diumenge, 31 d’octubre del 2010

Nach: "Amor libre."

"y esos dibujos en tus ojos hablan de como te sientes..." complicitat poligonera.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Volem una vida tranquila?

"És tan fàcil de creure que no es pot ser més feliç"

dijous, 28 d’octubre del 2010

Fora els pronoms febles!

JOAN SOLÀ, el MESTRE!

'Ens hem de plantejar seriosament qui som, què volem ser, cap on anem i com ho hem d'aconseguir. "


* Veure: L'última classe de Joan Solà: "Construcció d'una sintaxi normativa: criteris, exemples."

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Calma enyoradissa.

"Evocant moments de la tardor, el sol espurneja entre els arbres de color de mel."* ahir, avui...*

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Llei de vida.

"Instantes."

Si pudiera vivir nuevamente mi vida.
En la próxima trataría de cometer más errores.

No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido, de hecho
tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos, haría más viajes,
Contemplaría más atardeceres,
subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares adonde nunca he ido,
comería más helados y menos habas,
tendría más problemas
reales y menos imaginarios.
Yo fui una de esas personas que
vivió sensata y prolíficamente
cada minuto de su vida; claro
que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás trataría de tener
solamente buenos momentos.
Por si no lo saben, de eso está hecha
la vida, sólo de momentos;
no te pierdas el ahora.
Yo era uno de esos que nunca
iban a ninguna parte sin termómetro,
una bolsa de agua caliente,
un paraguas y un paracaídas;
Si pudiera volver a vivir,
viajaría más liviano.
Si pudiera volver a vivir comenzaría
a andar descalzo a principios
de la primavera y seguiría así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita,
contemplaría más amaneceres
y jugaría con más niños,
si tuviera otra vez la vida por delante.
Pero ya tengo 85 años y sé que me estoy muriendo.

* Es desconeix l'autor del poema, tot i que es postula que podria ser Borges.

Forever young!

Primers petons...



L'última cançó:

diumenge, 24 d’octubre del 2010

La Shakira i la Paulina en català.

* Versió de "La tortura."


* Versió de "Ni una sola palabra."

A los que aman

"El dolor que no encuentra palabras para ser expresado es el más cruel, el más injusto."

Competències bàsiques d'un professor.

"Digo lo que pienso, no me nombraron a dedo."
"Enseñar quiere decir mostrar, dar información y cuestionar la información. Que duden, que se hagan preguntas."
"DESPIERTEN EN SUS ALUMNOS EL DOLOR DE LA LUCIDEZ, SIN LÍMITES, SIN PIEDAD."

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Akira Kurosawa: "Crows"

Cris, Cris...Cristina.

"Agraïda als 2 sin par... una despedida inoblidable amb l'enyor de la pobre Cristina."

divendres, 22 d’octubre del 2010

IES JAUME MIMÓ ( Cerdanyola )... paradisíac!

"Retrobar-nos amb la M.Àngels un any després i compartir la mateixa visió de l'ensenyament, retrobar alumnes de fa anys a classe i recitar fragments literaris."

Això no és un conte
18/10/10 02:00 - M. ANGELS ALSINA I BOSCH
/ Bescanó (Gironès)

Bescanó Girona .Hi havia una vegada un institut públic on no hi havia aula d'expulsió ni de castigats. No feia falta. No calia fer fora cap alumne de classe. Els fulls de falta s'amuntegaven, plens de pols, en una de les estanteries de fusta de pi de la sala de professors. No calia fer-les servir. Un institut que no tenia més de vint alumnes per aula i on els nois i noies anaven a aprendre i a formar-se com a persones. Potser calia reforçar-los la cultura de l'esforç, però tenien el sentit de la disciplina i del respecte molt ben assumit. Els calia parlar més en català, però estaven atents sempre a la classe, com aquell dia, quan el professor els ensenyava les preposicions catalanes i, en acabat, un alumne va preguntar: “Crec que se n'ha oblidat una, no?... ‘excepte' també és una preposició, no?” Això va fer que el professor de català, als seus quaranta anys, pensés: “És possible que sigui una preposició?”. Sí, un institut on ensenyar no és com predicar en el desert.
Conte contat, conte acabat.

Però això no és un conte: aquest any, a causa de la crisi, he d'ensenyar català en un institut de Cerdanyola. Sóc de Girona i he de pagar –el peatge de l'autopista– per anar a treballar, i he de fer dos-cents quilòmetres cada dia. Però faig tot això amb un somriure, feliç... perquè sé que les classes que porto preparades seran escoltades i aprofitades, i això sí que no té preu. Aquest institut de conte és el meu.

Diuen que els miracles són més freqüents en la literatura que en la vida real, però hi ha una excepció: l'IES Jaume Mimó de Cerdanyola.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Cerverí de Girona: "No.l prenatz lo fals marit."

Cerverí de Girona
?, a 1259 — ?, d 1285


Trobador, anomenat realment Guillem de Cervera, adscrit a les corts del vescomte Ramon Folc de Cardona i dels reis Jaume I i Pere II, on percebia salari com a joglar; es mantingué, tanmateix, amb una independència moral rara en un poeta àulic.
D'ell es conserva la producció més extensa de tota la literatura trobadoresca: 119 composicions vàries (pervingudes amb el nom de Cerverí de Girona) i uns Proverbis, en 1 197 quartetes (amb el de Guillem de Cervera), molt coneguts i citats.
En la seva obra troben ampli ressò fets històrics (la revolta dels barons contra Jaume I, l'assassinat de l'infant Ferran Sanxis, l'empresonament de l'infant Enric de Castella, els projectes de partició dels regnes, la croada a Terra Santa), fet que la converteix en un document capital per a comprendre l'ambient i la ideologia de l'època.
El seu estil s'acomoda tant als recursos de la poesia popular com recorre a cançons de forma complicada i de contingut artificiós i intel·lectualitzat, direcció en la qual arriba a veritables malabarismes (versos d'una síl·laba, acròstics alfabètics, plurilingüisme, jocs de paraules).
En to greu moralitza i ataca els rics i poderosos.
La seva poesia amorosa (dedicada a sobre pretz) segueix les normes tradicionals de l'amor cortès trobadoresc, però també és característica la seva misogínia (que recollirà un segle més tard Eiximenis).
N'és remarcable la poesia religiosa, on s'expressa de manera nova i original.
Gran defensor dels joglars, reivindica, però, la seva categoria de trobador (creador, no divulgador).
Cronològicament, és un dels darrers trobadors i, ensems, la seva obra sembla un compendi i resum dels diferents corrents i de les diverses tendències temàtiques i estilístiques de prop de dos segles de poesia provençal.
Domina la llengua provençal, però en composicions de tipus popular hom li troba un cert matís catalanitzant.
Fou molt imitat per poetes catalans posteriors (com el grup mallorquí del Cançoneret de Ripoll i, també, Andreu Febrer).

"No.l prenatz lo fals marit."

Ayçó és viadeyra

No.l prenatz lo fals marit
Jana delgada!

No.l prenatz lo fals jurat,
que pec es mal enseynat
Jana delgada.

No.l prenatz lo mal marit
que pec es ez adormit,
Jana delgada.

Que pec es mal enseynat,
no sia per vos amat,
Jana delgada.

Que pec es ez adormit
no jaga ab vos el lit
Jana delgada.

No sia per vos amat,
mes val cel c'avetz privat
Jana delgada

No jaga ab vos el lit
mes vos y valra l'amich
Jana delgada.

Cerverí de Girona.

