor
Coordinació
Rosa Ardid, professora de filologia catalana i secretària dels premis literaris de
Cadaqués
Vinyet Panyella, escriptora (Societat Catalana de Llengua i Literatura, IEC)
Organització
Institució de les Lletres Catalanes i Institut Català de les Dones
Amb la col.laboració de l'Ajuntament de Cadaqués

2. Exposició Rosa Leveroni, dona de lletres
En el marc d’aquesta celebració, l’Institut Català de les Dones presenta l’exposició
Rosa Leveroni, dona de lletres, que s’afegeix al catàleg d’exposicions itinerants que aquest organisme ofereix gratuïtament a entitats, centres educatius i culturals.
Aquesta mostra es podrà veure a la seu de l’Institut Català de les Dones a Barcelona
(Pl. Pere Coromines 1) entre el 15 de setembre, de 9 a 14 hores, i el 29 d’octubre.
L’horari de visita durant el mes d’octubre serà de 9 a 14 hores i de 16 a 18 hores. El dia 2 d’octubre també es podrà visitar l’exposició a la sala Art i Joia de Cadaqués durant la Un dia a Cadaqués amb Rosa Leveroni (1910-1985).
L’exposició, que és de petit format per facilitar la seva itinerància i exhibició pel
país, consta de 6 apartats i alterna explicacions sobre la vida i l’obra de la poeta amb fragments literaris:
􀁸 1910-1930 “La jove que vol triar el destí”, sobre la seva etapa de joventut.
􀁸 1930-1933 “L’escola de Bibliotecàries: la sensibilitat i l’intel·lecte”, exposa la
seva formació intel·lectual i cultural.
􀁸 1934-1939 “Poesia i passió”, dóna a conèixer la seva relació secreta amb
l’historiador Ferran Soldevila i com trasllada a la poesia la seva experiència
amorosa.

􀁸 1940-1949 “Elegia i resistència”, explica el paper de la poeta en la resistència
cultural i la seva consolidació literària.
􀁸 1950-1981 “Poeta entre poetes” mostra com Leveroni es reivindica com integrant de la Generació de la República, que ella anomena “generació perduda”.
􀁸 1981-2010 “Clàssica i moderna”, parla dels seus darrers anys i la modernitat,
qualitat i intensitat de l’obra d’una autora clàssica del segle XX.
*csit 2007, Cadaqués a l'octubre.*
*csit 2009, Cadaqués al maig"

Cinc poemes desolats.
III

Cor desolat, vela al vent de la tarda,
passa rabent aquest freu de sirena.
Si l'has vençut, sempre més el teu somni
en sentirà la impossible enyorança.

Cor desolat, dins sos ulls qui fos nàufrag
sense records de la pàtria llunyana.
Timons ardents de les hores enceses
sense ponents ni desigs de cap alba.

Cor desolat, nua roca deserta,
presa del vent i del sol i de l'aigua.
La llibertat si ara és plor serà càntic,
cor desolat, en la vida més alta.


Rosa Leveroni, La poesia essencial.

-Escoltant vora la mar...Nitin Sawhney, "Breathing light."

Pèrdua de memòria.




*csit 2002 i 2003, Taulí*...retalls de pèrdua d'espai, de temps i esbós de record preuat.


******A ell, la pèrdua de memòria també li va dificultar la parla, provocant-li una inestabilitat, desequilibri i una incapacitat per recordar el caminar. Amb el temps, ell ens va ensenyar a recuperar les habilitats perdudes, a recuperar l'equilibri, a tornar a aprendre a escriure o a vestir-se amb una altra mà... ens va ensenyar una altra manera de percebre el dolor, el tacte i el desconeixement físic i mental d'un mateix...ens va mostrar una adaptació diferent a un llenguatge nou amb que havíem de comunicar-nos. Ell ens va transferir la capacitat de tornar a concentrar-nos, de prendre decisions, de raonar, i de tornar a situar-nos en un nou món estrany. *****
csit, ara*
A ELL, a l'únic en aprenentatge constant, al que mira i no diu res."

Avui, 21 de setembre és el dia mundial de l'Alzheimer, malaltia, que entre d'altres símptomes es caracteritza per la pèrdua de memòria.
La PÈRDUA DE MEMÒRIA actua privant a la persona d'una de les seves capacitats mentals més importants: el pensament. A la vegada, desorienta i fa disminuir la seguretat en la realització de la rutina i dificulta, en molts casos l'aprenentatge i la pèrdua d'habilitats lingüístiques.

"Els peixos de colors només tenen 3 segons de memòria, ho sabies?, si triguen 3 segons a fer un volt per la peixera, tot és nou cada cop. Cada cop que 2 peixos es veuen és com el primer cop. És com si fossin humans. Quan nosaltres ens enamorem... és com si fos el primer cops...una reacció química ens fa oblidar els records dolorosos de l'últim trencament." Fragment de la pel·lícula "La memoria de los peces."

dimarts, 21 de setembre del 2010

Joan Ferraté: "Tretze de l'arxiu de Cavafis."

*csit 2004, Montseny*

Setembre del 1903
Almenys, que ara m'enganyi amb fantasies;
que el buit no senti de la meva vida.

I hi vaig ser tan a prop tantes vegades.
I que encantat, que covard que era;
per què amb els llavis closos em quedava;
i el buit dins meu plorava de la vida,
i anaven endolats, els meus desigs.

Tantes vegades, tan a prop
dels ulls, dels llavis de l'amor,
del somiat cos estimat.
Tantes vegades, tan a prop
( Gener de 1904 ).

Desembre del 1903
I si del meu amor no puc parlar-
si no dic res dels teus cabells, dels ulls, dels
llavis;
amb tot, la teva cara, que guardo dins l'ànima,
el so de la veu teva, que guardo en el cervell,
els dies de setembre que ocupen els meus somnis,
m'emmotllen i matisen les frases, les paraules,
sigui quin sigui el tema, el pensament que
expresso.
( gener 1904 ).

A "Tretze de l'arxiu de Cavafis." Joan Ferraté compila tretze poesies de Cavafis, extretes de "Poesies inèdites", 1882-1923, publicada el 1968 a Atenes a cura de G.P. Savvidis.
L'any 1903 va ser un any crític en la vida de Cavafis i de retruc, en el desenvolupament de la seva poesia. Va fer 40 anys i va conéixer A.M., un jove escriptoret elegant, amb ulls de xai, a Atenes a finals d'estiu d'aquell any. Tot això va dur a Cavafis, l'home sense dona, a desfer-se de tot escrúpol i a acceptar, d'ençà aleshores, com a part integrant de la seva vida i com a tema principal de la seva poesia, la plenitud del seu desig.

