dimecres, 10 de març de 2010

La Renaixença. B.C.Aribau "La pàtria"

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

o serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

i al mig del mar immens, la mallorquina nau.



Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents;

coneixia també lo so de tos torrents,

com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Més arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades:

així d’arbre migrat a terres apartades

son gust perden los fruits e son perfum les flors.



Què val que m’haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,

si el cant del trobador no sent la mia orella,

ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport

i veig del Llobregat la platja serpentina,

que, fora de cantar en llengua llemosina,

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.



Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,

que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,

la llengua d’aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis

per estranya regió l’accent nadiu, no plora,

que en pensar en sos llars, no és costum ni s’enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis”.



En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la dolça llet bevia;

en llemosí al Senyor pregava cada dia,

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent,

i ma boca llavors no sap mentir ni ment,

puix surten mes raons del centre de mon pit.



Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat

que puga d’home en cor gravar la mà del cel,

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,

que em tornes les virtuts de ma innocent edat.

Ix, i crida pel món que mai mon cor, ingrat,

cessarà de cantar mon patró la glòria

i passe per ta veu son nom i sa memòria

als propis, als estranys, a la posteritat.

Comentari de text: “La pàtria” Bonaventura Carles Aribau.

Bonaventura Carles Aribau escriu aquest poema quan es trobava a Madrid, treballant per al banquer català Gaspar de Remisa . Li va oferir pel seu sant i va voler que el tema girés entorn la pròpia llengua i l'enyorança de la pàtria, vista des de Madrid com a llunyana, com si fos des de l'"exili".
Respecte a les parts del text, el podem dividir en 4 parts ben diferenciades:
1a.part. COMIAT: ENYORANÇA DE LA PÀTRIA ( ocataves I i II ). El poeta relata l'allunyament de la pàtria i com es troba d'aïllat en la nova contrada.
El poema s'inicia fent un repàs de la geografia catalana. Es despedeix, des de fora de Catalunya, de dues de les muntanyes més emblemàtiques: Montserrat ( “turons...serres desiguals” ) i del Montseny ( des del seu cim, tal vegada com un guaita, veu la tomba del jueu: Montjuic, i des del que veu Mallorca “ la mallorquina nau” ).
L'octava II s'inicia amb un pronom “jo” ( element que aporta lirisme al poema ) que identifica el front de la pàtria ( “ el Montseny superbe” ) amb el front dels seus pares i amb la veu de la mare i els plors d'un fill, els seus afectes més propers. Ell se sent com un abre escanyolit, migrat, desarrelat de la seva terra que ara troba llunyana.
2a. part: LLENGUA: SÍMBOL DE PÀTRIA ( octava III ).Durant l'absència, el poeta intenta recordar la seva pàtria, però el record no li és suficient per apagar l'enyor. Aquest record només el pot actualitzar mitjançant la llengua.
L'octava III comença amb un verb antic ("haja" per hagi) que li serveix per a fer una justificació íntima del per què de la seva partida de Catalunya ("una enganyosa sort", una sort falsa, dolenta). Les torres de Castella es refereixen a Espanya. Es queixa amargament d'haver marxat, perquè ja no sent el poeta (trobador) cantar en català, que és l'única cosa que el consolaria, perquè li desvetllaria el record en el seu cor. Aquests quatre primers versos són una interrogació retòrica, que és resposta per ell mateix amb tristesa: "en va" (endebades) viatja en ales de la imaginació i el record cap el seu país, per veure el Llobregat... l'únic consol que li queda, l'únic plaer que sent és "cantar" ,és a dir, escriure poesia, en català. Ser trobador a l'estranger. El llemosí es refereix al català. Pels autors de la Renaixença , eren termes equivalents, tot i que avui sabem que el llemosí és el dialecte occità de Llemotges, i que no té res a veure amb el català.
3a. part: ELOGI DE LA LLENGUA ( octaves IV i V ). El poeta fa un elogi del seu patró, Gaspar de Remisa, i se serveix de la llengua. Per la defensa d'aquesta, fa servir uns arguments històrics i d'altres íntims i sentimentals.
L'octava IV és una justificació històrica de la importància de la pròpia llengua : llengua dels savis que van fer constums i lleis; dels forts que acataren els reis, defengueres els drets i venjaren els agravis.
La resta és una maledicció: que es mori ("muira" és un verb antic) l'ingrat català que en sentir algú parlar en la seva llengua no plora i s'enyora de casa seva i no respecta la poesia dels seus avis.
L'octava V continua la justificació de la importància de la llengua, a partir d'una metàfora d'ell mateix com a vedell, que fa el primer vagit en català, mentre mama de la seva mare. El català que serveix per a pregar a Déu, per somiar cada nit, per parlar amb ell mateix -la llengua del pensament- i és la llengua de la veritat, perquè no pot mentir qui parla amb la llengua del cor.
4a. part: POETA I PATRÓ, UN HOMENATGE ( octava VI ). Una llengua com la catalana, és la que pot dur pel món la glòria d'aquest personatge.
L'octava VI comença amb una ordre que personifica la llengua i ve a dir que surti de dins seu, per expressar els afectes, perquè és una llengua dolça com la mel i el retorna a la infantesa virtuosa.
De sobte, apareix un mot que canvia el significat de tot el poema, i l'adreça directament a Gaspar de Remisa: "cessarà de cantar de mon patró la glòria", on "patró", en realitat, vol dir "pàtria". I és així com el poema es torna una oda, o lloança a la pàtria, i al seu patró, a tots dos alhora, per quedar bé amb qui li interessava més en aquells moments.
La importància d'aquest poema la podem veure en alguns llibres en que apareix amb el nom "Oda a la Pàtria", tot i que Aribau titulà només "La Pàtria (Trobes)". És un dels grans exponents de la manera de ser i pensar, de la ideologia, dels poetes de la Renaixença. La pàtria, la fe, la llengua, l'amor a la mare i als fills, resumeixen, en una llengua que barreja verbs en català antic i paraules col.loquials o fins i tot incorrectes i un gran munt d'imatges simbòliques, el que tradicionalment ha representat la identitat catalana.