"No el prengueu el fals marit, Jana delicada. No el prengueu el perjur, que és un neci ignorant, Jana delicada. No el prengueu el mal marit, que és neci i adormit, Jana delicada. Que és neci i adormit, que no jegui amb vós al llit, Jana delicada. No sigui per vós amat, més val aquell que teniu secret, Jana delicada. Que no jegui amb vós al llit, més us hi valdrà l'amic, Jana delicada."

dimecres, 20 d’octubre del 2010

1 x 1

El diari del llibre decebut.

The Diary of a Disappointed Book from Studiocanoe on Vimeo.

Bolets freaks.

*csit 2009, racó secret*

"Som boletaires."

Som boletaires
som cistellaires,
la nostra vida
és el rovelló.
Sentint la flaire
no triguem gaire
a tenir ple
el cistell i el sarró.

Fredolics, reigs, carreteres,
mollarics i xampinyons,
rossinyols, magencs, llanegues,
cama-secs i moixernons.

I al voltant dels pins s’albiren
rovellons i pinatells.
I al voltant de les alzines
surenys i carlets novells.

Som boletaires...

Bolets que Déu va donar-nos
als Països Catalans,
és igual anomenar-los
rovellons o esclata-sangs.

Dos amors jo comparteixo,
Catalunya i els bolets,
si un em fa decaure els ànims
l’altre me’ls manté ben drets.

Som boletaires...

Jaume Arnella i París.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Univers complex.

"Fer mandretes sense rumiar-hi."

Ni odio ni estimo.

"Odio y amo."

No consigo odiarte.
Y lo intento.
Lo intento cuando amo
- en ráfagas muy cortas -
a otros que como tú
son jóvenes sabihondos
y siempre se disculpan
de no saber amar
mejor.

Y a amarte llego en ellos.
Y por ello me odio.

Vicente Molina Foix.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Palabras para Julia

PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.


La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.


José Agustín Goytisolo

L'inevitable

"Quan et negues a veure que l'altre no t'estima, quan no vols creure que al seu costat l'únic que t'espera és la teva completa anul·lació, estàs perdut." Víctor Alexandre.

Víctor Alexandre: "Una història immoral."

"Quins límits estem disposats a traspassar per amor?"



Excel·lent!:
"El millor és viure estimant, perquè morir sense haver estimat és el mateix que no haver viscut"

* Què mostra la inexpugnabilitat?
* Per què ens protegim amb l'autoengany?
* Per què ens fa menys por el que tenim a casa que a fora?
* Per què som incapaços de reaccionar davant d'una gran revelació?
* Què amaguem quan ens autojustifiquem?
* Fetitxisme i/o voyeurisme?
* Com ens reafirmem personalment?
* L'atzar, el càlcul de probabilitats o l'inesperat?
* 4 + 1 = L'home perfecte?
* Com entenem cadascú la nostra pròpia sexualitat?
* Per què ens hem d'entestar en la fidelitat mútua?
* Per què uns evitem el pecat i altres no ho fem?
* El sentiment de culpabilitat ens uneix o ens allunya?
* Fem l'amor tal com fem un pagament?
* Som poliàndrics si tenim més d'un amant?
* Quina és la nostra manera de respectar a l'altre?
* Per què no són els mateixos d'ahir a la nit?
* Quin és el càstig quan som incapaços de ser lliures?
* És una perversió el desig per un home sense rostre i sense nom?
* Què ens tortura, la possessió de la nostra parella o el desig de ser poseïda?
* Quan es travessa la ratlla de la complicitat?
* On esclata la vanitat masculina?
* T'estimen i t'expulsen?
* Què sentim en ser rebutjats?
* Per què violaríem la intimitat de qui estimem?
* Què estem disposats a dir i a fer per amor a l'altra persona?
* La humiliació, ens allunya o ens apropa?
* Tanquem definitivament la porta de retorn?
* La separació és la salvació?
* Podem mantenir relacions sexuals continuades sense arribar a estimar o parlem d'excitació cerebral?
* Els impulsos irracionals, ens infantilitzen o ens ajuden a créixer?
* Som fidels a nosaltres mateixos si fem mal a altres persones?
* Què volem ser, fidels o lleials?
* Quin concepte tenim de gelosia?
* Per què la solitud és un concepte positiu?
* Per què aturem el pensament en un mateix punt?
* Per què aconseguim que la persona que més mal ens ha fet es converteixi en l'única persona de la nostra existència?
* Quin motiu ens fa adonar que no tenim futur com a parella?
* Quin és el paper del destí?
* Com em sento amb la meva vida sense ell?
* Per què ens crida l'atenció una persona més gran?
* El motiu per saber quin és l'home del meu cor és...
* Quina és la nostra idea de la vida en parella?
* Per què ens costa creure en la generositat d'admetre les passions de l'altre i en el plaer de compartir la seva felicitat?

Les respostes sempre són a les històries immorals...

divendres, 15 d’octubre del 2010

Quisiera que mi voz fuera tan fuerte...

"Poesía básica"

Soy igual que tú eres, viento.
Me pienso, me sublevo.
Acaricio montañas llenas de aromas y sueños,
de niños, de ciervos...
Barro dictaduras y amo la paz y el sosiego
y detrás de mí, soplo de viento,
vienes tú conmigo pa' meterles miedo.
Y pa' los labriegos y los ganaderos
vienes tú conmigo p'acariciar sus sueños
y darles el agua que estaban pidiendo
a dioses confusos... a dioses sin cielo.

Déjame ir contigo rebelde y risueño.
Déjame ir contigo, libre como el viento.
Déjame ir contigo que en tí están mis sueños.
Déjame ir contigo...
o se irá mi sueño.

Extrechinato y tu.


Manolo Chinato
Manuel Muñoz Sánchez (Puerto de Béjar (Salamanca) és conegut amb el nom de Manolo Chinato, poeta espanyol que diu sentir-se extremeny. Les seves poesies tracten de temes bucòlics, sentimentals i socials. Una part de la seva obra ha estat publicada al llibre: "Amor, rebeldía, libertad y sangre." És conegut per col·laborar amb grups de rock com Extremoduro, Platero y Tú, Inconscientes y Marea.
Extrechinato y tu.
Fou un projecte realitzat amb Roberto Iniesta, líder d'Extremoduro, en el que vol fer un homenatge a la poesia de Chinato. La cançó "Ama, ama y ensancha el alma" està inspirada en uns versos del poeta.

* Enllaç: Poesia de Manolo Chinato.

Manresa, FECINEMA: 17-21 de novembre.


* Programació FECINEMA.

"It", el meu primer regal...

Manresa, Mediterrània: 4-7 novembre.

Del 4 al 7 de novembre es celebra a Manresa la 13a. fira d'espectacles d'arrel tradicional, la Mediterrània. L'espectacle d'aquest any es centra en el concepte del "moviment". Un mitjà expressiu, un viatge a les arrels, a la necessitat d'expressar-se i de comunicar-se els uns amb els altres, a recrear el món que ens envolta i transformar-lo mitjançant un vincle amb les emocions més íntimes.

- Enllaç: Fira Mediterrània.

"De la nit màgica de l'alzina al vermell..."