Eduardo Galeano: "El diagnóstico y la terapéutica."

El diagnóstico y la terapéutica.
El amor es una enfermedad de las más jodidas y contagiosas. A los enfermos, cualquiera nos reconoce. Hondas ojeras delatan que jamás dormimos, despabilados noche tras noche por los abrazos, o por la ausencia de los abrazos, y padecemos fiebres devastadoras y sentimos una irresisitible necesidad de decir estupideces.
El amor se puede provocar, dejando caer un puñadito de polvo de quereme, como al descuido, en el café o en la sopa o el trago. Se puede provocar, pero no se puede impedir. No lo impide el agua bendita, ni lo impide el polvo de hostia; tampoco el diente de ajo sirve para nada. El amor es sordo al Verbo divino y al conjuro de las brujas. No hay decreto de gobierno que pueda con él, ni pócima capaz de evitarlo, aunque las vivanderas pregonen, en los mercados, infalibles brebajes con garantía y todo.
Eduardo Galeano, El libro de los abrazos.

-Curt "Ventana a la utopía" basat en E.Galeano.
"para qué sirve la utopía...para caminar."


"y cuanto te quise quizás seguirás sin saberlo...la vida es más compleja de lo que parece."

Emili Teixidor: "Pa negre."


"Pa negre" és una obra a cavall del retrat autobiogràfic i de la ficció, situada als primers anys de la postguerra civil, i que ja algun crític considera el millor llibre en català dels últims anys. Teixidor descobreix els trets autobiogràfics d'aquesta novel·la que la qualifica de "metàfora d'un país dividit en dues lleialtats".
Cal destacar la riquesa del llenguatge de "Pa negre", on Teixidor recupera els mots d'un idioma que s'ha transformat en només 60 anys, i on s'han perdut moltes referències d'argot rural en benefici dels neologismes. De la mateixa manera que els llocs familiars de l'autor, com ara les colònies tèxtils, o s'han abandonat o s'han reconvertit en hostals, la cultura visual ha anat més enllà que la cultura oral, com diu l'Emili Teixidor: "Ara els nens diuen 'ensenya-m'ho' i abans era 'explica-m'ho'. Hem de tornar a explicar aquesta oralitat".
-Entrevista a Emili Teixidor sobre "Pa negre", Avui, 27-11-03.

dilluns, 20 de setembre del 2010

La Mercè, el BAM i el MAC.

La Mercè va al museu: descomptes del 50% als teatres i jornades de portes obertes als museus.
-La música, el MAC i la Mercè.
-Programació del BAM 2010.
Genial!

Guillem de Berguedà (1138-1196).

"És Guillem de Berguedà el més notable dels trobadors nascuts a Catalunya i un dels poetes catalans de més personalitat. [...] Fill primogènit de Guillem, vescomte de Berguedà, i de Berenguera, el nostre trobador apareix ja atestat l'any 1143." (Riquer, p. 74).
Als cançoners dels trobadors que es conserven hi sol figurar una breu vida. "Apareix com a propietari de cinc castells: el de Puig-reig, el de Montmajor, el de Casserres, el d'Espinalbet i el de Madrona [...] el veiem participar activament en lluites feudals". A la "vida" de Guillem de Berguedà llegim: "Bons sirventes fetz, on disia mals als uns e bens als altres, e vanava se de totas la dompnas que.il sofrion amor [...] ac guerra ab Raimon Folc de Cardona, qu'era plus rics e plus grans que el; et avenc se qu'un jorn el se trobet ab Raimon Folc et aucis lo malamens" Per aquest fet fou desposseït, i per això, l'antiga vida provençal diu que, "durant molt de temps Guillem de Bergbuedà fou mantingut, o acollit, pels seus parents i amics, però que tots l'abandonaren per tal com violava llurs mullers, filles i germanes, i que només l'acollí Arnau de Castellbò." "Una altra composició de Guillem de Berguedà ens col.loca el trobador al costat de Ramon Guillem de Montcada, aquell qui el 16 de febrer de 1194 assassinà l'arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls, el qual, com ja sabem, era enemic del nostre trobador. [...] No té res d'estrany, doncs, que Guillem de Berguedà visqués en constant neguit, voltat de mortals enemics, perseguit pel poder reial i sempre al costat de barons rebels." "I tampoc no té res d'estrany que Guillem de Berguedà, segons informa la seva antiga vida provençal, morís assassinat per un peó ("e puois l'aucis uns peons"), o sigui a mans d'un soldat, no d'un cavaller. La mort del trobador s'esdevingué entre els anys 1192 i 1196". (Riquer, p. 75 a 78).

"Ens han pervingut vint-i-vuit poesies de Guillem de Berguedà, dos debats poètics i una lletra en vers. [...] el que impera en el cançoner de Guillem de Berguedà és l'odi, passió, cal confessar-ho, que entre els trobadors és més sincera que l'amor, i en el cas del nostre poeta és sinceríssima per tal com les persones blasmades són un poderós veí, el bisbe de la seva diòcesi i un membre d'un noble llinatge" (Pere de Berga i el bisbe d'Urgell).

"El cicle contra Pere de Berga consta de tres poesies, i sens dubte ha de situar-se entre els anys 1170 i 1175. Pere de Berga era un poderós senyor les possessions del qual afrontaven amb les de Guillem de Berguedà i la seva família [...] Amb l'afany de ridiculitzar-lo el poeta el sol designar amb el senyal o pseudònim de Mos Sogres, "mon sogre" [per fer avinent que ha tingut relació amb una filla seva] el trobador apareix en aquestes poesies com un fervorós enamorat d'Estefania, la muller de Pere de Berga; i com sigui que aquest és Mos Sogres, no tindrà cap inconvenient a cantar la bellesa d'aquella anomenant-la Sogra." (Riquer, p. 79)
En uns versos diu:
A vos m'autrei [em lliuro], bona dompna de Berga,
vos etz fins aurs, e vostres maritz merga.

"El cicle contra el bisbe
és agre, violentíssim, i hi apareix el llenguatge més cru i més obscè que mai emprà Guillem de Berguedà i que sens dubte mai no superà, en aquest aspecte, cap altre trobador. En aquestes poesies no hi ha burla ni ironia, sinó l'insult nu, sense pal.liatius ni metàfores, la indignació destemperada i una ferocitat denigratòria que no cerca tan sols fer riure l'auditori, sinó, sobretot, fer-lo participar d'un odi pregonament sentit. [...] El bisbe és acusat de salvatges violacions de dones [...] i d'homosexual." (Riquer, p. 82).

