diumenge, 30 de gener del 2011

Cadaqués.

"Gaudir del viatge cap a Cadaqués."

L'escollida.

"La bellesa és als ulls de qui la mira."

Enviant flors.

*csit 2011, 2 colors.*


La gallina, de Mercè Rodoreda.

* Extret d'avui.cat, 28/1/2011: Curt de "La gallina" de Mercè Rodoreda.
*csit 2004, Romanyà de la Selva."

Mens sana in corpore sano.

Tutoria: Fer esport.

Oxigen.

"Res no espatllarà un dia així."


"Focs i brases."

A l’hora de l’alba humida
en camps oberts somiats
trenquem silenci verge
amb crits hereus del vespre

Som el foc d’ahir a la nit
les brases del matí
i fem fora les cendres
que només son molèsties.

I ara corre i trenca l’aire
que respires avui
i et fa viure el moment
com si fossin tots els instants
que la vida ens regala avui.


A l’hora del capvespre
en camps oberts somiats
seguim trencant silenci
amb crits hereus d’un dia llarg.

I ara corre i trenca l’aire
que respires avui
i et fa viure el moment
com si fossin tots els instants
que la vida ens regala.
I ara corre i trenca l’aire
que respires avui
i et fa viure el moment
com si fossin tots els instants
que la vida ens regala.

I ara corre i trenca l’aire
que respires avui
i et fa viure el moment
com si fossin tots els instants
que la vida ens regala avui.

Inspira.

dissabte, 29 de gener del 2011

Princeses.

"Pisando baldosas, la revoltosa y tan perdida, NO ME REBAJO NI POR LA VIDA."

Ser un número.

CL.
A la merda la professionalitat!.
"Un interí sempre passa per davant d'un substitut, treu-te unes oposicions."
"No vull formar part d'aquest tipus de funcionariat, sóc massa lliure. Fins aviat."


* El valor de la poesía, per Julio Salinas.

Voy a decir unas palabras sobre el posible valor de la poesía para los seres humanos. Lo que quiero decir se podría resumir en estas palabras: un poema no es nada. Pero puede serlo todo. Una vez una niña estaba dibujando la calle de una ciudad por la que se paseaba una multitud de personas: y a éstas las representaba por medio de una serie de palotes, de manera que la humanidad quedaba reducida en el dibujo de la niña, a una serie de números uno. Mirando aquel ingenuo dibujo me di cuenta de la grandeza del hombre, que es también su gran tragedia: consiste en ser un número uno. Es decir, tiene que vivir consigo y para sí. Sin duda, un limpiabotas de Nueva York es un ser muy limitado. Tampoco podemos poner en duda que Napoleón fuera un ser muy limitado: porque no podía ser más que Napoleón. Más por muy fuerte que sea una personalidad siempre tiene deseos de salir de sí, de enajenarse, de extrañarse. El místico, el bailarín, el poeta, el borracho salen de sí. También al contemplar un cuadro o escuchar una melodía es una manera de apartarnos de nuestro propio ser.

Pero a ese impulso de salirnos de nuestro propio ser, de vivir algo que no sea propiamente lo nuestro, de perdernos en lo ajeno, lo acompaña otro impuso no menos fuerte: el de no dejar de ser uno mismo, no perder conciencia de la propia personalidad.

Al que sale de sí hasta el punto de perder conciencia de sí mismo se le llama loco. Pues bien, nada es tan enteramente análogo a la poesía como esos dos impulsos contradictorios y complementarios. Si leemos una novela o vemos un drama, nos salimos de nuestro ser, para vivir el papel de un personaje, para sustituir nuestra personalidad por la suya y vivir su vida ficticia, durante un corto plazo de tiempo. Mientras que la lectura de un poema nos saca de nosotros mismos, de nuestra realidad, nos hace perder el sentido de ser uno. Pero, simultáneamente, nos hace volver hacia el interior de nuestro ser: porque los protagonistas del poema leído somos nosotros mismos. Oímos el mismo canto del ruiseñor y sufrimos la misma pena del poeta: lo que a él le ocurrió, nos ocurre también a nosotros, aunque sea en menor escala. Es decir, la lectura del poema nos saca de nuestro limitado yo, para inmediatamente volvernos a él. En cierta ocasión el escritor inglés Chesterton estaba haciendo las maletas en su casa de Chelsea. Llegó un amigo y le preguntó: << ¿A dónde te vas?>> <>, replicó Chesterton. <> <>. Quería decir Chesterton, por supuesto, que cuando se sale de viaje es para regresar al punto de partida.

Así la lectura de un poema nos saca de nuestro ser, nos separa de nuestro yo superficial, pero sólo para llevarnos a nuestro yo más profundo, para devolvernos a nuestro verdadero ser. Se trata de un viaje de ida y vuelta. Porque cuando leemos un poema que nos conmueve, el poeta se convierte en parte de nuestro ser y, al mismo tiempo, nuestras emociones se identifican con las suyas, lo que fue del poeta se hace nuestro. Y así cuando Miss Equis lee un poema de Shelley ya no es Miss Equis: es Miss Equis más ese poema de Shelley. Y a su vez, el poema es algo más que el poema: es el poema más la personalidad y la emoción de Miss Equis. Esto quiere decir que el poeta, al hacer vivir a otros lo que ha vivido en él, multiplica la capacidad vital del poeta y se multiplica a sí mismo.

Para expresar gráficamente lo que quiero decir, podríamos enunciarlo así. a) el yo del lector es 1, b) el mundo es un todo, la suma, la totalidad; c) el poema no leído, en el libro cerrado, no es nada, equivale a cero. Y si colocamos el poema a la derecha del lector, del número uno, el resultado será 10. El cero ha multiplicado (digamos) al uno y lo ha hecho (contrariamente a la regla matemática) diez veces más, lo ha hecho 10. Y el número uno, a su vez, ha dado valor al cero. En suma, se ha verificado la mágica operación de la poesía, la multiplicación de la capacidad de sentir, de entender, de vivir un momento dado. ¡Cuántos ceros se pueden poner a la derecha del número uno, esto es, cuántos poemas pueden multiplicar el espíritu de cada lector! Algo así como un trillón, un número casi infinito. Y así llegamos a un resultado mágico de una aritmética fantástica en la que el ser humano, que era uno en el poema (que era cero, como apunté), alcanza el valor del infinito, es decir, el valor poético puro.

Una de las estudiantes que me escuchen podría objetar: <>. Y, en efecto, así sería. Pero respondería también que los poemas, es decir, los ceros, hay que ponerlos siempre a la derecha del uno, porque así estará en el lugar del corazón. Y ahora sólo me resta pedirle perdón al Departamento de Matemáticas por mi fantasía numérica, al de Inglés por mi mala construcción de la frase y al de Dicción por mi execrable pronunciación. Y también al de Biología por mi alusión final al corazón (A continuación, Pedro Salinas leyó los poemas 13, 27, 36 y 46 de Razón de amor y el 54 de La voz a ti debida.)

Pedro Salinas, 1983. Ensayos Completos. Madrid, Editorial Taurus, 431- 433.

LA VOZ A TI DEBIDA
Versos 2191 a 2219


No quiero que te vayas
dolor, última forma
de amar.
Me estoy sintiendo
vivir cuando me dueles
no en ti, ni aquí, más lejos:
en la tierra, en el año
de donde vienes tú,
en el amor con ella
y todo lo que fue.
En esa realidad
hundida que se niega
a sí misma y se empeña
en que nunca ha existido,
que sólo fue un pretexto
mío para vivir.
Si tú no me quedaras,
dolor, irrefutable,
yo me lo creería;
pero me quedas tú.
Tu verdad me asegura
que nada fue mentira.
Y mientras yo te sienta,
tú me serás, dolor,
la prueba de otra vida
en que no me dolías.
La gran prueba, a lo lejos,
de que existió, que existe,
de que me quiso, sí,
de que aún la estoy queriendo.

Pedro Salinas.



"Replantejar-me el significat de la meva vida, què tinc i què estic disposat a perdre. Els mals moments no deixen pensar amb claredat i m'impedeixen avançar. La vida, a voltes, només és precupació i pressió però a voltes també és la passió desfermada i el somriure de la gent que t'importa."











divendres, 28 de gener del 2011

Arriscar-se.

Text extret de l'IES Forat del Vent ( Cerdanyola ): el maig més agraït, la literatura dels clàssics sota l'arbreda i fora de l'aula.

"Riure és arriscar-se a semblar un ximple.
Plorar és arriscar-se a semblar un sentimental.
Cercar a l’altre és arriscar-se a comprometre's.
Expressar els sentiments és arriscar-se a ser rebutjat.
Exposar els somnis davant una multitud és arriscar-se a ser ridícul.
Estimar és arriscar-se a no ser correspost.
Avançar davant obstacles aclaparadors és arriscar-se a fracassar.

Però s’han de córrer els riscs perquè el perill més gran a la vida
és no arriscar res. La persona que no arrisca res no fa res,
no té res, no és res. Podrà evitar el sofriment i la tristesa,
però no pot aprendre, sentir, canviar, créixer ni estimar.
Solament és lliure la persona que s'arrisca."


"Tornar-se aixecar després de caure, canviar-te a tu mateix si el món roman quiet. Llençar-se a viure l'instant, sentir el batec constant del cor, no pensar en el demà. Créixer fent etern cada instant i deixar de pensar que el demà ja arribarà."

dijous, 27 de gener del 2011

Amics.

"Per tu, déu del sol. Qui té un amic té un tresor i qui en té dos, és un privilegiat."
Perquè sempre hi ets, sota casa, ara a sobre en la llunyania, al país, des de l'estranger... perquè la teva veu sempre em salva i em mostra la paret meravellosa que tinc al davant. Gràcies per ahir i pel demà. I perquè tu ets de Blur i jo d'Oasis".

Prescripció mèdica.

Remei.

"1996, fugida a Madrid sense remei per gaudir-los en directe." "csit 1996."
"Algú pot donar-me algun remei, un remei si us plau. Perquè si hi hagués algun remei m'agradaria tenir-ne prou per complaure'm". Black Crowes.



XXI

Sense remei, ja ho sé, sense solta ni volta
t’estimo. No hi ha cap ni peus ni centener,
que tot és u al festanyal de l’aigua:
destral i bosc, vi i sang i el pa i la boca.

El gual i la riuada, la rosa i les tisores,
les tovalles i el llit, la font i el raig de set.
Torre esfondrada i arc tesat al cel.
Damunt la runa morta, la rosada que crema.

Sense solta ni cap, ni volta ni remei,
les petites abelles que fan mel del meu cos,
l’avenc fosc entre arbredes, l’amor que hi perd el pas.

La riuada i la font, la boca, el vi i la set.
Runa, sang i destral, el bosc i la rosada
i el foc que ha provocat aquest incendi d’aigua.

Maria Mercè Marçal.

dimecres, 26 de gener del 2011

Si véns...

"Si véns...moviments salvatges."

"Si véns."

Peuades damunt s'arena.
Si véns, em trobaras
ballant de puntes
damunt d'aquesta roca
i tu per jo et tornaras loca.

Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós,
cap a racons inexplicables,
deserts, salvatges.
Esperarem sa nit.