Festival de poesia de Sant Cugat:17-24 d'octubre


Aquest cap de setmana comença el Festival de Poesia de Sant Cugat, en el que les veus dels poetes es sentiran per carrers, places, teatres, llibreries i locals de la ciutat.
Hi haurà nombroses sessions al carrer de "Poesia a cau d'orella", dedicades a la memòria de Sílvia Servan, que en va ser promotora. Per això, les llibreries s'afegeixen una vegada més a la programació acollint duets de poetes i les galeries d'art proposen lectures creuades entre totes dues disciplines. El Teatre- Auditori de Sant Cugat i el nou teatre de Mira-Sol acolliran espectacles dedicats a Salvador Espriu i Joan Maragall, clàssics contemporanis de qui aquest 2010 se celebren efemèrides.
L'acte culminant del festival és el recital de Coll Favà. L'acte d'inauguració estarà dedicat al poeta d'honor: Jordi Pere Cerdà que, a tocar dels noranta anys, ha acceptat la invitació que se li ha fet arribar a Perpinyà.
Dissabte, al Claustre del Monestir, l'acompanyaran els poetes d'honor precedents i els qui han estat directors d'edicions anteriors del festival. Escoltar Montserrat Abelló, Feliu Formosa, Vicenç Llorca, Biel Mesquida, Francesc Parcerisas, Marta Pessarrodona, Màrius Sampere, Àlex Susanna i Joan Vergés dir els seus versos i els de Jordi Pere Cerdà i de Josep Palau i Fabre serà la millor manera d'agrair-los que, entre tots, hagin fet del Festival de Poesia de Sant Cugat la festa que indiscutiblement és.

* PDF programa.

Heinrich Heine, "El doctor Saul Asher."

"El doctor Saul Asher."

Durante aquella noche que pasé en Goslar me sucedió una cosa realmente extraordinaria. Incluso en este momento no puedo pensar en ella sin sentir verdadero espanto.
¿Qué es el miedo? ¿Procede de la mente o del sentimiento?
A menudo discutía yo sobre este tema con el doctor Saúl Ascher cuando me encontraba con él en Berlín, en el Café Royal, donde acostumbraba a ir a comer.
El doctor Ascher siempre sostenía que sólo nos espantamos de una cosa cuando nuestra inteligencia ha decidido que es espantosa.
Mientras yo comía y bebía, el doctor Ascher se esforzaba incansablemente en demostrarme la primacía absoluta de la mente.
Cuando terminaba su disertación, tenía la costumbre de consultar su reloj y concluir con estas sempiternas palabras: “¡ La mente es el principio más elevado ¡”.
¡ La mente ¡ Cada vez que oigo ahora esa palabra me parece ver al doctor Saúl Ascher, con sus piernas abstractas, su trascendente levita gris, su rostro severo y frío como si hubiera sido arrancado de una obra pictórica de estilo geométrico.
Este hombre, un cincuentón rayando ya la sesentena, era la rectitud personificada.
En su lucha por las tendencias positivas, este pobre hombre había desterrado todo lo que había de bello y dulce en la vida; los rayos de sol, las creencias y las flores. No le quedaba otra cosa que la tumba fría y positiva.
Siempre hablaba con cierta malicia, muy característica de él, del Apolo de Belvédere y del cristianismo. En cuanto a este último, llegó incluso a escribir un libro para demostrar su inanidad y su ilogismo. Era autor de un buen número de obras, en las cuales había elogiado incesantemente la excelencia de la mente, y lo había hecho con tanta convicción que no se podía menos que alabar su meritoria labor.
Pero lo más divertido de su carácter era verle adoptar una expresión grave y cómica cuando se encontraba con un problema que no comprendía.
Un día que fui a hacerle una visita, su criado me dijo:
-Caballero, el doctor acaba de morir.
A decir verdad, aquello no me produjo más efecto que si el criado me hubiese dicho:
-Caballero, el doctor ha ido a darse un paseo...
Pero regresamos a Goslar.
“El principio más elevado es el espíritu”, me dije una noche al meterme en la cama, con la intención de autoconvencerme y así poder dormir tranquilamente. Pero ello no me sirvió de nada.
Bueno, tengo que aclarar al lector que acababa de leer los Cuentos alemanes, de Varnhagen von Enses, libro que me había transportado a la ciudad de Klausthal. Se trataba de una historia espantosa, horrible, en la que un hijo, que proyectaba asesinar a su propio padre, vio al sonar las doce campanadas de la medianoche, aparecer ante él el fantasma amenazador de su difunta madre.
Dicha historia estaba tan bien relatada, tan hábilmente descrita, que mientras la leía un escalofrío de terror me había hecho estremecer.
Frecuentemente he observado que los relatos de fantasmas producen un efecto más impresionante cuando se leen en estado de viaje, y sobretodo por la noche, en una ciudad, una casa y una habitación que nos son completamente desconocidas.
¡ Cuántas cosas horribles habrán ocurrido en aquel mismo lugar en que ahora descansamos ¡
La luna bañaba mi habitación con una claridad equívoca, y en las paredes se movían unas sombras hostiles, cuando me incorporé para ver mejor. Entonces vi...
No hay nada más siniestro que ver, por mera casualidad, al claro de luna, nuestra propia imagen reflejada en un espejo.
En aquel mismo momento, una campana dobló en la lontananza de un modo tan lúgubre y tan lento que, al sonar la última campanada de medianoche, me pareció que doce horas enteras acababan de pasar y que otras nuevas doce campanadas iban a retumbar en aquella oscura noche.
Entre la undécima y la duodécima campanada, en el fondo de una casa, un reloj de pared se puso a sonar, pero con tal velocidad y con un tono tan agudo y agrio que se podía suponer que estaba irritado por la lentitud de su pesado colega.
Cuando estas dos voces de hierro se hubieron callado, y un silencio de muerte volvió a reinar en la casa, me pareció oír de repente, en el pasillo que conducía a mi habitación, un ruido de pasos furtivos e inciertos semejantes a los de un anciano.
Finalmente, mi puerta se abrió y el difunto doctor Saul Ascher penetró en mi habitación.
Un escalofrío sacudió mi cuerpo; comencé a temblar como una hoja agitada por el viento, sin atreverme a levantar mis ojos hacia el fantasma. Prácticamente no había cambiado, lo veía como antaño, con su trascendente levita gris; también alcancé a distinguir sus piernas abstractas y su geométrico rostro. Su piel parecía amarillenta, pero consideré probablemente que la brillante luna la hiciese aparecer así. En cuando a sus ojos, tuve la impresión que eran más agudos, más penetrantes. Con el paso algo vacilante y apoyándose en un delgado bastón de junco de España, se acercó a mí y me dijo muy cortésmente:
-No se espante ni piense que soy un fantasma. Si me considera un aparecido, puede estar seguro que no es más que una jugarreta de su fantasía. Después de todo, ¿qué es un fantasma? Vamos, déme una definición. Demuéstreme, por deducción o inducción, la posibilidad de un espectro. ¿En qué relación se encuentran una aparición semejante y el espíritu? Digo espíritu y nada más que espíritu.
Y a continuación el fantasma se enfrascó en un análisis del espíritu, citó la Crítica de la razón pura, de Kant, segunda parte, tomo segundo, capítulo tercero, amontonó los silogismos y acabó con la conclusión lógica de que él no era un aparecido.
Durante este tiempo, un sudor frío bañaba mi espalda, mis dientes castañeaban como dos castañuelas, mientras aprobaba vivamente, temblando como una hoja, todos los dichos de aquel fantasma que negaba la existencia de los fantasmas.
Finalmente, con un gesto habitual, introdujo la mano en su bolsillo para sacar el reloj.
En su lugar sacó un puñado de bullentes gusanos. Al darse cuenta de su error, los volvió a introducir en su bolsillo con ansiosa prisa, mientras se volvía a repertir:
“El espíritu es el principio...”
Un reloj dio la una de la madrugada y el fantasma desapareció.

Heinrich Heine

Vladímir Nabòkov, "L'encantador."

* Fragments:

"Com en puc treure l'entrellat?... Això no pot ser pas lascívia. La grossera carnalitat és omnívora; la de mena subtil pressuposa un eventual sadollament. I què si tenia 5 o 6 aventures normals... com es pot comparar llur insípida fortuïtat amb la meva flama singular? Quina és la resposta? Certament no és com l'aritmètica de la luxúria oriental, en què la tendresa de la presa és inversemblant proporcional a la seva edat. Oh, no, per a mi no és pas un grau d'un tot genèric, sinó alguna cosa totalment divorciada del genèric, alguna cosa que no és més estimable, ans inestimable. Què és, doncs? Morbositat, criminalitat? I és compatible amb la consciència i la vergonya, amb l'escrúpol i el temor, amb l'autocontrol i la sensibilitat? Car ni tan sols puc considerar la idea de causar dolor o de provocar una revulsió inoblidable. Ximpleries..."

"A la tassa de te que li servia, ella sabia atorgar-li un toc exquisit d'intimitat; a la relació detalladíssima de les seves diverses indisposicions solia infondre-li tant de romanticisme, que ell amb prou feines podia resistir la temptació de formular-li alguna pregunta grollera, i de vegades feia una pausa, aparentment perduda en els seus pensaments, i tot seguit interrompia, amb una demorada pregunta, els mots que ell aventurava sigilosament."

"Mentrestant, ara, avui, una errada del desig tergiversava el significat de l'amor. Aquella màcula representava una mena d'obstacle que calia eliminar, esborrar, tan aviat com fos possible - tant se valia amb quina falsificació de l'èxtasi-, per tal que, per fi, la nena pogués comprendre la facècia, i ell pogués ser recompensat pel fet de riure cordialment plegats, de ser capaç de tenir cura d'ella desinteressadament, de fusionar l'onada d'amor paternal amb l'onada d'amor sexual.
Sí... la falsificació, l'acte furtiu, el temor de la més lleu sospita, queixa o innocent delació."

"Treu-te la roba de seguida, jo et bressaré perquè t'adormis... això és tot, tan sols una dolça abraçada, qui vol ser sentenciat a treballs forçats... la quietud, les nues clavícules, les exigües tiretes, els botons del darrere, el borrissol sedós entre els omòplats, els badalls somnolents, la càlida aixella, les cames, la seva tendresa..."

"Mentrestant aquell buit s'anava omplint d'una preliminar i convencional satisfacció humana."

"Procuraria de contenir-se fins aquell matí en què ella, encara rient, prestaria atenció a la seva pròpia sensibilitat i, emmudint de cop, demanaria de cercar conjuntament la corda musical oculta."

"Simplement no assolia de trobar el punt focal de la seva felicitat, no sabia per on començar, què podia tocar i com, dins el reialme del seu repòs, per tal d'assaborir aquella hora plenament."

dijous, 14 d’octubre del 2010

L'escola dels somiatruites...

" I la Cristina que se n'anava..."


"...per cuidar dels teus somnis."

dimecres, 13 d’octubre del 2010

De l'estrès al temps perfecte.

Deixar l'estrès del dia a dia...


per retrobar el temps perfecte.

Jordi Coca: Louise, un conte sobre la felicitat.


Tenir una relació estable, una parella a qui estimes fa deu anys, una professió que recompensa, una vida sense ensurts...però un dia et preguntes si les coses van massa bé i et planteges sis saps on és la felicitat. La Louise s'endinsa en tot això.

* Fragments:

- "Em sembla que el més apassionant de l'home és la seva fragilitat, una fragilitat damunt la qual hem bastit construccions fabulosament pesants. No volem saber res de la nostra feblesa. Fem esforços gegantins per dissimular-la. Tothom riu en públic, però plorar en públic és incorrecte i sorprenent. No volem mostrar la nostra fragilitat, no la podem mostrar, ja que si ho féssim ens mostraríem despullats davant un món on la nuesa no és admesa. I d'altra banda tampoc no volem que la nostra fragilitat es noti perquè nosaltres mateixos no en volem saber res, la condemnem. I ens ocultem. Ens ocultem als altres i a nosaltres mateixos. Sempre mentim perquè és una garantia per sobreviure. No sé si són aquestes coses les que tu estudies. De fet són coses de les quals no es pot parlar. Han de ser només suggerides i sempre han de quedar incompletes."

- Maeterlinck: "Res no es barreja tant fàcilment com la terra i el cel."

- Josep Pla: "Davant l'espectacle us penetren de mica en mica les idees més lamentables: la petitesa de la forma humana, el sentiment que sou una bola de fang deixada sobre un món implacable. Per això ve de primera sentir tot passejant el soroll de sofregit que surt d'una casa, la riallada d'una noia rossa, el martell d'algú que clava una caixa, la cançó d'una dona que té sobre el pit una boca que mama. Aquestes coses menudes i dibuixades us tornen a l'esperança."

- Bilbeny: "La idea és la inquietud, i la felicitat hi està renyida. Quan el sentiment s'afegeix a la raó dóna un resultat perfecte. La raó afegida al sentiment dóna un pèssim resultat."

- "Deu ser la por de prendre aquest privilegi que tinc d'estar bé."

- "Li agradava sobretot ser a casa, llegir, parlar amb l'Albert, sortir, fer l'amor... No tenia dret a queixar-se. Amb l'Albert compartia il·lusions per la feina, les ganes de viatjar junts, els moments d'intimitat entranyable en què el temps semblava que se'ls fonia als dits, la calma i l'exaltació de veure que els seus projectes s'anaven concretant sense presses i en pau."

- "Pensava en l'Albert. Havien començat a sortir perquè estaven bé junts. I de mica en mica aquella relació es va anar fent més sòlida, es van adonar que els agradaven coses semblants, que es trobaven a faltar quan no es veien i que quan eren l'un al costat de l'altre tot s'enriquia de possibilitats. A la fi es van decidir a viure junts. Ja feia més de deu anys."

- "I certament el que hi havia entre els dos era aquesta emoció de saber-se bé junts, de no desitjar res més que la relació amb l'altre, la complaença mútua pel cos de l'altre, l'alegria de compartir il·lusions i aquella pau immensa i que semblava infinita...
De vegades, la Louise notava que, segons els dies, estimava l'Albert de maneres diferents. Si sortia de la dutxa i ell l'agafava per l'esquena i després li passava la mà pel ventre, se li posava la pell de gallina en notar que els sentiments també podien ser sensacions físiques. En altres moments, mentre eren al llit, la Louise tenia la certesa que estaven junts perquè es necessitaven; ni ell ni ella no serien tal com eren si no s'haguessin conegut; tenien ganes de fer coses semblants en el mateix moment i si s'abraçaven respiraven gairebé amb el mateix ritme, es tocaven en el moment oportú... Però algun cop la Louise també havia sentit per l'Albert una certa estranyesa. No se sabia avenir del fet de conèixer-lo, no acabava d'entendre per què compartien les seves vides des de fa tant temps i amb tanta tendresa. I llavors li agradaven més que mai els pocs cabells que tenia, tan rossos i tan fins, la blancor del pit, la manera com es posava les ulleres... S'emocionava i sentia una barreja d'agraïment i de seguretat encoratjadora. Havien tingut sort de trobar-se, pensava, sort d'estar junts i era fascinant que a ell també li agradés el cos d'ella i la seva manera de ser. En moments així, si l'acaronava, sentia de seguida unes ganes netes de donar-s'hi. Si li passava les mans pels pits notava sensacions agradables a les cames, a l'esquena i als braços... Aleshores el sexe solia ser profund i en sortien entendrits, amb una fatiga relaxada i dolça que els duia a continuar besant-se lentament durant molta estona."