Cinc poesies integren el cicle contra Ponç de Mataplana, que és objecte de sarcasmes. Ara bé, quan Ponç de Mataplana mor lluitant contra els sarraïns, ell escriu un plany molt sentit.

"La lírica cortesa i amorosa no és absent al repertori de les poesies de Guillem de Berguedà conservades. [...] El nostre trobador freqüentà diverses corts, algunes d'elles molt lluïdes: les reials de Barcelona i de Castella, de Ricard Cor de Lleó, les vescomtals de Castellbò i de Cabrera, les dels Montcada d'Ausona i tal vegada les dels comtes d'Empúries. [...] Cal tenir ben presents aquestes dues facetes de Guillem de Berguedà: el calumniador i el cortès, el groller i l'elegant, el vassall rebel enfront del seu rei i el vassall amorós davant la dama, el trobador que escriu, sense immutar-se, la més gran obscenitat i el poeta que compon versos delicats. [...] Quatre són les cançons amoroses de Guillem de Berguedà que conservem" (Riquer, p. 86-87).

Ruta poètica: Guillem de Berguedà.

El Santuari de Santa Maria de Queralt es troba al capdamunt de la Serra de Queralt. Està situat a una alçada de 1200 metres. Per la seva peculiar ubicació se l'ha anomenat el 'balcó de Catalunya'. L'amplitud del seu paisatge i les sensacions que provoca justifiquen pujar a Queralt. L'indret on avui s'aixeca el santuari correspon, segons que sembla, a l'espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà.

-Blog sobre Guillem de Berguedà.: biografia, poemes, mapa dels trobadors.

-Escolta: Titot musica Guillem de Berguedà: "Cançoneta lleu i plana."

José Antonio LABORDETA.

"Sucede el pensamiento."

Este tiempo. La lluvia.

Nadie venía a verme por la tarde
y el corazón
opuesto a las palabras,
rendía su homenaje silencioso.


Lejos hablaba el mar, la noche.

Siempre los pasajeros
sienten terror del cielo
y nadie representa la comedia
con el tono de voz apetecido.


Seguía el agua golpeando
y nostálgicos paraguas
redimían la aurora.

Vengo del aire o nunca
decías con tus labios
y más allá, muy lejos,
respiraban los hombres su deseo.

Cada encuentro sucede
apetecido. Todos tienen temor,
es algo repentino.

Y encuentro el horizonte,
el sol guillotinado.

Nostálgico recuerdo.

Ahora y llueve digo
como amor sin palabras:
Sucede el pensamiento.

José Antonio Labordeta.

"Vamos a echar nuevas raíces...para poder andar."


"Habrá un día en que todos..."


- Article Feliu Ventura.

divendres, 17 de setembre del 2010

Núria Perpinyà: "Una casa per compondre." + Fragments.

L'Olívia Kessler és pianista i es troba a la recerca d'una casa. Fa un periple musical i arquitectònic per aconseguir una casa acollidora i la seva llar, passant abans per veïnats delirants, barris perillosos i per barris carregats de romanços.
"i és ara aquí on comença tot..."

"Anar cap a la Història no és "marxar de casa" sinó "tornar a casa." H.G. Gadamer, Veritat i mètode.

"A qui li importa que les façanes estiguin guenyes i que plorin pels ulls que no tenen? Ulls per a què si no hi ha res a a veure?."

"La llibertat consisteix a sortir de casa per anar a comprar. L'edifici de formigó modern no està pensat per al lumpenproletariat...sinó per encaixar consumidors obedients, esclaus bancaris i pares responsables. Malgrat les revolucionàries promeses dels seus ideòlegs, l'estil internacional de classe mitjana proporciona un estat de semifelicitat i sempiestupidesa que no promou cap satisfacció més enllà de la simple utilitat."

"La misèria és com una etiqueta mal feta. No es planifica: xoca contra les seves víctimes quan ja no hi ha res a fer."

"Les guerrilles urbanes entren i surten de les torres de barracons i es barallen amb les tropes de delinqüents i d'obrers en atur que estan aquarterades als bars."

"Si no fos cert que de nit, quan res no dorm, la follia és pitjor..."

"Els pisos de segona mà no són prou apreciats. A la gent li agrada encetar el vi."

"Al pis pilot hi ha dues parelles joves i indecises que no gosen tocar res. Una tercera s'estima més besar-se que rebaixar-se a comprovar la qualitat de la construcció."

"Deixem alguna cosa sense acabar per ajudar-los a personalitzar el seu propi pis."

"Els burgesos que no se'n volen anar del seu pis de sempre, del seu barri elegant de sempre i de la seva seguretat de sempre. I, si no són reaccionaris descarats, són reformistes liberals que perden el cul per un dissenyador de luxe. Però els treballadors volem una altra cosa, veritat? Aires nous, llocs nous, idees noves, cases simples. Ara: ens el foten tant com poden, el nostre esperit revolucionari; sí que ens ho han fet gruar, sí, collons..."

"No busca una casa per convertir-la en pura animalitat ( menjar i dormir ) sinó per a consagrar-la com a lloc de creació."

"Mies van der Rohe deia que la casa del nostre temps no existeix. La frase es pot capgirar...la casa del nostre temps sí que existeix, però no és la que l'home es mereix. Hi ha massa edificis del nostre temps i massa pocs per als homes del nostre temps. La gent viu alineada a casa seva com si la inhabités."

"La gràcia és la combinació, com si vestíssim amb formes noves paraules antigues. Els llocs on conflueixen el passat i el present són més interessants que els monocordes, els que s'han tornat museístics o els que encara no poseeixen una ànima pròpia."

"Jo, encauada, em sento com un escarabat; m'estimo més fer vida d'ermitana i posseir un mar de solitud inacabable. En les ciutats no puc respirar. Els carrers se'm cargolen a la gola. Els sostres dels pisos m'ofeguen. Vull aire! I llum!."

"Els llibres romanien incandescents i expectants a les espurnes de noves lectures, i abraçaven la butaca que presidia l'habitació com la llenya d'un segon foc a terra."

"Pinta'm una habitació, pintor, recità mentalment... i posa-hi tot el que puguis: posa-hi molts llibres, pinta'm un bon foc i mobles senzills com convé a algú de lletres i sobretot, pintor, prop del foc, pinta'm una taula per prendre te infinit."

"S'estima més les espelmes per poder folgar i adormir-se amb la mateixa olor de cera ardent que, com diu ell, han respirat durant tants segles els reis i els poetes."