Enllaç: B.C. Aribau.

BREUS APUNTS SOBRE LA RENAIXENÇA.

- ENTRE "decadència" i "modernisme"
- 2 TENDÈNCIES romàntiques:
a. romanticisme conservador: historicista, visió d'un passat medieval, monàrquics.
b. romanticisme liberal: Republicans, escèptics i més agressius en art i política.
- Moviment de recuperació del català com a llengua de cultura i conreu literari.
- ORÍGENS:
a. Transformació social i econòmica provocada per la industrialització a Catalunya
b. Influència del romanticisme: recupera la llengua i la història pròpia, descobreix la cultura popular i exalta sentiments nacionals.
- RELACIÓ AMB EL ROMANTICISME: coincidència cronològica i assimilació de l'estètica més conservadora del romanticisme.
- QUI EN FORMA PART?: Moviment intel·lectual burgès ( pren consciència de país, identificació llengua = pàtria )
- PATRONS TEMÀTICS: "Pàtria, Fe i Amor"
- SENYALS D'IDENTITAT CATALANA:
a. El passat: Els burgesos fan una reivindicació nostàlgica del "passat gloriós". Un grup reduït de romàntics recull les descobertes històriques ( el passat català ) i les filològiques ( llengua i literatura catalana ) dels il·lustrats i convertí la llengua en element diferenciador a buscar.
b. La tradició popular: Les capes populars continuen una cultura que venia de temps medievals i la modifiquen amb avenços tècnics.
- PROGRAMA:
a. Promoure l'activitat literària: per recuperar el català com a llengua de cultura.
b. Crear la literatura pròpia i apropar-la als moviments literaris europeus.
c. Fomentar el coneixement de la història pròpia per rescatar de l'oblit el passat medieval i la gran tradició cultural.
d. Crear institucions catalanistes favorables per la recuperació cultural i política de la nació catalana.
- TASCA PRINCIPAL: RESTAURACIÓ DELS JOCS FLORALS ( JJFF ). Per assolir la identificació entre pàtria i llengua:
a. Fer prendre "consciència" a la societat catalana de la viabilitat social i cultural de la llengua, especialment dels que usaven el català a la intimitat i el castellà a la vida pública ( per fer-los adonar de la contradicció en que vivien ).
b. Interessar a les capes burgeses per la llengua i la cultura que els eren pròpies.
Per assolir l'efectivitat d'a. i b. calia:
1. Reconstruir la història de l'Edat Mitjana.
2. Descobrir i divulgar els clàssics medievals.
3. Recollir les llegendes i la poesia de tradició oral.
4. Crear uns models depurats de llengua ( codificar i depurar el lèxic, fixar l'ortografia i sistematitzar les lleis gramaticals ).
5. Crear una literatura en tots els seus gèneres.
6. Crear una premsa i unes editorials.
7. Potenciar les institucions que ja existien ( Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona ) i crear-ne de noves ( JJFF ).
- 3 MOMENTS EMBLEMÀTICS:
a. 1833. "La Pàtria": marca l'inici de La Renaixença, exalta pàtria, passat històric i la llengua i el seu us literari i acaba sent símbol de La Renaixença.
b. 1859. JJFF:
concurs de poesia per estimular el conreu de poesia.
lema: Pàtria, Fe i Amor.
Premis: Englantina d'or ( poema patriòtic ), viola d'or i argent ( poema religiós ), flor natural ( poema d'amor ). Qui guanya els 3 premis: Mestre en Gai Saber.
Es celebren fins el 1936. 1940: exili. Després de 1971 fins l'actualitat, a Barcelona.
Què aconsegueixen? ( Fites bàsiques per la normalització de la cultura a mitjan del s.XIX ):
b1. Creen un "públic assidu" al fet literari i que podia consumir literatura en català.
b2. Al voltant dels Jocs apareix la "1a. infraestructura editorial" en català: l'editorial Salvador Manero publica l'Anuari dels Jocs.
b3. Donen "prestigi social a la cultura escrita en català". Estan presidits per personalitats de la vida política i intel·lectual.
b4. Potencien "l'aparició de noves generacions de poetes i prosistes": J. Verdaguer, À. Guimerà, N.Oller.
b5. Propulsen els "gèneres literaris".
c. 1877. Publicació de "L'Atlàntida" de Jacint Verdaguer, primer gran poema èpic de la literatura catalana.

FRAGMENT DEL PRÒLEG de "Lo Gaiter del Llobregat" de Rubió i Ors. ( relació amb la Renaixença ).

"Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions...però sí a la literària...Catalunya fou per espai de dos segles la mestra en lletres dels demés pobles; ¿ per què, puix, no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? ¿ Per què no pot restablir sos jocs florals i sa acadèmia del gai saber, i tornar a sorprendre el món amb ses tençons, sos cants d'amor, sos sirventesos i ses aubades? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de què gosà en altrs èpoques, i si Déu permetés que esta idea se realitzés algun dia, i que los genis catalans despenjassen les arpes dels trobadors que han estat tant temps oblidades, lo Gaiter del Llobregat...se compromet a guerrejar en lo lloc que se li senyale, encara que sia a última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i s'apropiaren".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada