MITOLOGIA. LES FORCES DEL DESTÍ.

LES FORCES DEL DESTÍ.

El desig dels antics, grecs i romans d'explicar alguns fets importants de les seves vides, de conèixer un futur incert, i la importància que donaven al destí, van fer que personifiquessin molts temors convertint-los en divinitats. Aquestes tenien el control del Destí dels humans, però hi havia també algunes persones que tenien el do de la profecia.

LES PARQUES.

Les parques són la personificació del destí, del qual ningú no pot fugir. Se les representa com tres germanes que disposen del destí de les persones en moments claus de l'existència: una s'anomena Cloto, i presideix els naixements; l'altre és Làquesis i controla la vida; l'última es diu Àtropos i és l'encarregada de la mort. Apareixen sempre filant, teixint i tallant el fil de la vida.
En el fòrum de Roma, les tres parques estaven representades per tres estàtues anomenades "tria fata" ( els 3 destins ). Del mot "fata" prové "fada".
"Les parques".

LA FORTUNA

Els romans van personificar els canvis inexplicables i sobtats que passaven en les seves vides en l'acció d'una divinitat femenina, la Fortuna, que tant proveïa els humans de les coses bones com de les dolentes, de la riquesa com de la pobresa, de plaers com de penes.
La deesa Fortuna sol portar una cornucòpia, o corn de l'abundància, per indicar la riquesa que pot vessar sobre els homes. De vegades, també porta un timó per mostrar que ella regeix el rumb ( destí ) de la humanitat.
Bernard ens pinta una fortuna que sosté a la seva mà esquerrra un corn de l'abundància totalment ple. La deesa, delicada i fràgil, es manté dreta sobre una bola plena de cristall disposada a beneficiar a totes les persones.
"Fortuna".Jean François Armand Felix Bernard.

LES SIBIL·LES.

Si bé les parques i la fortuna decidien el destí dels homes, hi havia altres personatges, no necessàriament divins, que podien predir l'incert futur. Aquest poder el tenien les sibil·les, una mena de velles sacerdotesses. Es diu que Apol·lo es va enamorar d'una bella i jove sibil·la de Cumes i va prometre concedir-li el desig que ellla volgués. La noia va agafar un grapat de sorra amb la mà i li demanà viure tants anys com grans de sorra tingués a la mà. Però s'oblidà de demanar-li l'eterna joventut.
"Sibil·la líbica". Miquel Àngel.

CASSANDRA.

Cassandra, filla de Príam i Hècuba, els reis de Troia, havia rebut el poder de predir el futur de mans del propi Apol·lo. Aquest déu es va enamorar de la jove princesa i la noia li va prometre casar-se amb ell si li concedia aquest do. Quan li fou atorgat, Cassandra va refusar casar-se amb Apol·lo i el déu, enfurismat la va castigar a nos er escoltada ni creguda per ningú: és a dir, malgrat conèixer el futur, ningú no feia cas de les seves prediccions. Per tot això, tot i que Cassandra va predir la destrucció de Troia, no va poder evitar-la. Avui dia, es coneix amb el nom de "síndrome de Cassandra" el fet de conèixer alguna cosa important i decisiva i no ser escoltat per ningú. Evelyn de Morgan pintà una Cassandra, bella i sinuosa, amb les muralles d'una Troia incendiada i destruïda, i amb el famós cavall objecte de la destrucció.



TIRÈSIES

L'endeví masculí per excel·lència fou Tirèsies, un home que no veu el que té davant els ulls a causa de la seva ceguesa, però que pot veure el més enllà. Es diu que accidentalment va veure la deesa Atena nua i que aquesta el va castigar amb la ceguesa. La mare de Tirèsies, va implorar misericòrdia a Atena que, en compensació li donà el do de l'endevinació.
Tirèsies no té un paper protagonista en les llegendes mitològiques, però apareix en moltes d'elles com a conseller i endeví.
"Tirèsies s'apareix a Ulisses durant un sacrifici". Johann Heinrich Füssli.
En aquesta imatge de Füssli, un Tirèsies altiu, amb els ulls cecs, cobert amb un mantell i portant un bastó, es dirigeix a Ulisses que ha anat a demanar-li consell. L'heroi ha entrat als inferns, on hi ha Tirèsies, per tal que li indiqui el camí de tornada a la seva pàtria. L'estol d'panimes que onegen al fons de la imatge simbolitza el món dels morts. Tirèsies va predir, també, moltes de les desgràcies com les que sobrevingueren a la família d'Èdip.


UN ÚLTIM MITE...SÍSIFO.

A la mitologia grega Sísifo, fill de Eolo i Enarete, home de Mérope i fundador i rei d'Éfir, fou condemnat a l'infern a empènyer una pedra cap amunt per una muntanya empinada, però abans que arribés al cim, la pedra tornava a rodolar cap a avall i Sisifo havia de tornar a començar de nou, un altre cop.
Tal vegada l'amor no és tot això?



Bibliografia:

*Diccionario de mitología griega y romana. Pierre Grimal. Editorial Paidós.
*Los mitos griegos. Robert Graves. Editorial Ariel.
*Enllaç: Mites