"L'amor, i perdoni'm que m'expressi amb termes tan íntims, és absolutament necessari en un espai tan canviant i pretensiós...M'ofego! Sento el vertigen de la llibertat!... La llibertat de compondre era el començament de la seva ansietat, des de fora semblava que compongués amb total llibertat tot el que li donava la gana, però en realitat no sabia crear el que realment volia. El desfici era la fi de la seva llibertat, l'angoixa d'una creació imperfecta que la torturava i la feia la seva esclava."

"Al camp el cel és per tothom... En les metròpolis el cel és un bé escassíssim al qual s'ha de renunciar per tal d'afavorir la tristesa i la infelicitat... Un home de ciutat pot passar dies i setmanes sense mirar-lo, sense parar-hi esment, està massa atrafegat, massa desil·lusionat, massa trist."

"Et mancaran els enlluernaments amorosos i, després, els eclipsis dels comiats. Arribaràs a enyorar els paisatges acadèmics i, sobetot, els núvols que es transformen en altres núvols d'hora en hora."

"La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l'aire. Mira, s'obren trenta-set horitzons rectes i prims." Gabriel Ferrater, Les dones i els dies.

"Les finestres són un signe de progrés...una casa amb moltes finestres és una casa sense pors, oberta al món i a tot allò que pugui passar."

"La gent amorrada darrere l'espieta i tancada amb pany i forrellat morta de por és un símptoma clar d'involució de la nostra civilització."

"La finestra té un caràcter semiimpermeable ( veure sense ser vist ), i un caràcter de frontera a mig camí entre el dins i el fora tal com encarna la gelosia. La gelosia que atansa i separa ha auspiciat des de converses galants i fins a confessions religioses... les finestres són la mesura de l'espera, l'ampit de la contemplació, el marc del treball del poeta. La finestra de l'artista emmarca la realitat, la retalla i l'observa de lluny sense tocar-la. La finestra és la seva obertura al món i també el seu refugi contra els excessos de fora, perquè la majoria d'artistes no pinten a l'aire lliure, sinó a dins de casa, amb més o menys llibertat, però sempre al teu aire. La finestra l'informa del món però, alhora, l'ajuda a no involucrar-s'hi gaire. Les finestres dels artistes són les ulleres de la seva saviesa, de la seva debilitat i de la seva bogeria, perquè l'artista no veu directament sinó que mira a través dels cristalls i dels vidres d'augment: filtrant, alterant i manipulant. "

"Què és millor, que sobrin notes o que en faltin? L'art és l'invers de la realitat. A la bona música n'hi falten sempre perquè té la capacitat d'haver creat un món imaginatiu ( sensual o intel·lectual ) que sobrepassa els límits de la partitura. Quan s'acaben els acords d'una peça, l'oient ha de desitjar-ne més i lamentar-ne el seu final. Aquest plaer inacabat i insatisfet serà la causa que el farà tornar a escoltar o a compondre música."

"S'ha de ser molt curt per anar a un pis i no saber veure com són els que hi viuen. Ens obren la porta i, a l'instant les cases se'ns despullen."

"L'amor una mentida, un truc per enganyar-se; una pianola de repertori limitat, sempre amb la mateixa música. La vida també tenia un repertori limitat, sempre la mateixa cançó, amb unes tecles de robot que funcionaven soles, un mecanisme barat simulant sentiments de fàbrica."

"M'HAS OBERT LA PORTA TANTES VEGADES EN LLOCS TAN DIFERENTS, CASA MEVA."

Res no m'agrada tant...

Pels amants dels pebrots...
"Res no m'agrada tant"

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.
Vicent Andrés Estellés

"El que pensa i crea un cuiner és el que fa bullir una terra."

*csit 2010, Les voltes de Sant Sebastià.*
i tot ben amanit amb:

La llibreria Ona tanca.


“Ona ja ha complert la seva labor, ara cal mirar el futur”, diu el propietari de la llibreria La històrica llibreria Ona de Barcelona, situada a la Gran Via 654, plega arrossegada per la crisi que afecta la distribuïdora L'Arc de Berà SA, Centre Difusor d'Edicions Catalanes, propietària del local. L'empresa deixarà d'operar a finals de setembre, tal com va anunciar ahir a aquest diari Jaume Ensesa, director general de l'empresa.
“El llibre en català ja s'ha normalitzat i ja no podem seguir fent de mecenes, ja que sempre ha estat una llibreria deficitària”, va comentar Ensesa. Segons el directiu, la llibreria Ona, fundada el 1962, “ja ha complert la seva labor i ha estat una eina important, però ara cal mirar el futur”.

Editors preocupats

La decisió de tancar L'Arc de Berà va transcendir a finals de la setmana passada coincidint amb la inauguració de la Setmana del Llibre en Català, i ha deixat una pila d'editors catalans amb l'ai al cor per saber què passarà ara amb la distribució dels seus llibres i què passarà amb les factures per cobrar.

“No volem fer cap suspensió de pagaments, sinó arribar a acords amb tothom i proposar fórmules perquè els editors no es vegin afectats”. Ensesa va explicar que els darrers anys han patit per la pèrdua de fons de llibre en català (sobretot els de Proa i Enciclopèdia Catalana, que van integrar-se a Grup 62 el 2008), una situació que s'ha agreujat per la crisi econòmica. “Veiem que l'objectiu de l'empresa, distribuir el llibre en català arreu dels Països Catalans, ja no és viable”. Els distribuïdors no s'han escapolit de la crisi i el descens del nombre de vendes ha “empobrit” directament el distribuïdor, que ha vist com les llibreries han comprat menys llibres i han retornat més estoc a les distribuïdores.

L'Arc de Berà, fundada el 1971, dóna servei a més de cent editorials petites i mitjanes entre les quals Pagès Editors, Cossetània, Viena Edicions, Editorial Barcino, Meteora, Arola Editors, i Dux i Dau, entre d'altres. Alguns d'aquests editors ja s'han aplegat en una comissió per analitzar la situació i trobar-hi alternatives. És el cas de Barcino. “Estem molt trasbalsats per aquesta notícia no només perquè L'Arc de Berà distribuïa els nostres llibres, sinó també perquè és una empresa referencial en el món del llibre en català”, comentava ahir Carles Duarte, president de la Fundació Lluís Carulla, propietària de Barcino. Tanmateix, Duarte va remarcar la voluntat clara dels editors de trobar solucions aviat.

Ernest Folch, president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, va fer-se ressò ahir de la preocupació que afecta el sector: “La gran majoria d'editors tenen pagaments pendents per cobrar, però és massa aviat per saber l'abast del problema”.

Nou model

De la seva banda, Ensesa insisteix que es tracta de crear un nou model de distribuïdora separant les tres “potes” que fins ara gestionava l'empresa: la distribució, la comercialització i la facturació.

La primera “pota” quedaria garantida –als ulls d'Ensesa– per Arc Logi –una societat constituïda el 2006 per L'Arc de Berà (que ja no posseeix el 33% de les accions inicials)–, mentre que la segona i la tercera es resoldrien mitjançant la creació de dues empreses independents.

“Les distribuïdores convencionals són com una caixa tancada i cal un nou model de negoci amb més participació dels editors”.

Els editors, de la seva banda, valoren l'opció de crear una nova empresa adaptada a les necessitats actuals, un projecte que, de fet, ja tenien en ment des de fa temps alguns d'ells. La comissió es tornarà a reunir divendres per continuar analitzant la situació.

What is Catalonia?

dijous, 16 de setembre del 2010

La Cristina troba la distància adequada.


"que difícil es guardar la distància adecuada."

dimecres, 15 de setembre del 2010

Joan Barril: "Sobre l'amor." + Fragments.

*csit 2005, Cantàbria*
FRAGMENTS:

"L'amor és en realitat una revolta de l'esperit que mai no coneixerem amb les eines que tenim a l'abast."

"Aquells que consideren que els seus sentiments no poden sortir de la caixa forta on un dia van decidir tancar-los ho tenen clar. Són aquells que entenen el plor com una feblesa, la confidència com una vergonya i l'alegria explícita com una frivolitat."

"Enorme incògnita que genera les tristeses més grans, que ens dóna sentit gran a la petita vida, que ens apropa a les bèsties més ferotges i que ens fa desitjar la mort de l'àngel que mai no hem estat. Estimar, voler, sentir com la corda de l'amor es desfila. La galta al palmell de la mà, l'estremiment davant uns ulls que tenen el nostre rostre dins de l'iris, el silenci compartit, el sol que s'alça sobre l'horitzó sorrenc de la seva cintura nua i adormida, la ràbia de l'espera, l'abraçada dels peus a les fondàries del llit, l'orgull de saber-nos nostres i la trencadissa esmolada de la fi... I mai no aconseguirem definir amb paraules allò que només es pot escriure lentament sobre la pell."

"Se'ls veu dinar, sols, buscant al fons del plat els contorns de la dona que mai no han tingut...l'home que dina sol només demana coses llegides perquè entén la seva vida com una novel·la."

"Hem d'entendre que no hi ha amor culpable."

"L'amistat...es manifesta de moltes maneres, però desapareix quan la confiança es trenca. L'amic...és l'ambaixador de l'amic absent, algú que rep la condició d'amic per defensar el bon nom del que no hi és, per complir el paper que li correspon, per fer dipositari de les vivències més íntimes o, a vegades, simplement per transportar paquets, paraules o sentiments... quan això passa, el viatge es dignifica i l'amistat es torna sublim."

"I la casa és plena dels records de la persona estimada que ens ha portat fins allà. És aleshores quan ens adonem que no estàvem transportant sentiments morts, sinó que per al receptor aquests sentiments són encara tan vius com els que l'amic o la parella mandant diu sentir pel mandatari."

"Ens sentim hereus de les abraçades i dels petons que es van fer abans de la nostra aparició en el seu petit món. Hem comprat unes flors i hem posat les nostres mans al servei d'unes mans que haurien volgut ser allà."

"Que un altre es preguntarà qui érem i què vam significar per a la dona que ell estima. I que algú, demà, caminarà, estimarà i acariciarà la pell que nosaltres estem estimant i acariciant avui. I potser hi veurà també les nostres traces. I ens agradarà també que ens agraeixi el temps que vam dedicar a construir-nos mútuament."

"Caldrà fer memòria dels espais de l'amor. I mai no en trobarem cap que ens hagi repugnat, perquè l'amor tot ho salva i tot ho dignifica, diuen... l'espai de l'amor és el paisatge petit que s'alça darrere de la caena sorrenca del cos de l'altre retallat sobre la llum de l'alba, quan ja tot està fet i quan queden tantes coses per fer encara."

"Potser unes espelmes que tremolin per confondre'ns i no saber on comença l'un i on acaba l'altre. Potser un mirall en penombra on entreveure el pinzell de la carícia regalimant en blanc com el color més bell de l'aquarel·la."

"Perquè el més bonic de l'amor i dels seus paisatges no és altra cosa que l'evidència del record i l'impuls de tornar-hi, encara que els propietaris hagin apujat la tarifa."

"Una cançó d'amor no ho és mai quan s'estima, sinó quan es recorda... Sense cançons d'amor no tindríem paraules d'amor i no sabríem desembarassar-nos de sentiments que a vegades necessiten paraules que serveixin de pont entre el desig i la carícia... mentre estimem -o creiem estimar- nedem en aigües tèrboles. La cançó d'amor ens fa transparents i simples. Ens crèiem artistes d'amors complicats i potser només som petits infusoris unicel·lulars que ens movem per instint."

"Durant una setmana, entre el vi i les roses, em vaig sentir un heroi romàntic, d'aquells que escriuen poemes sobre l'esquena nua de les seves companyes de somnis i diuen paraules que duren el que duren els pètals fins que cauen sobre els tapets... a les novel·les d'amor hi ha tots els gestos que hem fet i els que potser no ens atrevirem a fer mai."

"L'amor, en realitat, potser no és estimar sinó estimar-nos...ens sentim més satisfets dels rituals de l'amor que no pas de l'amor en ell mateix... I allà ens quedem. Tancats amb una joguina que sempre acaba jugant amb nosaltres."

"Necessitem l'amor per donar-lo o per rebre'l? Estimem l'altre o ens estimem a nosaltres quan ho diem?"

"Falten catalitzadors que facin reviure per un instant el record de l'amor que va ser. Podríem pensar que aquests cacauets de la memòria podrien ser els versos antics, les cartes conservades al calaix de la roba interior, el ble dels seus cabells o la rosa premsada a les pàgines d'un llibre... però, sempre aquest amor enterrat sota tones d'anys...asfixiat per altres amors que ens van donar l'aire que l'altre ens robava, penetra de nou a la nostra vida, i ho fa per mitjà de dues esquerdes obertes: l'olfacte ( ens agafa d'imprevist en algun lloc ple de gent. Ens sacseja entre les multituds fins a fer-nos caure al pou del passat ) i la cançó d'amor ( que ens ve a buscar com les sirenes que criden al nàufrag ).