Vaig anar a trobar camins de foc.
Me'n tornaria a anar
més enfora que mai.

I no tinc por de somiar
que em perdré pes camí

o que no tornaré mai més.

Jo no sé de quina banda bufarà.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben xops i despullats,
com dues gotes d'aigua
a ses cales del Pilar.

Te cantaré as capvespre,
t'estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.


I no tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.

Ja no sé de quina banda...

Si véns, si véns em trobaràs
ballant de puntes
damunt d'aquesta roca.
Damunt d'aquesta roca.
Damunt d'aquesta roca.
Damunt d'aquesta roca.

Ja t'ho diré.

dimarts, 25 de gener del 2011

Literatura i cinema.

* Recursos audiovisuals.

* Xtec: audiovisuals.
* Guies didàctiques de cinema en català.
* Cinescola: el cinema a l'aula.

Pel·lícula: Salvador, de Manuel Huerga:

* Pdf Salvador.


"I SI CANTO TRIST."

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.


Lluís Llach.

Hippie!.

Insultar en català.

"Per fer país insultem en català."

Pixamandúrries llardós.
Vés a pastar fang, albercoc.
Australopitec, cul inquiet, gra de pus, llepafils, mala pecora,
passerell, flipamandonguilles,
mosqueta morta, torra castanyes,
xitxarel·lo, cagandanes, nas de porc.

Per fer país insultem en català.

Foll camacurt, tanoca esquifit, palangana, cagarro tou mocós,
ploramiques, sabatot,
barjaula, matusser, tita fluixa, panxacontent,
buscabregues, aixafabolets,
garrepa, panoli, dropo, desvergonyit.

Lladregot, malnascut, bocamoll, bordegas,
bufagaites, gep de burra, baix de sostre, desvirgagallines.

Per fer país insultem en català.
Per fer paiiiiiinsultem en català, en català.

Sòmines, nap-buf, perepunyetes, gos sarnós,
escuracassoles, escoltallufes,
cagadubtes, baladrer, orellut, ase mort, barrut, pallús en zel,
abraçafanals.

Capsigrany, botifler, empeltat, tabalot,
tastaolletes, xirucaire, pelacanyes, escalfabraguetes.

Per fer país insultem en català.
Per fer paiiiiiiiinsultem en català, però no el de fa cent anys.

Estanislau Verdet.

Encara no.

Pau Vallvé | Encara No (Videoclip: Lyona) from Pau Vallvé on Vimeo.

dilluns, 24 de gener del 2011

La iaia.

Tinc la grip.

diumenge, 23 de gener del 2011

Meravellosa vida.

A/a: Per tu, perquè recordis la teva primera cançó en anglès.
"Continues construint noves paraules a través de les idees sense filtre, continues en moviment cap a un camí no traçat, perquè continuis cantant-nos que la vida és meravellosa i està plena de nenes com tu." *csit 2011, P.*

dissabte, 22 de gener del 2011

Quim Monzó, "Mil cretins."




A/a: La docència del cretinisme.
"Un tall."

El Toni entra a classe corrents, amb els ulls esverats i un tall al coll. És un tall profund i ample, del qual vessa sang, més que vermella, d’un granat brillant. A simple vista i sense la verificació oportuna un hom diria que, com que la carn s’ha obert, el trau —que, al principi, devia ser una línia mil·limètrica— té ara una amplada de dos o tres centímetres. La llargada podríem situar-la en vint o vint-i-cinc, ja que comença sota l’orella, baixa pel coll i acaba a l’altura del pit, una mica més a la dreta de l’estèrnum.
—M’han tallat amb una ampolla trencada.
La sang li regalima pel coll i li taca la camisa blanca de l’uniforme. També té el coll de l’americana xop de sang.
—A veure. ¿Aquestes són maneres d’entrar a classe, Toni?
—És que el Ferran i el Roger, senyor, han agafat una ampolla trencada que hi havia a prop de la màquina de begudes, me l’han clavada i...
—Com s’entra a classe, Toni? ¿És així com s’entra a classe? ¿De qualsevol manera, s’entra a classe? ¿S’entra a classe sense dir «bon dia»? ¿És això el que hem après a escola, Toni?
—Bon dia —diu el Toni mentre col·loca la mà dreta contra el tall per intentar aturar la sang.
—Fa molt de temps que, en general, els costums han anat degenerant, i no és pas culpa vostra, ho sé. També és culpa nostra, de les institucions que no som capaces d’oferir una educació que fonamenti personalitats educades en el rigor i la responsabilitat. Però també és culpa de la societat, és culpa de tants de pares que exigeixen que l’escola supleixi l’autoritat que ells són incapaços d’exercir. Tu, Toni, només n’ets una mostra, un gra de sorra a la platja infinita del desgavell universal. ¿On és el rigor d’antany? ¿On són els detalls bàsics d’educació, d’urbanitat, que us hem inculcat dia rere dia, des que vau entrar en aquesta institució? Sé que a molts altres centres educatius es practica una educació més laxa, i que, essent impossible ara un aïllament total de cada individu, i coneixent la tendència que té el jovent a barrejar-se i confraternitzar, sé, per tots aquests motius, que, per més que la nostra institució lluiti per educar-vos d’una manera exemplar, si nosaltres som els únics que us inculquem unes normes, teniu massa a l’abast el perill d’encomanar-vos de la laxitud dels altres.
—És que estic tot ple de sang, senyor.
—Ja ho veig. I també veig com estàs deixant el parquet. Per no parlar de la camisa, i de l’americana. Ja saps que m’agrada que l’uniforme estigui sempre impecable. Però d’això en parlarem després. Ara vés a recepció i demana al senyor Manolo el pal de fregar i una galleda d’aigua, i procura no anar regalimant sang per tot el passadís, que també l’hauràs de netejar.

Quim Monzó. Mil cretins. Barcelona : Quaderns Crema, 2007

divendres, 21 de gener del 2011

Lluitar.

"Dies de lluita i d'alliberament del cos, passes dictades per la valentia del gladiador. Avançar per traçar un demà asolellat i ralentitzar un temps preciós que ningú és capaç de veure ni d'entendre." *csit 2011, ara*

dijous, 20 de gener del 2011

El cos de l'elegia.

"El cos de l'elegia."

Què puc tocar de tu quan ets absent?
Què tinc de tu que arbitra rostre i mida?
Amb cor de nit, hi ha un somni que ens impulsa
a omplir de cos el clos buit d'una mà?
Tan sols així m'explico que retingui
la soledat un punt sòlid en mi,
el gust del fons de l'oli a la ceràmica.
Saber-te així –propera en l'horitzó,
domant l’absurd, desant l'atzar amb calma,
tant més endins com més llunyà el camí-
m'ha regalat el guany de les distàncies,
l'afany del pas que acosta riu i port.
Haver-te així sabut tan jo, tanta ànima
comunicant pels buits la passió,
em fa avinent que m'has valgut la vida.
I ha estat l'amor aquest tacte incorpori
que ha pres record i esclat en l'alegria?

Vicenç Llorca.

T'estimo amb 65 paraules.

*Redacció AO+65.

*csit 2010, 18/11*

Triar.

CE.

dimecres, 19 de gener del 2011

El fill de Pessoa.

"Mai estimem a ningú. Només estimem la idea que ens fem d'aquesta persona."

dijous, 13 de gener del 2011

Sóc egoista.

*csit 2010, 18/11*

"No és egoisme, és salut."

"Sovint, i més encara,
necessito restar sol…
No és egoisme, és salut.

Necessito el silenci
i sentir la soledat
i poder escoltar el meu cos
i el meu atorrollat pensament.


Necessito tancar els ulls,
relaxar el meu cos,
repassant-lo mentalment,
allargar la respiració,
sentir el batec del meu cor…

Necessito deixar
que flueixin pensaments,
precocupacions i fites…
No és egoisme, és salut.

Després obro els ulls, satisfet,
preparat per seguir la marxa:
per compartir la vida,
per donar i rebre,
per ferir i ser ferit, sovint
sense intenció.

Demà ho tornaré a fer ,
segur…

No és egoisme, és salut.

Joandemataro.

Creus en la química?.

dimecres, 12 de gener del 2011

Per sempre... sense límit de temps, vindràs?

"Vindràs."

Vindràs,
vindràs avui,
vindràs contra la mort.
Ella va creure
que et prenia per sempre,
però el meu amor t'ha retornat.
Vindràs aquesta tarda
càlida i plena de desig.
El timbre de la porta
m'esclata dins l'estómac.
Miro per l'espiell,
obro,
el teu somriure dolç,
el nostre bes.
Ara només ets meu,
ningú no sap el teu retorn.
Murmuri de paraules
que bateguen,
i llisquen al no res.
Els llençols, freds i càlids
com sempre, i sempre diferents.
Mans deleroses i pell que s'hi retroba.
Dansa de dits i llavis,
tempesta i calma.
Tendra, infinita abraçada.
La llum amiga i tèbia de la tarda
enfila la cortina
i, generosa,
fa de puntaire sobre la paret blanca.
És el per sempre.

Joana Carner.



Para siempre.

"No me tienes que impresionar
ni que seguir la corriente
voy a apearme aquì
en la orilla del presente
donde el hombre se asfixia
escribe un testamento en chile
negro
el suplicio es estar contigo
eres la alquimia de mi veneno
Puente
La derrota no es una opciòn y
no hay excusas:
parasiempre me parece mucho
tiempo
...
Parasiempre,
no hay nada parasiempre...
la influencia de la ira
y los impulsos de la lengua
no tengo toda la vida
aùn hay cajas con sorpresa
Puente
Vendrè con la boca amarga
y el corazòn derrotado...
...

Héroes del silencio.

dimarts, 11 de gener del 2011

Qui ens devia parlar del paradís?.

"RETROBAR-SE AMB EL PARADÍS."

Extret d'Avui.cat, 10-1-2011.
“Els alumnes sempre han alimentat la meva poesia”.
"Com es pot exercir de professor de literatura? Fent una mica de trampa."

DANIEL NOMEN I RECIO GUANYADOR DEL XX PREMI BETÚLIA DE POESIA.Fa 24 anys que encomana la seva passió per la literatura a generacions de badalonins i badalonines que han passat per les aules de La Llauna. Des de fa una dècada el fruit d'aquesta passió són també deu llibres de poemes publicats. El darrer, Qui ens devia parlar del paradís? (Viena), reconegut amb el premi Betúlia de poesia, es va presentar dijous a Badalona
Acumula deu premis literaris i deu llibres publicats en deu anys.
És el meu sistema de treball. No em veig anant a una editorial a demanar que em publiquin els poemes.
-Després de més de vint anys de trajectòria docent a Badalona, què representa guanyar el premi Betúlia?
De tots els premis que he guanyat és el que em fa més il·lusió perquè és el que sento vitalment més proper, per la meva vinculació amb la ciutat. He fet classe a centenars de ciutadans i ciutadanes de Badalona i m'he sentit sempre molt ben tractat. Aquest premi és l'ocasió de retornar-los alguna cosa amb el que em sembla que és el millor que tinc, l'art de la meva poesia.
-Ha estat un any amb una gran participació i després que en l'edició anterior es declarés desert per manca de qualitat dels originals presentats.
Tots els premis oberts i lliures tenen el seu mèrit. És cert que el premi Betúlia té fama d'exigent. Jo m'hi havia presentat quatre vegades amb llibres que després han fet fortuna en altres premis literaris.
-El llibre Qui ens devia parlar del paradís? no parla només de paradisos.
El títol apareix desglossat en les dues parts del llibre. La primera parla de la degradació del món, mentre que la segona obre una porta a l'esperança a través de la poesia, l'art i el binomi amor-desig.
-Assegura que en temps difícils cal buscar arguments per a l'esperança. Aquest llibre ajuda a trobar-los?
M'ofereixo com a punt de partida i que cadascú faci la seva pròpia reflexió. Jo només dono lliçons quan faig de professor. Aquí explico el que intueixo.
-El llibre està dedicat a alumnes. Docència i poesia es retroalimenten?
Absolutament. Amb els alumnes sempre he trobat la il·lusió de viure dels adolescents i això m'ha ajudat i ha alimentat la meva poesia. Al mateix temps, el que he escrit m'ha servit com a experiència per explicar millor què és la literatura i m'ha permès continuar lligat a una feina que en els darrers anys s'ha degradat molt.
-És cert que el nivell dels estudiants cada cop és més baix?
Sí, però no només per culpa de l'ensenyament. És la societat que està pitjor. A les escoles s'hi ha instal·lat la frustració, que ha creat una dinàmica de supervivència.
-En aquest context com es pot exercir de professor de literatura?
Fent una mica de trampa. La literatura parla de coses com ara l'amor, de les necessitats i els problemes, i això els alumnes ho escolten. Per això penso que la literatura no és una assignatura difícil.

dilluns, 10 de gener del 2011

Tornar-hi.

"Tornar a ser el "wonderlust king", el rei viatger que travessa paratges, anar d'un lloc a l'altre, deixeu que me'n vagi, en aquest lloc ple de senyals veig una història nova en el temps. Per què no? És quelcom diferent del que hi ha a a cada lloc. He viatjat buscant entendre el temps en què vivim, obtenint informació de primera mà i desafiant les definicions. Mai estaré quiet, sóc un rei viatger." Viure-ho al Razz i reviure-ho a l'ànima. *csit 2011*

dissabte, 8 de gener del 2011

Mandra.


"Tinc mandra a l'ànima."

És perquè ha marxat la tardor
sobtadament,
que m'arriba de puntetes aquesta primavera.
S'escola i entra subtil per la vora
d'uns llençols llimona
encara emmandrits
.

No sé si ara vull sentir
el crit del cel que amb goig i seda
noto tan a l'abast dels dits.


Un raig de sol d'estrany color
crida les meves mans
que fugen i em tapen els ulls,
migs ferits, per l'ardor
de l'or tendre, de l'or nu.

No la vull sentir, la tebiesa,
no la vull notar.
Que és llum
que fereix i encara
no tinc clar si vull eixir.

Em promet la claror de la finestra un delit de vertigen
que no puc assumir...
(terror i adrenalina en front del dia)
i les forces manquen
i no sé on he d'estar...
Un punt de mandra en la meva ànima em diu
que avui hauré de guaitar- encara-
la llum i la vida de finestrons endins.
I esperar...
Que m'esperi un poc més la primavera,
que encara no és
moment i hora pel tast.
El tacte d'herba, la pluja-vidre, el clam de l'alba
em tindran demà

quan ja m'hagi llepat les ferides i m'hagi guarit com un ca.

Demà podré menjar-me el sol a raig
i el deixaré que m'estremi la pell.

Demà voldre que les venes
i els cabells enrinxolats
prenguin el aromes nous de les maduixes i els vents
amb un alè de melangiós aroma a tarongina, de flor d'estel...

Ratuix.

* El plaer de fer mandretes.

dijous, 6 de gener del 2011

Il·lusió de nens.




"Poema d'il·lusió."

Quan vingui aquell dia
Seré tan feliç com el dia que vàreig gronxar-me en Tu
En el núvol blau cel dels Teus somnis.
En el nostre núvol que s'havia evadit del món
A plena nit
Deixant un ròssec d'estels
Que feien més infantil el cel de Nadal.
Partíem
I llançàrem, resplendents, les bales de cristall
Dels nostres jocs infants
Que restaren suspeses en l'atzur
Perquè tenien ales com la meva il.lusió.
El món giravoltava darrera nostre, en follia...
I nosaltres -tan sols!-

Ens en riguérem d'aquell giravoltar tan foll
I d'aquells que giravoltaven fins al desvari i a la febre...
D'aquells que no es podien evadir com Tu i com jo
Perquè mai no havien tingut ales
Per enfilar-se en un deliri de somni.
Ara m'adeleiteria novament
Que gronxessis el meu record en els Teus somnis de nit,
Dalt del trapezi del Teu fantasiar.
Ara el Teu somni seria daurat
Com les Teves carns daurades d'estiu
Que les neus de l'hivern faran acolorir de rosa...

I m'adelitaria que em gronxessis en el Teu son
Perquè així el meu record reposaria ben a la vora
Del Teu caparró d'infant
Amb un aire prim de distàncies
Fins a la seda dels Teus cabells...
I seria feliç fins aquell dia
Que tots dos resplendirem d'una mateixa il.lusió
I les nostres ales ens duran lluny del món
Que giravolta en follia...
Aleshores que tindrem un sol horitzó
Davant del nostre mirar...
Que quan vingui aquell dia...

Josep Janés i Olivé.

Vicent Andrés Estellés, "Poseu-me les ulleres." 11-23 gener 2011.


És un espectacle biogràfic que narra la vida de l’escriptor valencià Vicent Andrés i Estellés, basant-se en els seus propis textos autobiogràfics i d’aquells que el van envoltar. L’adaptació teatral inclou els seus principals poemes musicats en directe per Miquel Gil, dansa clàssica a càrrec de la seva néta, i fins i tot entrevistes en audiovisual sobre una gran pantalla de tul que li atorguen un toc documental. És a dir, és un espectacle que combina la narrativa documental i la dramàtica, amb projeccions audiovisuals i música en directe. Està concebut i estructurat com un concert de música popular amb guitarra, veu, orador, contertulià, cantinera, ballarina i vídeo.
Un sextet peculiar per recórrer l’existència d’un poeta únic!

"Poseu-me les ulleres" és l'últim vers en què Vicent Andrés Estellés demana com vol que sigui el seu enterrament. Hipocondríac, però amb una entranyable manera d'explicar-se i sempre amb ironia, vol descansar amb les ulleres al fèretre. Pep Tosar feia més de 20 anys que pensava en fer un treball que definís la trajectòria vital i alhora poètica d'Estellés. Necessitava, per respectar el parlar valencià, trobar complicitat amb un grup autòcton. L'any passat, va estrenar amb el grup Teatre Micalet un muntatge que, tot i ser poètic, va aixecar les ires dels valencians que volen trencar qualsevol relació cultural amb el Principat. Uns desaprensius van escriure “Fora catalanistes”, a la façana del teatre d'aquesta companyia. Joan Peris, membre del grup, deia ahir que l'han deixat escrita, orgullosos de l'insult.
Estellés està molt desaparegut a les llibreries, a excepció del recull Llibre de meravelles. De fet, l'obra s'inspira en la prosa poètica amb què Estellés va escriure la seva autobiografia, uns llibrets que ara són, pràcticament, il·localitzables.
Estellés va ser més reconegut a Barcelona que no pas a València. A Burjassot, el poble on va néixer, han posat el seu nom al carrer que va al cementiri i Tosar hi va trobar una pintada insultant recent. El director té clar que el Principat va reconèixer i respectar més Estellés (va rebre el Premi de les Lletres Catalanes 1978 i abans, la Lletra d'Or (1974) i la Crítica Serra d'Or (1975), que no pas la seva València, “on va viure com a enemic”. Peris reclama a Barcelona que sigui la capital de la cultura catalana, més enllà del Principat. Una labor que no sempre compleix, ignorant la producció cultural de les Balears i del País Valencià.

Marta Pessarrodona, "L'exili violeta."

Extret d': avui.cat 6/6/11.
"L'altre exili."
Marta Pessarrodona estudia com van afectar la derrota del 1939 i la posterior diàspora les intel·lectuals catalanes, com ara Lola Anglada i Aurora Bertrana.


Un gran nombre de dones van patir l'exili interior, que les va condemnar a l'ostracisme
S'ha parlat a bastament de l'exili republicà, del munt d'intel·lectuals que van haver de refer la seva vida a l'estranger després de la desfeta de la Guerra Civil. Ara bé: quin paper hi van tenir les dones i com van patir personalment aquesta desbandada?
Després d'haver escrit diversos llibres al voltant de dones (Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna, Mercè Rodoreda i el seu temps, Caterina Albert: un retrat) la poeta, narradora i assagista Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) s'endinsa ara en “l'altre exili”, l'anomenat “exili violeta”, en un estudi impulsat per Dones per la Llibertat i la Democràcia.
L'exili violeta. Escriptores i artistes catalanes exiliades el 1939 (Meteora) reconeix d'entrada la feina feta per les intel·lectuals que varen exiliar-se, entre les quals hi havia noms com ara Maria Teresa Vernet (novel·lista i traductora de James Joyce), la pintora Lola Anglada, l'escriptora Caterina Albert (Víctor Català), l'actriu Margarida Xirgu, la periodista Irene Polo, la poeta i bibliotecària Rosa Leveroni, les escriptores Teresa Pàmies, Aurora Bertrana, Anna Murià, Clementina Arderiu, Frederica Montseny i –no hi podia faltar– Mercè Rodoreda.
Tal com traça Pessarrodona, la dona va fer sentir per primer cop la seva veu durant la Segona República –moment en què va obtenir el dret de vot–, i el procés de “visibilitat femella” va culminar en la Guerra Civil. A partir del franquisme, però, aquest impuls alliberador va quedar estroncat.
Pessarrodona assenyala que, en comparació amb els homes, moltes dones van patir l'“exili interior”, aquell que, sense marxar del país, les va condemnar a l'ostracisme.
Rodoreda i Anglada tipifiquen els dos tipus d'exili: l'exterior i l'interior. Rodoreda va expatriar-se a França i no va tornar a Catalunya fins tres anys abans de la seva mort, el 1979, mentre que Anglada es va amagar al seu pis d'Enric Granados fins al 1947 (els franquistes la van titllar de roja separatista peligrosa). No cal oblidar tampoc els casos de dones que van anar a parar a la presó, com ara la periodista María Luz Morales.
L'autora analitza el pes de les institucions femenines d'abans del conflicte bèl·lic, entre les quals destaca la Biblioteca Popular de la Dona (dirigida per Francesca Bonnemaison, una exiliada interior que després ha donat nom al centre), així com la presència creixent de la dona en la política dels anys trenta (tant a esquerres com a dretes, i en especial en el bàndol anarquista amb dones com ara Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch), una presència que contrasta amb la seva absència en institucions culturals com ara la Institució de les Lletres Catalanes, l'Institut d'Estudis Catalans i la universitat (a banda d'auxiliars, com ara Rodoreda a la ILC). L'assaig, seleccionat per al premi internacional Terenci Moix, inclou a tall d'apèndix uns pràctics “qui és qui” i “què és què”.