"Potser només és per tenir la sensació que faig alguna cosa perillosa. En realitat el que més m'agrada és dur-lo a casa, saber que estic amb ell i que les meves filles tornaran al cap d'una hora. M'agrada fer l'amor veient les fotos que tenim a la tauleta de nit, m'agrada no canviar els llençols i saber que en poque hores hi han estat dos homes diferents. No sé com dir-t'ho... Dec ser una mica pervertida, oi?."

- "Calen uns límits per percebre la bellesa. Maeterlinck: "Qui diu jo, diu límits."

- Withman: " i amb la mà esquerra us agafo la cintura, mentre amb la dreta assenyalo els paisatges dels continents i la carretera...
Ni jo ni ningú no pot seguir aquesta ruta per tu; has de viatjar-hi tu mateix. No és lluny, la tens a l'abast. Potser sense saber-ho, hi has caminat des del dia que vas néixer..."

- Tolstoi: "Per més sincerament que Anna volgués sofrir, no sofria."

- "No tenia cap motiu per estar amoïnada i, per més sincerament que volgués estar bé, no ho aconseguia. Tampoc no sabia precisar les causes de la seva intranquil·litat. En part tenia la sensació que tot es bellugava massa. Es bellugaven massa i no sabien que la més petita de les coses podia ennoblir les nostres ànimes."

- "No podia mesurar exactament la manera com les miques de claror que li arribaven la feien estar bé."

- "Li respiraven les mans, les cames, el pit, el front. Notava el seu cos damunt la pell, es notava les ungles i el borrissol del braç. Es notava el ventre i es notava els ulls dessota les parpelles, la boca humida i els peus."

"Pobre de nosaltres, deia Carlyle, si només tenim allò que podem explicar i fer veure..."

"Eren trossos de vida arrencats d'una estrebada, falses poetitzacions etíliques, líriques fugides nocturnes amb els cotxes que travessaven els pobles i els estats, perdularis que apareixen de sobte i ens descobrien una cara negra i lamentable de la vida, una música sincopada i atractiva que ressorgia després de pàgines àrides i sense interès."

- "La Karénina es tornava boja de desfici i de culpa: " És que per ventura que hom pot explicar a un altre allò que sent?. Tots volem quelcom de dolç, de bo. Si no hi ha llamins, un gelat brut."

- "El millor de nosaltres es basa en el que no sabem. La incertesa és absolutament real i poderosa."

- "Els trasllats sempre l'havien fascinada. Anar d'un lloc a l'altre era irreal. No tenia cap sentit intervenir en res. No tenia cap sentit precipitar els fets. Es coneixia i sabia que només progressava si disposava de temps, si escoltava, si deixava que al seu voltant les coses canviessin lentament."

- "No podíem passar per les coses i destruir-les."

- "Mentre ell dormia el vaig estimar com mai no he estimat ningú. El vaig estimar més que quan fèiem l'amor."

- "Jo era feliç amb ell adormit als meus braços... quan es bellugava jo m'adaptava a les posicions del meu cos... ell es girava d'esquena i jo m'hi acostava tant com podia, ajuntava el meu cos al seu i l'abraçava. Molts cops dormíem així... El seu cos era més bell i més desitjable que mai. Mentre dormia el vaig tocar... Res, fora d'aquell cos, no tenia importància."

- "Semblava mentida que hi hagués algú més al món i que aquella nit s'acabés al cap d'unes hores."

- "No era el mateix viure junts que veure quan en teníem ganes... Estàvem bé junts, però a tots dos ens agradava més tenir la nostra parcel-la d'intimitat."

- "L'estimava amb bogeria, pensava en les coses que havíem fet junts, en els projectes que teníem, però també pensava en mi mateix. Em sentia sol, mai m'havia sentit tan sol."

- "Sempre mentim perquè és una garantia per sobreviure."

dimarts, 12 d’octubre del 2010

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Everybody needs somebody to love.

Fins sempre!

Todos los días...amores imposibles.

"Todos los días."

Me enamoro tres veces cada día
de espléndidas mujeres que caminan
al borde del misterio y de los besos.
Muchachas que se mueven en la calle,
debajo de las sombras, como alas
sin luz y sin espejos. Me enamoro.

Las miro dulcemente en las mañanas
de autobuses y frío. Con la lluvia
adquieren nuevos aires. Se deshacen
en cada paso suyo. Son aquellas
que miden las palabras. Y se esconden.
Desconozco sus nombres y su prisa.

Alguna vez, y muy de vez en cuando,
me imagino sus vidas y sus noches.
El beso que no dieron. La caricia
perdida de algún sábado. Las siento
acariciarme el pecho y la camisa.
Mujer desconocida. Viejo anhelo
de las noches sin ti que ahora me matan.

Me cruzo por esquinas y por versos
inventados con ellas que no saben
el amor que me mueve tras su cuerpo.
Y siempre me pregunto si aún conservan
entre sus pechos de agua
el calor de ese beso que les mando
mientras leo Victoria y me imagino
que soy el hombre aquel que en una isla
buscó el amor maldito que escribió Joseph Conrad.


Rodolfo Serrano.


"Amores imposibles"

Cuando caiga la tarde, lo verás salir
arrastrando de casa el calor del hogar.
Cortará alguna flor, besará a su mujer,
perseguirá la estela de un comenta fugaz.

Y en la calle lo verás abrir la flor de su secreto.
Y empezará a soñar.
Quizá vaya al billar a mirar hombres y posturitas
Quizá invente una cita
con un Adonis para él.

Ningún hombre lo amó.
A nadie reveló su pasión y los juegos,
el deseo clandestino.
No hubo cartas de amor,
no hubo día del orgullo.
No le devolverán los veranos perdidos.
Y Cernuda lo ve suspirar, triste, desde el Parnaso.
San Sebastián asaetado reza por tus pecados,
llora por ti, no olvida
al que sufre en silencio
a su oveja perdida.

Miran al cielo y piden un deseo:
contigo la noche más bella.
Amores imposibles
que escriben en canciones
el trazo de una estrella.
Cartas que nunca se envían.
Botellas que brillan
en el mar del olvido.
Nunca dejes de buscarme
la excusa más cobarde
es culpar al destino.


Cuando salga de clase, lo volverá a encontrar
en el lado salvaje
, tras el humo del hash.
Él, dulce calavera. Él, corsario de barrio.
Ella, dulce muñeca. Ella, seria y formal.
Él no escucha el rumor de sus alas si pasa a su lado.
Pobre Blancanieves,
nuestro príncipe prefiere a la madrastra,
a la mala del cuento.
Él será la manzana
donde duerme el veneno.

Ella soñará un verso que él nunca escuchará.
Él no trepará sus trenzas una noche de invierno.
Ella soñará un viaje y no habrá despedidas.
Ni canciones de amor, ni Capuleto y Montesco.
Crecerán y en la espuma del tiempo
se deshacen sus sueños.
No quedará ni un recuerdo,
ni en la noche un lamento.
Quizá una leve herida
que lavará el olvido
o el agua de la clepsidra.

Caminando hacia el sur, tomando la autopista,
han abierto un garito, muy cerquita del pueblo,
donde huríes desnudas venidas de cien mundos
celebran cada noche catorce de febrero.
Y en la aldea un hombre suspira si el neón se ilumina.
No tuvo Eva este Adán,
no hubo asiento de atrás,
ni caricias, ni cartas perfumadas,
no hubo cita en el parque.

No hubo chicas de Plan.