"Què és la passió? Com definim l'amor etern? L'amor etern és aquell que dura com a mínim un parell d'anys...la passió s'extingeix... la passió seria una alienació, un estat de bogeria pel qual l'apassionat o l'apassionada preferirien morir abans de perdre l'objecte del seu amor... la passió no seria una dependència de l'altre, sinó una espècie de pulsió interior que només posa com a condició l'encontre amb l'altre."

"La passió genuïna és aquella que compta amb dos elements fonamentals. El primer és la sorpresa. La dona o l'home apassionats són aquells que un bon dia es descobreixen a si mateixos amb una dependència enormde de l'altre, esperant hores i hores al costat d'un telèfon que no sona... l'altre element és la transgressió. La passió artificial pot anar-se a adquirir al supermercat dels sentiments. Però només la sensació d'allò prohibit i el risc de l'evidència fan de la passió quelcom que ens acaba transformant."

"Aquesta gran vibració no es buscava. Però s'ha instal·lat a casa, als somnis i a les hores que abans estaven hipotecades i que ara es mostren lliures i luminoses. D'aquesta vibració en direm amor perquè és l'única paraula que tenim a l'abast i perquè creiem que aixó ens dignifiquem davant de nosaltres mateixos... la passió en plena bulida necessita vàlvules per deixar anar el vapor."

"Podríem ser més forts que les temptacions del destí. Patir per allò que mai no vam conèixer és un suplici sentimental que ens acompanyarà tota la vida."


"La dificultat del primer "t'estimo" ha desaparegut alhora que augmenta la por d'haver de dir en algun moment "ja no t'estimo."

"Existeixen vertaders- i vertaderes- artistes d'aquesta maniobra astuta que consisteix a fer veure que els problemes d'un són els problemes de l'altre... però si hem d'emprendre una decisió lliure i solitària d'emprendre el vol només amb el nostre impuls, la por a l'alçada ens engarrotarà els membres i acabarem convençuts que el niu més incòmode és millor que la caiguda lliure."

"L'amor etern no té sentit perquè l'amor ve quan ve i se'n va quan se'n va. Ens cau al damunt com una pluja tropical i se'ns esmuny d'entre els dits quan volen retenir-lo. L'eternitat està renyida amb la mateixa idea de l'amor... l'amor ha de brollar en el desert sentimental de la vida quotidana."

"Quan l'amor és lluny només queden les paraules... el que tenim o el que vam tenir o, millor encara, el que ens va tenir."

"Caldrà buscar l'amor sota les mantes lleugeres, il·luminat per les flames de la llar de foc i dispers pel fum de les imminents calefaccions. Aquestes novel·les d'amor no ocuparan els nostres buits, però faran més confortable l'espera o la desesperació. S'han acabat la cançó de protesta i els assajos que expliquen el que ja va passar. En temps de confusió, l'amor no admet demora. Necessitem petits tocs d'afecte, aquella mà que s'enrosca al voltant del braç i que ens diu a reveure; aquella humitat càlida a tocar de les parpelles, quan el cos demana pau i ja somia en l'amor de demà. Per això llegim. Perquè algú ha d'explicar històries noves als pastors dels núvols."

"El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem enre molts altres petons. De petons se'n fan molts , però hi ha petons extraordinaris que no es busquen sino que es troben."

"Oscar Wilde destaca: Hi ha dues grans tragèdies a la nostra vida. L'una és perdre la persona estimada. L'altra és trobar la persona estimada."

"S'estimen, però ja no saben com estimar-se més. Es coneixen els gestos, les olors, els somnis i les maneres de caminar. Saben el que volen dir abans que no es digui. Han escoltat dels llavis de l'altre les mateixes anècdotes, els mateixos acudits, els mateixos silencis. L'esperança de vida els augura una longevitat considerable i, de cop i volta, saben que els queden vint o vint-i-cinc anys per viure amb el que porten posat...a vegades no es reconeixen com a home i com a dona."

"Un ignorant feliç o un savi desgraciat? El principi de plaer i el principi de realitat s'enfronten des dels primers llampecs del pensament. La felicitat no és una magnífica disposició de l'esperit... l'home feliç és aquell que no s'exigeix més del que es pot donar. L'home feliç renuncia a saber per què intueix que les ganes de saber són sempre infinites i, en tant que infinites, tot el seu saber li smeblarà insuficient. L'home amb grans coneixements sempre serà lleugerament desgraciat, perquè a cada pas que faci en la saveiesa més li faltarà per saber. La ignorància seria... la font de la felicitat i alhora la culminació de la intel·ligència, perquè només pot ser feliç qui es conforma amb el que pot obtenir ell mateix."

"En l'amor també es produeix el fenomen científic de voler saber més i més cada dia que passa. Coneixem a qui tal vegada serà la dona de la nostra vida. La busquem esperant una mirada de complicitat en qualsevol moment... Després de la mirada, busquem la paraula. Una paraula de cortesia petita i maldestra que n'amagui altres de més afilades. Els homes i les dones aprenen a parlar en el que serà el llenguatge propi, forgen bromes, sintaxis, girs i silencis i, quan ja se saben el text, passen a la música de les carícies. Al primer petó se segueixen d'altres. El desig de la pell inventa camins als cossos. De vegades es diuen que les coses són com són i que difícilment canviaran... Confien poder viure sempre junts, sempre a les seves hores secretes als seus refugis secrets. Però l'amor, com la saviesa, sempre exigeix avançar noves passes..."

"L'amor mai no és lliure, però d'això només en podem parlar amb lucidesa els que han estat enamorats i els que han vist sense voler ademtre-ho que s'estaven desenamorant i que hi podien fer tan poc com els barquers que es veuen obligats a buidar amb les mans el mar intrús que inunda la seva barca."

"No deixem que les coses belles es morin d'inanició perquè ja no podem alimentar-les. No consentim que les paraules que un dia van ser un lema de combat ara es converteixin en la podridura d'una derrota quotidiana."

"La metàfora de l'amor passatger i intens es troba en aquestes figures aïllades que creixen als prats de neu inexperta."

"Adorno: Només ets estimat quan pots mostrar la teva feblesa sense que l'altre la faci servir per refermar la seva força."