* PDF fragment "L'exili violeta."*csit 2009, "Donasses.*
"Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d'alguna utilitat moral i material, heus ací els meus ideals literaris." Dolors Monserdà.

Màrius Torres en línia.

Edu3.cat


-Màrius Torres al Google Llibres: enllaç de fragments i articles crítics.
* Vídeo Màrius Torres:
1. Temporada de Poesia Jove 2010.
* Reculls de premsa.

Anselm Turmeda, "Elogi dels diners."

"Elogi dels diners."

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,

pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,

tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".

Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar

papa de Roma.

Anselm Turmeda.


dimecres, 5 de gener del 2011

Joan Roís de Corella: La balada de la garsa i l'esmerla.

"La balada de la garsa i l'esmerla."

"Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e remor, cantaven tal balada:

Del mal que pas no puc guarir, si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu l' amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu la trista mort
d' aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir, si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir que ja no us plau
que jo per vós haja a morir."

Joan Roís de Corella.

Joan Roís de Corella: Història de Leandre i Hero.


- E-book: Les proses mitològiques: Història de Leandre i Hero.
"La història d'amor entre Leandre i Hero."
Leandre viu a Abidos i Hero viu a Sestos. El jove Leandre i la jove Hero es conèixen a una festa. Tant l’un com l’altre eren molt atractius i poseïen les millors qualitats. S'enamoren però el seu amor era impossible. El pare d'ella no acceptava a Leandre, però ells continuen veient-se d'una manera passional.
Una nit, mentre Hero espera Leandre a una torre, aquest s'ofega al mar Màrmara. A Hero se li apareix una ombra ( Leandre ? ) amb qui manté una conversa. Passa el temps i el cos de Leandre arriba a la platja. Hero emmalalteix d'amor, el plany, plora i parla sobre el seu cos, parla amb els peixos que han acompanyat a Leandre en els seus viatges. Hero vol morir per ell, però viurà un temps per patir el dolor que Leandre mereix que pateixin per ell.
Finalment, es llença al cos de Leandre i mor. Abans, havia tret el punyal que tenia Leandre i l'havia posat entre el cor del seu amat i el seu cos.

Barnasants 2011: 27 gener- 14 d'abril.


- Barnasants.com
Paraules a Barnasants ( bloc ).

Nacho Vegas: L'home que millor copsa el DES- amor, ànim, fer-se per dins... "Hay cosas que tenemos que aprender, yo a mentir y tú a decirme la verdad, yo a ser fuerte y tú a mostrar debilidad, tú a morir y yo a matar." Se hizo el silencio y el silencio fue a parar a una especie de pesada y repartida soledad. Nos mostró un mundo del que ninguno quisimos hablar. ¿Para qué hablar de lo que pudo haber sido y de lo que jamás será, tratando de adivinar qué fue eso que hicimos tan mal?, si, en fin, se trata de morir o de matar.
Así que, si aún andas por aquí, y alguien vuelve a prometerte amor, con dinero, encanto y alguna canción, por favor, prepárate para huir. Vete lejos y limítate a observar esta escena tan vulgar.
Conoció a unas cien mujeres y a cincuenta enamoró, conoció a otros tantos hombres y con tantos se acostó, y fundió todo el dinero y la gente se cansó de escuchar noche tras noche la misma triste canción.
Y ahora ve que el universo es un lugar vacío y cruel, cuando no hay nada mayor que su necesidad en él.
"La culpa sólo en parte es mía y en parte lo es de los demás".
"Nuestras almas no conocen el reposo vida mía, pero si hay algo que es cierto es que te quiero un mundo entero con su belleza y su fealdad."

Festival De Cajón 2011.

* Programació "De cajón."

Manel Riu i Riu.

* Article extret de: regio7.cat, 4/172010.

Mor Manuel Riu i Riu, impulsor de l´arqueologia medieval a Europa.
Nascut a Manresa fa 81 anys, l'historiador i arqueòleg ha mort a Sant Llorenç de Morunys, d'on era fill adoptiu. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat
Va ser pioner a Europa en introduir l'arqueologia en l'estudi de la història medieval, va morir diumenge a la residència La Vall de Sant Llorenç de Morunys, on vivia des de feia un any. El funeral per Riu, que va rebre la Creu de Sant Jordi el 2003, tindrà lloc avui, a les 11 del matí, a l'església de la població de la vall de Lord.
Riu, que residia a Barcelona, tenia una estreta vinculació amb Sant Llorenç des de petit, per ser d'on descendia tant per part de pare com de mare. Hi va passar la guerra civil i gairebé totes les vacances. També tenia una especial relació amb Berga, on va fer el servei militar i d'on era la seva dona. Així, tant a la vall de Lord com al Berguedà va impulsar nombroses excavacions, que li van permetre reconstruir el trencaclosques de l'edat mitjana. En ambdós llocs va impulsar museus on conservar i donar a conèixer les troballes, i es va implicar en les entitats de divulgació històrica.
La tasca de Manuel Riu i Riu va ser reconeguda al mateix territori on la va desenvolupar. Fill adoptiu de Sant Llorenç, la població va dedicar-li un carrer el 2007. Jaume Adam, de l'Associació Cultural Vall de Lord, l'ha qualificat com "l'ànima" de l'associació i del museu que gestiona. Adam ha explicat que, juntament amb un grup de vilatans, l'any 1947 "va fundar el museu i el va anar desenvolupant incorporant-hi peces de donacions o de recerques pròpies".
El 2004, Riu va ser reconegut amb el premi Signum que atorga el Consell Comarcal del Solsonès. La presidenta del Centre d'Estudis Lacetans (CEL), Montse Creus, considera la mort de Manuel Riu com una "gran pèrdua". El medievalista, soci d'honor de l'entitat, formava part del consell assessor de la revista Oppidum.
També va rebre el premi Ciutat de Berga a la Cultura, el 2006. La berguedana Dolors Santandreu recorda que va decidir estudiar història medieval arran d'anar a una excavació amb Riu a Sant Sebastià del Sull, a Saldes. Més endavant, el catedràtic va dirigir la seva tesina i la seva tesi, totes dues sobre Berga: "era una persona molt entranyable. No feia soroll i, sense manar i sempre amb una educació exquisida, recomanava: 'podria mirar allò...'". Riu també col·laborava amb la revista berguedana L'Erol.