Cuando caiga la noche lo verás entrar
como cada domingo aseado y puntual.
La encontrará en la barra, como a un delfín varado
que ha perdido su estrella, que un día expulsó el mar.
Ella escucha y él, enamorado, desnuda sus miedos.
Entre el ruido, benjamines de champán
y otros delfines cobrando su rescate
a náufragos perdidos
sueña
raptar a su amante.

Ismael Serrano.

Caballo, manzana, peseta.

" "Caballo, manzana, peseta"... un somriure indefens per amagar la incapacitat de reconèixer la interrogació. Sense situació temporal ni espacial, sense afectament aparent, buit de recursos propis de l'afecció personal. Es reformula el nou bateig iniciàtic, s'és infant un altre cop, s'inicia l'impuls, la desinhibició perversa i l'allunyament de la llibertat.
Aixecar-se, tornar a aprendre: a respirar, a vocalitzar, a posar els peus a terra i poder avançar. Perduda autonomia recuperada amb el pas del temps per la constància, per l'esforç de la lluita i per la nova capacitat adquirida de pensar.
Triar l'engany de la vida percebuda, sentir la falsedat de la felicitat atemporal per assolir la recompensa d'abraçar la mirada reconeguda en la suau cadència de tornar a estimar." *csit 2010, ara.*

Isabel-Clara Simó: "Adéu-suau."


"Llegir en un hospital intentant evocar l'olor de la llar." *csit 2010, ara.*

"Qui pot tornar a llegir un llibre que ha llegit allà, el bell mig de l'infern, on obren els homes, els asclen, els esberlen com un porc penjat d'un ganxo a l'escorxador? O mirar-ne el llom, on s'han posat tants dies els ulls desesperats del qui es mor i sofreix i té por? Els ha deixat a l'armari, així no els han vistos, amb la mirada inquisitiva, que escorcolla racons, de dones de neteja dels hospitals, que estan fetes a ferums i a crits i a llàgrimes i a raïms de familiars que pregunten desolats o que fingeixen. Són dones que tenen una crosta dura en la lluentor dels ulls."


"Adéu-suau"
Isabel-Clara Simó
Edicions 62.
El balancí.


Nor torna a la llar després d’una important operació quirúrgica. Ningú no ha estat amb ell a l’hospital i ningú tampoc no l’espera a casa. Les hores de convalescència es van omplint de records. A poc a poc retorna el final de la seva relació amb la Sol, les misèries dels amics i companys, la doble moral de la seva antiga família... i també la reminiscència d’altres temps, molt més llunyans, però que han marcat igualment el seu present i sospita que fins i tot els orígens i el destí del seu país. Així es va completant un teixit de personatges que, com en un joc de miralls, van definint un mosaic de culpes i penitències, de somnis i esperances d’una nissaga catalana al llarg del segle XX.
El que interessa mostrara a l'autora és que allò que és imprevisible i excepcional pot sorgir, trastornar l'ordre establert i revelar personalitats i realitats impensables, i més encara, mostrar tot el que amaga l'aparent normalitat, el que oculten les relacions civilitzades.

Fragments:

"El pànic forma part de les passions que poden devorar o oxigenar, tornar-te a la vida o matar-te."

"Un aire real i uns colors molt forts. Tot despietadament a sobre."

"La casa és el record, que s'havia esborrat, i que, en retrobar-lo, t'adones que sempre havia estat allà, en un raconet del cervell, esperant amagat que el tornessis a fer servir."

"La vàlvula del cor és de plàstic. Fa cosa pensar-ho. Imagina't: el meu cor és de plàstic. Vol dir que els teus sentiments són una merda, una cosa artificial, estúpida i barata."

"Hi ha algú que no tiri la culpa dels seus mals a la persona amb qui conviu? És còmode per això, per sentir-te deslliurat de culpa."

"I a la soledat li agafes gust i tot."

"La infància és una merda: és el regne dels febles. Pitjor encara: és el regne dels febles adults que vencen la feblesa adulta fent sofrir els qui són febles infants. La infància és una angoixa mortal. Unes hores que no s'acaben mai, una vida absurda, sense explicacions."

"Pensar a fugir no ho han fet només els infants com Nor, sinó tots els infants del món. Qui vol obeir i per què obeir és bo? No és veritat que cal obeir les coses bones, però no totes les coses?"

"Els records tenen vores evaporades, com si fossin glaçons que van disminuint a dins de l'aigua fins que desapareixen del tot. Alguns se salven però tot i això tenen les vores rosegades, retallades, arrodonides en la seva inexorable extinció. Són objectes transparents de color blau i que viuen uns instants per tornar a dormir en la seva llodriguera."

"Perquè estar malalt és una acusació insuportable, no tenim altre remei que ser amables amb els malalts, perquè ells són un mirall on es reflecteix el nostre propi terror al dolor i a la mort."

"tot provisional, com si fos un lloc de pas."

"Quan una parella comença a viure una vida comuna, regalimen sucs d'amor; quan se separen regalimen sucs de dolor. Així està fet, de tota la vida."

"Com és de petit el món i com les persones són iguals a tot arreu."

"La moda precisament és tornar a les coses naturals, a aliments conreats sense pesticides ni plaguicides, a mirar la natura com a nutrient, no sols com a paisatge."

"... encabits en el forat on van a parar les deixalles de l'ànima. Que se sentia com una nota al marge, en aquella casa. I que ara respira, respira, respira."

"L'art mor si hi poses massa sentiments, i la intel·ligència coixeja quan la veiem rere una capa de llàgrimes."

"No tinc cap mena de pensament polític, perquè els altres estan envoltats en vapor com aquells núvols de pols de gel amb què ens mostren al teatre les escenes fastuoses o màgiques. He de viure, es veu que sempre, amb aquesta contradicció constant, amb totes les contradiccions: ser intel·ligent i no usar la intel·ligència per excés de sentiments; ser egoista i no agradar-me gens; estar sol i lamentar-me'n, i estar acompanyat i lamentar-me'n."

"Vaig sentir que necessitava estar sol i que necessitava una mica de vent sobre la cara. I una mica de silenci."

"En aquell moment vaig ser conscient que no estava trobant-la a faltar sinó que em limitava a llepar-me la ferida. Era a mi mateix, el que estava amb ella, el que jo trobava a faltar, no a ella."

"Eren insults bonics, dels que no fereixen, sinó dels que aproximen. La vida en parella seria impossible si no ens diguéssim..."

Sense paraules...

Literaturitzar i musicar les matemàtiques?

*csit 2010, Moià a l'octubre.*
"La solitud dels nombres primers"
Paolo Giordano

2010, Edicions 62
La Butxaca.


"Les matemàtiques és una disciplina carregada d'un fort romanticisme. En general es pensa que l'únic desig dels matemàtics radica en un una sola racionalitat. En realitat qui es dedica a aquesta disciplina tan teòrica i tan abstracta ho fa per raons emotives i passionals." Paolo Giordano.



"La solitud dels nombres primers relaciona solitud i geometria" ( retalls del Regio7.cat, 7-3-2009 ).

