Joan Vinyoli, LES BOIES.
Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescent.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestit de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es van fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
Fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en les boies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada