Vicenç Llorca, "La ciberliteratura."

Desterrats pel mercat, els gèneres literàriament forts però econòmicament irrellevants han trobat el seu refugi en un indret inesperat: el ciberespai. Qui anava a dir fa tan sols un parell de dècades que la poesia, per exemple, correria per les venes mateixes de les xarxes globals amb una espontaneïtat i una energia alhora inusitades. Que els dietaris personals acabarien trobant un hipotètic lector universal en l’instant. Que l’assaig i el pensament es propagarien amb una força proporcionalment superior a la revolució que va suposar la impremta. I, tanmateix, és així. La comprensió del que està succeint en la creació literària actual resulta incompleta sense l’observació de la creativitat que està desbordant cada segon Internet.

Un primer símptoma d’aquesta nova manera d’entendre la publicació en clau global ha estat el bloc. En els darrers anys, i ràpidament, un gran nombre d’autors s’hi ha posicionat favorablement i, aviat, la xarxa s’ha poblat espectacularment de propostes que van des de les pàgines estrictament personals a les dedicades a autors, obres, corrents i èpoques. La literatura ha adquirit així una fisonomia nova: el seu text és també hipertext. Un vertader flux de pàgines que remeten a noves pàgines, a nous camps, a noves formes de la paraula. El gaudi intel·lectual que provoca un accés tan senzill i una capacitat de difusió enorme explica plenament l’èxit, si més no a partir d’una certa generació, del bloc entre els escriptors. L’oportunitat per a les literatures minoritàries, o minoritzades, de trobar un canal de dimensió universal ha estat també un altre aspecte molt important per a les nostres lletres. Res no impedeix omplir d’imaginari català la xarxa, sempre que tinguem coses interessants a dir. L’avenç dels traductors automàtics en xarxa ha acabat de reblar el clau. Em va cridar l’atenció en el seu moment, posem per cas, la irrupció de quaderns de bitàcola virtuals escrits per viatgers catalans, o autors en itinerància, amb les seves respectives versions a d’altres idiomes.

Allò que podríem anomenar “la ciberliteratura“ no tan sols no s’atura, sinó que es reivindica a través de portals de blocs, també anomenats hiperblocs. L’esforç d’ordenació que suposa, en aquest sentit, el bloc de blocs reconeix propostes tan atractives com Blocs de Lletres que, sota l’impuls del seu editor, el poeta Josep Porcar, ha estat àmpliament reconegut. La seva lectura forma part ja dels meus hàbits lectors. Des dels vídeos sobre poemes, tan bellament presentats, fins al seguiment d’algunes pàgines d’autor amb gran personalitat. En aquest punt convé no oblidar experiències pioneres en la constitució d’un espai virtual de les lletres catalanes, tal com Vilaweb, plataforma de múltiples blocs i dotada d’un canal de notícies en línia sobre literatura.

I, tanmateix, l’evolució no s’atura. El Facebook, en el que sembla una passa més en la construcció d’aquesta ciberliteratura, ha representat en els darrers temps la possibilitat d’establir, mitjançant el concepte de xarxa social, un canal propi per difondre literatura. Sota el vincle de l’amistat –tot i que en la majoria de casos jo parlaria més aviat de la recuperació del concepte de cordialitat– i sense limitacions d’espai i temps, l’entorn del Facebook esdevé una realitat virtual potentíssima per a la creació i per projectar, en qualsevol cas, la tasca realitzada als blocs. La possibilitat de fer pàgines d’autor, de llibres o de crear grups per criteris d’afinitat acaba de ser definitiu. I és que l’aspecte qualitatiu més important és que no tan sols s’hi troba informació, sinó també la compartició de la creació. Per exemple, el poeta Guillem Vallejo ha impulsat, amb el suport del també poeta Félipe Sérvulo, un grup anomenat Poetas on d’entrada s’hi han incorporat ja uns 180 autors. Doncs bé, a cada instant m’arriben poemes, pensaments, opinions, invitacions a actes… El Felipe i el seu grup han impulsat paral·lelament la pàgina El Laberinto de Ariadna, especialitzat en l’especulació literària. Òbviament, no es pot llegir tot, com tampoc no arribem mai a llegir la nostra pròpia biblioteca. Però puc tenir accés a autors que no coneixia i que, en tot cas, construeixen amb mi una realitat que ens interessa. No cal dir, molt més feta a mida i motivadora que d’altres canals, com el televisiu, on la pràctica totalitat d’aquest talent no té ni tindrà mai cabuda. La qualitat dels continguts ja depèn, com en tots els formats, de cadascú.

La coexistència, diguem-ne, pacífica, dels universos de l’edició és possible i complementària sempre que es respectin per part de totes les parts implicades les regles elementals de la propietat intel·lectual. BENZINA ha optat, per exemple, per una opció intel·ligent: el seu esdeveniment és la premsa escrita, però posa a disposició de tothom la versió digital dels seus continguts. Això permet vincular perfectament articles en línia a blocs o al Facebook. De manera que un col·laborador pot compartir amb els seus lectors i amics directes el que escriu. La seva difusió es veu exponencialment multiplicada. Com molt bé explicava el seu editor, David Centol, el preu de la revista representa el cost per a disposar de la còpia impresa, i gaudir-la com a tal.

La ciberliteratura és ja un fet. En aquest sentit, la professora Laura Borràs, autora molt activa en la xarxa, està impulsant amb força un atractiu Màster de Literatura Digital amb una pàgina pròpia a Facebook. Cap a on ens conduirà la ciberliteratura no ho sabem del cert, però el que sí que sabem és que l’activitat literària, i especialment la que procura creacions anomenades minoritàries, hi troba de cop i volta una oportunitat de desenvolupament immillorable.