"La solitud dels nombres primers", la novel·la més venuda a Itàlia el 2008, relaciona solitud, geometria i literatura a mans del seu autor, Paolo Giordano, un llicenciat en Física teòrica de 25 anys que ha aconseguit l'èxit amb la seva primera publicació literària. El llibre ha rebut el Premi Strega de literatura, un dels més prestigiosos d'Itàlia, i Giordano ha admès que el fet que ell provingui d'un camp totalment diferent del de la literatura pot haver contribuït, en un primer moment, a despertar l'interès per la seva novel·la.
En la novel·la, els dos protagonistes, Mattia i Alice, evolucionen des de la seva adolescència fins a la maduresa, els dos afectats per traumes i personalitats solitàries i complexes, i entre els quals s'estableix una relació especial, la mateixa que tenen els anomenats nombres primers bessons, aquells contigus però que mai arriben a tocar-se perquè estan separats per un nombre parell, com el 17 i el 19.
Aquesta metàfora és una de les nombroses que s'estableixen entre realitat i matemàtica i geometria al llarg de la novel·la, sobretot als ulls de Mattia, amb el qual l'autor se sent molt identificat i el reconeix com una "versió extrema" d'ell mateix.
Sobre els traumes dels dos personatges -Alice va patir un accident i és anorèxica, i Mattia va provocar de nen la desaparició de la seva germana i és una persona amb dificultats per relacionar-se en societat-, l'autor explica que "certes ferides no tenen una superació real", i en la novel·la ell aposta per "conviure amb els fets que ens marquen" i que siguin incorporats a la pròpia personalitat: "formen part d'un mateix".
La novel·la aborda la soledat des de la perspectiva romàntica: "és una solitud que val la pena cultivar", una barreja entre "la solitud negativa i dolorosa" i la seva "part bella, profunda i enriquidora", ha indicat Giordano.



Fragments de la novel·la:

"Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S'estan al seu lloc en la infinita sèrie dels nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte els altres. Són nombres suspectes i solitaris i per això en Mattia els trobava meravellosos. De vegades pensava que havien anat a parar a aquella seqüència per error, que s'hi havien quedat atrapats com perles en un collaret. Altres vegades, en canvi, sospitava que a aquests nombres també els hauria agradat ser com els altres, uns nombres qualssevol, però que per alguna raó no n'eren capaços. La segona idea li venia sobretot als vespres, en el garbuix caòtic d'imatges que precedeix el son, quan la ment és massa dèbil per explicar-se mentides.
En una assignatura de primer curs, en Mattia havia estudiat que entre els nombres primers n'hi ha alguns que encara són més especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons o primers entre ells: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. Nombres com l'11 i el 13, com el 17 i el 19, el 41 i el 43. Si es té la paciència de continuar comptant, es veu que aquestes parelles de mica en mica es van espaiant. Es troben primers cada vegada més aïllats, perduts en aquell espai silenciós i ritmat fet únicament de xifres, i és fàcil arribar al pressentiment angoixant que les parelles que s'havien anat trobant fins aleshores eren un fet accidental, que el veritable destí és estar sols. Aleshores, quan un ja està a punt de rendir-se, quan ja no es tenen més ganes de continuar comptant, vet aquí que es troba una altra parella de bessons, ben arran una de l'altre. Entre els matemàtics és comú el convenciment que, per més endavant que es vagi, sempre n'hi haurà un parell més, tot i que ningú pot dir on, fins que no es troba.
En Mattia pensava que ell i l'Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella no l'hi havia dit mai. Quan s'imaginava que li confessava aquestes coses, la fina capa de suor de les seves mans s'evaporava del tot i durant deu minuts llargs no podia tocar cap objecte."

"2760889966649...Estava segur que ningú més al món, ningú en tota la història del món s'havia aturat mai a considerar aquell nombre. Segurament, fins aleshores, ningú no l'havia ni tan sols escrit mai en un full, i encara menys l'havia pronunciat en veu alta."

"Durant els quatre anys de carrera, les matemàtiques l'havien dut als racons més remots i fascinants del raonament humà. En Mattia copiava les demostracions de tots els teoremes que trobava en els seus estudis amb una ritualitat meticulosa...
Si trobava que dubtava massa en un determinat moment o s'equivocava al posar una expressió després del signe d'igual, llençava el paper a terra i tornava a començar des del començament. Quan arribava a baix d'aquells símbols plens de lletres i xifres, escrivia la sigla t.c.v.d i durant un instant li semblava que havia posat ordre en un trosset de món...
L'anàlisi complexa, la geometria projectiva i el càlcul tensorial no havien aconseguit allunyar-lo de la seva passió inicial pels nombres. A en Mattia li agradava comptar, començar amb l'I i continuar segons progressions complicades, que sovint s'inventava sobre la marxa. Es deixava dur pels nombres i li semblava que els coneixia, un per un."

"Aquelles mirades despietades i conqueridores, que podien decidir si destruir-te o concedir-te la gràcia amb un sol, imperceptible moviment de celles."

"Li havia fet un petit interrogatori, sobre els nois que no havia conegut i sobre els petons que no havia fet."

"En Mattia ho feia expressament, de ser tan silenciós sempre que es movia. Sabia que el desordre del món no para d'augmentar, que el soroll de fons creixerà fins a cobrir a tots els senyals coherents, però estava convençut que mesurant atentament tots els seus gestos no seria tan culpable d'aquesta lenta decadència.
Havia après a posar primer la punta del peu i després el taló, amb el pes desplaçat cap a la part externa de la planta, per minimitzar la superfícies de contacte amb el terra."

"Es va fixar amb que tenien la mateixa manera d'agafar els objectes, envoltant-los amb els dits estirats, en contacte amb la superfície però sense fer pressió, pràcticament com si els fes por deformar el que tenien a la mà."

"El silenci va ser quasi intolerable per a tots dos. L'espai buit entre les seves cares era un bullidor d'espera i torbament."

"Amb el pas dels anys aquelles dues mirades s'havien d'acabar fonent en la seva memòria en una por única, indeleble."

"Els anys d'institut havien estat una ferida oberta, que en Mattia i l'Alice havien trobat prou fonda perquè no pogués cicatritzar mai. Hi havien passat sense respirar, ell rebutjant el món, i s'havien adonat que ben mirat no era gaire diferent. S'havien construït una amistat defectuosa i asimètrica, feta de llargues absències i de molt silenci, un espai buit i net en el qual tots dos podien tornar a respirar, quan les parets de l'institut s'acostaven massa i no els deixaven ignorar la situació d'ofec.
Després amb el temps, la ferida de l'adolescència havia cicatritzat. La pell de banda i banda s'havia acostat, amb moviments imperceptibles però continus. Amb cada nova rascada la crosta queia, però es tornava a formar, tossuda, més fosca i gruixuda. Al final una nova capa de pell, llisa i elàstica, havia acabant substituint la que faltava. De vermella la cicatriu havia passat a ser blanca i havia acabat confonent-se amb totes les altres."

"L'Alice li va tocar la barbeta amb la mà i delicadament li va fer girar el cap. En Mattia només va veure acostar-se una ombra. Instintivament va tancar els ulls i aleshores va sentir la boca calenta de l'Alice sobre la seva, les llàgrimes a les galtes, o potser no eren les seves, i finalment, les mans, tan lleugeres, que li mantenien el cap quiet, n'aferraven els pensaments i els empresonaven allà, a l'espai que ara no hi havia entre ells."

"No havia tornat a anar amb ningú. Feia col·lecció d'històries d'altres com ell, normalment callava i escoltava. De mica en mica havia descobert que totes les històries eren semblants, que se seguia un recorregut comú i que aquest recorregut preveia una immersió, anar a sota aigua amb cap i tot fins a tocar el fons i només després tornar a pujar, a respirar de nou. Totes aquelles persones tenien un amor que s'havia consumit tot sol dins del seu cor, com el seu per Mattia."

"Tenia la cara tan a prop de la de l'Alice que ella n'havia sentit la respiració que li lliscava per les galtes i es perdia entre els llençols."

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Poesia anglesa musicada per Carla Bruni.