Sobre l'amor és un catàleg d’emocions, situacions i experiències compartides que expressen les mil cares d’un sentiment etern amb tantes històries com actors.
Aquesta tria de textos dedicats a l’Amor, “l’enorme incògnita que genera les tristeses més grans, que ens dóna sentit gran a la petita vida, que ens apropa a les bèsties més ferotges i que ens fa desitjar la mort de l’àngel que mai no hem estat”, recopila un munt d’històries íntimes i públiques, primers amors i últimes oportunitats, amors d’estiu i de llarg recorregut, de Sant Valentí i de Sant Jordi, amors correspostos i amors ocults, reals i platònics, imaginats i recordats.

Un altre punt de vista sobre l'amor:
Tonino Carotone, "Me cago en el amor."
Nacho Vegas: "Ocho y medio."

Jostein Gaarder: "Que hi ha algú?" + Fragment.


Joakim, de vuit anys, espera, sol a casa, l’arribada d’un nou germanet. De sobte, veu algú dalt d’una pomera, com un estel caigut del cel. És una criatura estranya, semblant a un nen, però no del tot igual: és un extraterrestre. Tots dos intentaran comprendre’s i comprendre el món.
Amb una simplicitat commovedora, al límit de la puresa, Jostein Gaarder confronta els dos amics amb els grans misteris de l’univers: la vida en els altres planetes, l’origen del món, la màgia de la natura, el poder de l’amistat. Joakim i Mika, el nen caigut de les estrelles, aprenen a veure el món sense prejudicis i sense recances, el món meravellós i inabastable que s’obre per sempre davant d’ells.
Jostein Gaarder (Oslo, 1952) ha estat professor de filosofia i d’història de les idees durant onze anys. L’èxit mundial li va arribar amb El món de Sofia, traduïda a 45 llengües i amb més de 15 milions d’exemplars venuts a tot el món.
L’edició catalana va tenir una acollida espectacular i és un dels llibres més venuts de l’última dècada a Catalunya. ¿Què hi ha algú?, comparat a tot el món amb El petit príncep de Saint-Exupéry, és l’èxit més important de Jostein Gaarder després d’El món de Sofia i el pas definitiu que el consagra com un dels autors vius més llegits i admirats pels lectors de totes les edats.

FRAGMENT:

"Recordo que vaig tornar a la meva habitació i em vaig asseure davant de la finestra. M'hi vaig quedar molta estona mirant fixament els estels. Em sembla que rumiava si a la llunyania existia algun planeta amb vida, o si la Terra era l'únic planeta amb vida de tot l'univers. De totes maneres, en aquell moment jo era l'única persona que hi havia a casa i això era una mica avorrit.
Mentrestant, a fora el cel es va anar aclarint una miqueta. Ja no era tan negre, ara era blau fosc. Com que a casa hi havia molt de silenci, podia sentir com les ones trencaven contra el moll a baix a la cala de les barques.
En realitat no em feia por la foscor. Estava força acostumat a pensar en l'espai còsmic des que construïa naus espacials i mòduls lunars. Tot i això, el que va succeir em va ben espantar.
De sobte, un estel fugaç va travessar el cel, semblava que volia caure al jardí, just a davant meu.
Havia sentit a dir que cada cop que una persona arriba al seu món cau un estel fugaç. Ara li tocava al meu germanet. Podia ser que aquest estel fos en honor seu?."

TNT, Terrassa: 30-9/6-10

El CAET reiventa el TNT i proposa una experiència on la dansa i les noves tendències s'unifiquen en un sol festival.

El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa celebrarà a finals d'aquest mes de setembre una nova edició del festival TNT, que en aquesta ocasió aglutinarà les propostes fins ara repartides en els dos festivals del centre, el Terrassa Noves Tendències i el Terrassa en Moviment. La trobada concentrarà un 75% de l'oferta dedicada a la dansa, amb la participació de les diverses escoles de la ciutat, i un 25% als nous llenguatges expressius. El festival donarà el tret de sortida el dia 30 de setembre i s'allargarà fins el 6 d'octubre. Una altra de les novetats d'aquest 2010 és la petició perquè la ciutadania participi a la festa mitjançant un espectacle espontani que es desenvoluparà al carrer.

-Programació TNT.

Dans ma rue...


CANÇÓ DE LA TARDA

Per bé que l’úll recelós
et brindi un insòlit aire
que no és d’àngel poc ni gaire,
bruixa dels ulls seductors,

t’adoro, frívola meva,
ma terrible passió!,
amb semblant devoció
que el clergue a l’ídola seva.

El desert i el bosc incult
t’embaumen la trena agresta,
i té el gest la teva testa
del que és secret i és ocult.

Al teu voltant l’olor sura
com entorn d’un encenser;
i ets, com la tarda, un esquer,
nimfa càlida i obscura.

Ai!, els filtes, ni els més forts
no valen pas ta peresa,
i la carícia has apresa
que torna la vida als morts!

Del teu dors i de les sines,
tens els flancs enamorats,
tant com, dels làngujids posats,
els coixins quan t’hi reclines.

Segons com, per assossec
de ta ira misteriosa,
dilapides, seriosa,
la besada i el mossec;

em laceres, amant bruna,
amb un riure que és escarn,
i m’escampes per la carn
el teu ull dolç com la lluna.

Sota el calçat de setí,
que el peu sedós t’acomboia,
poso la meva gran joia,
el meu geni, el meu destí,

per tu, remei de ma dèria,
per tu, que ets llum i color!,
explosió de calor
dins de ma negra Sibèria!
Charles Baudelaire, "Les flors del mal"

*csit 2007, Boí Taüll*
*csit 2008, Manresa*

dimarts, 14 de setembre del 2010

Muriel Barbery "Una llaminadura" + Fragments.

*csit 2010, Tiramisulandia*


A Una llaminadura, l’autora se centra en un dels personatges secundaris de la novel·la anterior, el crític gastronòmic del quart. El llibre, que inclou un petit cameo de la portera que protagonitza (i inspira el títol) de "L’elegància de l'eriçó" l’entranyable portera Renée, és una delícia suprema de la literatura gastronòmica.
La història serveix per resseguir la cuina francesa més elemental, més bàsica, més tradicional, des d’una devoció que transmet un plaer immens i desperta una gana de llop si ho llegeixes amb el ventre buit. Una llaminadura, en definitiva, literària i gastronòmica que conté alguns passatges memorables.

FRAGMENTS.

“Dir d’aquesta carn que és fina, que el seu gust és subtil i expansiu alhora, que estimula les genives, a mig camí entre la força i la suavitat, dir que l’amargor lleuera de la pell rostida aliada amb l’extrema untuositat dels teixits compactes, dolidaris i poderosos que omplen la boca d’un sabor llunyà converteix la sardina a la brasa en una apoteosi culinària, és a tot estirar evocar la virtut adormidora de l’opi. Ja que del que es tracta aquí no és ni de finesa, ni de suavitat, ni de força, ni d’untuositat, sinó de salvatgisme. Cal tenir fermesa d’esperit per enfrontar-se amb aquest gust; encobreix ben bé, de la manera més exacta, la brutalitat primitiva al contacte de la qual es forja la nostra humanitat. Cal tenir puresa d’esperit, també, cal saber mastegar vigorosament, excloent-hi qualsevol altre aliment; menyspreava les patates i la mantega salda que l’àvia em posava al costat del plat i devorava sense descans els bocins de peix. La carn és viril, poderosa, el peix és estrany i cruel. (…) Quan assaboria aquelles sardines a la brasa, com un autista al qual, en aquell moment, res no pot pertorbar, sabia que em feia humà mitjançant aquella extraordinària confrontació amb una sensació procedent d’un altrre món i que m’ensenyava per contrast la meva condició d’home. Mar infinit, cruel, primitiu, refinat, copsem amb les nostres boques àvides els productes de la teva misteriosa activitat. La sardina a la brasa nimbava el meu paladar amb la seva aroma directa i exòtica i jo creixia a cada mos, m’elevava a cada carícia sobre la meva llengua de les cendres marítimes de la pell clivellada.” (Descripció d'unes sardines a la brasa).

“L’esquinç que hi feien les meves dents per ruixar-me la llengua amb un suc generós, tebi i ric del qual el fred de les neveres, l’afront dels vinagres i la falsa noblesa de l’oli emmascaren la generositat essencial. Sucre, aigua, fruita, polpa, ¿líquid o sòlid? El tomàquet cru, devorat al jardí just després de collir-lo, és la cornucòpia de les sensacions simples, una cascada que es dispersa en la boca i reuneix tots els plaers. La resistència de la pell tibant, només una mica, només el just, el fondant dels teixits, d’aquell licor amb llavors que regalima per la comissura dels llavis i que et rentes sense por d’embrutar-te els dits, aquella boleta carnosa que aboca en nosaltres torrents de natura: heus aquí el tomàquet, heus aquí l’aventura.” (Descripció d'un tomàquet sense amanir.)

“Ja ningú no tenia gana, però això és precisament el bo a l’hora dels dolços: només es poden apreciar en tota la seva subtilesa quan no en mengem per sadollar la gana i quan aquesta orgia de suavitat dolça no omple una necessitat primària, sinó que cobreix el nostre paladar amb benevolència envers el món."

"Qui no ha tastat mai el perfum embriagador del poder no es pot imaginar aquella sobtada descàrrega d'adrenalina que irradia tot el cos, provoca l'harmonia dels gestos, esborra tot el cansament, tota realitat que no acati l'ordre del vostre plaer, aquell èxtasi del poder sense fre, quan no cal combatre, sinó tan sols gaudir del que hom ha guanyat, assaborint fins a l'infinit l'embriaguesa de suscitar temor."

"Vaig tenir l'eternitat a flor de paraula i demà moriré...estic a punt de morir i no aconsegueixo recordar un sabor que em roda pel cor. Sé que aquest sabor és la veritat primera i última de tota la meva vida, que posseeix la clau d'un cor que vaig fer callar des d'aleshores."

"Estimo la meva dona, com sempre he estimat els objectes bells de la meva vida."

"Eren lukumades, aquells petits bunyols perfectament rodons que es llancen dins de l'oli bullent durant el temps just perquè l'epidermis quedi cruixent mentre l'interior roman tendre i cotonós, que tot seguit s'unten amb mel...decortico la successió de sensacions."

"Estic sobre la pista de la meva redempció. És en aquestes dreceres on s'experimenta la natura de la nostra condició d'homes, lluny del prestigi dels festins luxosos de la meva carrera de crític, on he de cercar ara l'eina del meu alliberament."

"Sense èxit: tots els criteris són subjectius. Allò que, segons la vara del sentit comú, sembla màgic i magistral, s'esquerda patèticament al peu dels penya-segats del geni. La conversa era atordidora: l'art del dir suplia el de la degustació."

"Hom té una idea molt equivocada del que és el desig, l'autèntic desig, quan t'hipnotitza, s'apodera de tota la teva ànima, l'envolta per tots els costats, de tal manera que ets un dement, un posseït, disposat a tot per una petita molla, per un núvol del que allí s'elabora, sota els teus narius subjugats pel perfum del dimoni."

"He restablert els primers passos de la meva vocació, he exhumat els efluvis de la meva ànima de nen."

"era la connivència de la mel i de l'olor tan particular que tenen les fulles dels arbres quan ha fet calor durant molt de temps i estan impregnades de la pols dels dies de bonança, que provoca aquella sensació, absurda però sublim, de beure en l'aire un concentrat de l'estiu...el cos lliure de les traves de l'hivern experimenta per fi la carícia de la brisa sobre la pell nua, oferta al món, al qual s'obre desmesuradament en l'èxtasi d'una llibertat retrobada..."

"aquest matí beuré fins els pòsits la desesperació d'extraviar-me per uns llocs diferents d'aquell on em crida el meu cor."

"Degustar és un acte de plaer, escriure sobre aquest plaer és un fet artístic, però l'única vertadera obra d'art, en definitiva és el festí de l'altre."

"Em deixava caure directament a la sorra, calenta i carrisquejant, instantàniament paralitzat en un benestar estúpid, tot just conscient de l'entumiment del meu cos i dels sorolls tan particulars de la platja, entre crits de gavines i riures de nens - un parèntesi d'intimitat, en aquell estupor tan singular de felicitat."

"Totes les vides només ho són per l'osmosi de la paraula i del fet en la qual la primera embolcalla el segon amb el seu vestit de desfilada."

"He reconquerit una olor que havia desertat de mi: la de la brioxeria tèbia i olorosa que habitava sobre el meu cap de gos. Una olor i per tant d'altres records, els de les torrades de mantega que, de matí, als Estats Units, devorava embadalit per la simbiosi del pa i de la mantega que han posat a torrar plegats."

"oh, whisky mefistofèlic, et vaig estimar des del primer glop, et vaig trair des del segon, però mai no et vaig retrobar, en la cotilla de sabors que la meva posició m'imposava, una tal expansió nuclear com si te m'emportés el queix de felicitat..."

"No hi ha res de més delitós que veure l'ordre del món doblegar-se al dels nostres desitjos. És una llicència inaudita assetjar un temple de la cuina amb la felicitat sense fre de poder permetre's tots els menjars."