Col·lecció L'Oreneta, 8
SANT LLORENÇ DE MORUNYS
BREU RESUM HISTÒRIC DE LA VILA (DEL S.XVI AL S.XX)
Manuel Segret i Riu
Pròleg de Manuel Riu

Dona i talent.

Article extret del diari "Avui" 4/1/2011.
"Dona i talent", Isabel-Clara Simó.


He tingut l'oportunitat de llegir alguns dels treballs realitzats a l'Observatori Dona, Empresa i Economia, de la Cambra de Comerç de Barcelona, de la mà de la infatigable Anna Mercadé. Els meticulosos estudis sobre la presència –o, millor, no-presència– de la dona en llocs de responsabilitat empresarials són incontestables. Però el que més m'ha cridat l'atenció és la demostració econòmica, sense rèplica, d'un principi: des d'un punt de vista d'estricta economia capitalista, que és la que interessa a les empreses d'un país com el nostre i la nostra àrea, menystenir, apartar, negligir, discriminar o antiestimular les dones a fer la seva aportació a l'economia aplicada és senzillament llançar per la finestra la meitat del talent de la població. És doncs una malversació. I això, ja no en termes humanístics, en reclams d'igualtat, sinó des de la necessitat d'aprofitar recursos. Només en el tema de les dones ha badat el sistema capitalista.
Em pregunto si el sistema, més o menys conscientment, prefereix que hi hagi moltes donetes amargades fent corrua als grans magatzems per alliberar les seves angoixes existencials, i si l'existència d'una part de la població que realitza compres compulsives compensa mínimament de balafiar talent. És obvi que no, ja que el consumisme està més que garantit –oh xamans del diner i els beneficis!
I em pregunto també si el manteniment de la família tradicional, amb una dona disponible sexualment i amb les camises planxades al calaix del dormitori i els nens controlats a l'escola, paga la pena. El talent és el bé més poderós de la terra. Hom ha estat capaç de destruir pobles sencers per una mina de diamants, per un jaciment de gas o de petroli o fins i tot per una situació geoestratègica cobejable. Que alhora malversin el motor insubstituïble del talent és una contradicció difícil de defensar.
I que s'ho apuntin els racistes: el mateix passa en aquells països on hi ha discriminació ètnica. ¿Quants talents malverseu especialitzant culturalment tanta gent en feines recreatives o, pitjor encara, en mà d'obra barata?
Economistes: feu la vostra revolució silenciosa, perquè esteu perdent molts, moltíssims diners.
*csit 2010, Casa internacional de la dona*.

dilluns, 3 de gener del 2011

Formentera...un acostament.



"Oda en blau de Formentera"

Profunditat del blau, blau en el blau,
envoltada de blau tot Formentera,
plana i exigua i aspra, Formentera,
porta blava, finestra, sòcol blau.

Costa gratada, os que arrana el blau,
intrèpid blau amb nom de Formentera,
perquè neix i no mor a Formentera,
ombra del cel translúcida, mar blau.

Blau amb un toc de verd o el verd més blau,
brisa que s'espesseix dalt Formentera
i el pi gronxa vinclat al doble blau.

Aljub, molí, figuera, Formentera,
camins, parets, estanys de Formentera,
savina, farigola, elèctric blau.

Josep Marí.

diumenge, 2 de gener del 2011

Raïm perfecte.


"Ha de ser perfecte, valdrà la pena."

"Volaràs per núvols més alts."

Volaràs pels núvols més alts, de formes infinites
a tocar el cel, i la terra
i caminaràs per les sendes novelles
que et marquen la ment, el propi destí.
No seràs més que una persona
sense més aparences ni ambigüitats
però faràs el que vulgues, lliurement
sense demanar permís al proisme.

Volaràs per les valls que vas conéixer temps enrere
i per les muntanyes de ta infantesa;
caminaràs per les aigües d’aquell pantà d’aigües netes
que sempre et serà gran, sempre.
Seràs un mer objecte intranscendent
a recer de l’oblit de les persones que passegen pel teu costat
però estimaràs el que t’emociona, segon a segon
sense la llàgrima oblidada i resignada, ans resistent.
Volaràs pels planetes que coneixes
buscant el que no tens ací ni enlloc
i caminaràs tranquil•lament pels viaranys
defugint les presses, i les tristeses.
Estimaràs el món amb tantes ganes
que només amb acaronar-te volaràs;>
gaudiràs de l’instant amb tanta sinergia
que si et bese, caminaràs.

I quan ja hages volat per dintre teu
i el camí et siga nou i plàcid
començaràs a deslliurar-te de les cadenes, a estimar
i a poder fer per tu mateix el que volies, acaronar.

El següent pas seran els somnis
que tanmateix, seran realitat.
Podràs volar d’una vegada per totes
sense por a naugrafar.

Agustí Campos.

dissabte, 1 de gener del 2011

Minha querida.

"O minha menina, minha querida, minha..."