L'any 2007 Carla Bruni treu al mercat el disc "No promises" en el que acompanya la seva música amb textos de poetes anglesos com: William Butler Yeats, Wystan Hugh Auden, Emily Dickinson, Christina Rosetti, Walter de la Mare o Dorothy Parker.

William Butler Yeats "Those dancing days are gone."


* W.B. Yeats, "Before the world was made."
* Dorothy Parker, "Ballade at thirty five."
* W.H. Auden, "At the last the secret is out."

Màrius Torres a l'Horiginal.

Dimecres, 6 d'octubre al vespre, la sala del fons del restaurant Horiginal (barri del Raval, Barcelona) es va omplir de gom a gom per fer una doble celebració: la reobertura d'aquell espai poètic, tancat de feia set mesos per ordre de l'ajuntament, i el centenari del naixement de Màrius Torres. Un recital, obert a tothom, que va aplegar una trentena de recitadors d'altura. Hi havia els poetes Jordi Pàmies, Lluís Calvo, Francesc Garriga, Enric Casasses; els escriptors Màrius Serra, Sebastià Alzamora; els editors Ester Andorrà, Quim Cubert, Txema Martínez Inglés, el periodista Xavier Grasset... L'acte tenia el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.

* Veure: Recital Màrius Torres.

Joan Maragall i Francesc Pujols.

Maragall i Pujols es van conèixer quan un tenia uns vint anys i l'altre uns quaranta. Era el moment en què Maragall estava gestant, parint, els seus grans textos de la paraula viva'. Així comença la conferència que va fer el poeta Enric Casasses sobre la relació entre Joan Maragall i Francesc Pujols, a la Torres de les Hores de Martorell (seu de la Fundació Francesc Pujols i antiga casa del filòsof), el dijous 30 de setembre. A continuació, va oferir el recital a càrrec d'ell mateix i de la poeta Blanca Llum Vidal.

Per a Pujols Maragall era 'el Mestre', deixeble fidel fins després de la mort. Casasses diu que 'pràcticament tots els poetes posteriors a Maragall, nascuts al final del XIX i la primera meitat del XX, sinó més, tots s'han definit sobre les teories maragallianes o s'han sentit obligats a definir-s'hi, ja sigui barallant-s'hi, dicutint-s'hi, inspirant-s'hi… La influència de Maragall en aquest sentit ha estat i és molt forta. És a dir, poetes que segueixin o que s'assemblin escrivint com en Maragall ja no n'hi ha tants, però la influència del pensament del Maragall en poetes que externament s'assemblen molt poc és molt forta. I la teoria de la paraula viva, malgrat els esforços d'alguns, no l'han pogut despatxar. És viva.'

Segons Casasses, es podria entendre Joan Maragall com un irradiador de poetes que van més enllà que ell, tots en direccions diferents: la direcció de Carner, la direcció de Papasseit, la direcció de Riba i de Vinyoli, la d'en Pere IV, en Blai Bonet i en Ferrater… 'La paraula viva de Maragall encara no ha dit l'última paraula', deixa anar Casasses.

* Veure: Conferència i recital sobre Maragall i Pujols.
* Llegir: "Joan Maragall sensual", una biografia intel·lectual.
* Recull de poemes de Maragall.
* Programació de l'any Maragall ( 2010-2011 ).*csit 2010, Figueres al setembre*

divendres, 8 d’octubre del 2010

Cosas que nunca te dije.

Tot s'oblida...



"El adiós."

Entró y se inclinó hasta besarla porque de ella recibía la fuerza.

(La mujer lo miraba sin respuesta)

Había un espejo humedecido que imitaba la vida vagamente. Se apretó la corbata, el corazón, sorbió un café desvanecido y turbio,explicó sus proyectos para hoy,sus sueños para ayer y sus deseos para nunca jamás

(Ella lo contemplaba silenciosa)

Habló de nuevo. Recordó la lucha de tantos días y el amor pasado. La vida es algo inesperado, dijo. (Más frágiles que nunca las palabras.)

Al fin calló con el silencio de ella,se acercó hasta sus labios y lloró simplemente sobre aquellos labios ya para siempre si respuesta.

José Ángel Valente

Diuen que...la vida és això.

Diuen que la vida és això...però quin sentit té quan la realitat es revolta sobtadament?



Vida cotidiana

¡Vida sin cesar cotidiana!
Así lo eres por fortuna,
y entre un renacer y un morir
día a día te das y alumbras
lunes, martes, miércoles, jueves
y viernes y...


Todos ayudan
a quien va a través de las horas
problemáticas pero juntas
en continuidad de rosario
¡dominio precario!


Se lucha
por asentar los pies en tierra,
por ser punto real de la curva
que hacia los espacios arrastra
nuestra ambición de criaturas,
anhelantes de hallar contacto
con los relieves, las arrugas
de la realidad inmediata,
por eso difícil y dura,
dura de su propio vigor,
que mis manos al fin subyugan
de costumbre en costumbre.


¡Vida tan cotidiana! Sin disculpa.

Jorge Guillén.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Moments difícils.

"I de sobte, tornar a sentir-te atrapat dins un cos i que el teu voltant no se n'adoni." *csit 2010,ara*



"Ahora tengo la impresión de que mi vida ha sido una serie de pequeños fracasos: las mujeres que no supe amar; las oportunidades que no supe atrapar; los instantes de felicidad que dejé pasar. Sabía el resultado de la carrera, pero era incapaz de apostar por el ganador. Estaba ciego y sordo o era necesaria la luz de la desgracia para enseñarme mi auténtica naturaleza."

"Versos que sempre acompanyen."

"Cansat de tants versos que no fan companyia"
Salvador Espriu



Et visito amb freqüència.
Tot i saber que mai no podré
estrènyer tota la veritat que escenifiques.

M’agrada preguntar-me
des de quin cos em parles o d’on sorgeix
la veu ignorant que el pas dels anys
no aconsegueix mai d’enfosquir.

Simplement esmentares
una passió que he fet meua

(tot i que sé que és fora de mi),
i continua parlant dintre meu
com si parlés la meua boca.
Aconsegueix de dir-me
a través de veus que em neguen.
Ningú no és espectador de la meua lluita.
Les paraules són en mi, però.
Em deixen ben al descobert.
En trànsit. Aprenent dels límits.
Qualsevol llum és un artifici
que es transforma a cada lectura.
Sóc un residu més. Com qualsevol frase feta.
Em sé inexistent. Fins visitar-te.

Hi ha versos que sempre acompanyen.

Joan-Elies Adell.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Joia.

"Enfonso el meu cor en tu...busco els teus llavis, ara els veig suaus, sucosos, afectuosos, tristos per mi, per tu. Se'ns veu als ulls. No conec cables, ni àncores ni cadenes lligades a aquest espai que hem fet, de llibertat que navega amb el vent. Ets la meva joia."

dimarts, 5 d’octubre del 2010

This is...relax!




"T'has alçat dins de mi."


T'has alçat dins de mi
com un mar que desperta
el nou dia amb la llum
maragda del seu cant,
com un vol de palmeres
que busquen altres cels.

Has mirat i els teus ulls
han encés sols i fires

en la nit que em regnava
els anys i tots els somnis.

Ara sent com passeges
molt a espai les estances,
les fosques galeries
que abans eren silenci.
Ara sent els teus llavis
navegar-me les venes
i en el cor descansar
les teues mans
quan tornen
de plantar de gesmil
el desert dels meus ossos.

Ara sent que m'habites
cada hora que passa,
plena ja de sentit
puix que plena de tu.

Marc Granell.