diumenge, 11 de març de 2012

L'absenta, la fada verda dels artistes i romàntics.



Santiago Rusiñol ingressa en un centre de desintoxicació al 1899 degut a l'addicció a l'alcohol i la morfina, fet que responia a la moda del moment: per una banda l'absenta ( una beguda aromàtica i amarga, destil·lada a partir d'una planta anomenada donzell, que es consumia sobretot a les tavernes i els cabarets de París de Montmartre ) i , per l'altra la morfina, una droga més sofisticada. Es diu que algunes senyores de la societat parisenca feien servir xeringues de plata amb incrustacions de pedres precioses per punxar-se. A partir del 1900, després de la cura de desintoxicació, Rusiñol es dedicà gairebé exclusivament a pintar jardins ( Granada, Aranjuez, Mallorca... ). De les estades a les illes, en sortiren 80 quadres, molts apunts i un llibre: "L'illa de la calma" ( 1922 ), un exemple de la seva prosa, un dels primers models de llengua literària moderna.


“Sortim a fora, i el poblet és una cançó de matinada. Quin goig, per als ulls! Que bé s'hi respira! Quin alè de sanitat, us entra dins l'esperit! Tirant per la dreta, o per l'esquerra, els carrers són petits, són estrets, i pugen i baixen al seu pler, amb aquesta santa llibertat que tenen els carrers dels poblets que Déu els conservi i els lliuri d'urbanització i simetria. La urbanització se la fan ells, dintre els seus nius. I què ben feta! Les palles que hi duen i que es veuen, són de netedat: quatre cadires, la seva taula i dos tests de flors; però dintre aquests interiors, només passant-hi per davant s'hi sent tal olor de bugada, les cadires són tan senzilles, la taula és tan ben parada, tot és tan íntim i tan reclòs, que, si les cases fossin persones, diríem que són cases verges. La Beata Caterina podia haver nascut a totes” (Rusiñol, Santiago: L'illa de la calma, 103).
*Valldemosa.


Ametllers de Rusiñol
“Corria l’any 1901 quan Santiago Rusiñol tornà a Mallorca. Hi anà, convalescent, a refer-se de la cura de desmorfinització que féu al sanatori de Bolougne-sur-Seine, prop de París, i de l’extirpació de ronyó a què fou sotmès després a Barcelona. Hi anà amb la família, amb la qual s’acabava de reconciliar, llogà una casa al Terreno i pintà i escrigué sobre Mallorca i sobre els mallorquins. En reinventà, si hem de fer cas de Gabriel Alomar, el paisatge. O, si més no, les seves teles van servir com a reclam turístic. L’illa daurada, prèviament pintada pel belga Degouve de Nuncques, es convertí, passada per la mirada i el pinzell de Rusiñol, en la imatge per excel·lència de l’harmonia còsmica, en una mena de paradís retrobat que era personal i intransferible, però que les pintures penjades a la Sala Parés, a Sóller, a Palma, als salons de París, donaven a conèixer en forma d’Arcàdia de tarongers i d’ametllers, de cel i de mar, de coves i de badies, de ports i de gorgs, i convidaven a fer el viatge –també en sentit literal– cap a l’illa.”
Des de les illes, Santiago Rusiñol, pròleg de Margarida Casacuberta (PAM, 1999, pg. 17).


“A Mallorca també hi vaig anar repetides vegades; em sembla que vaig ser dels primers turistes. Mallorca fou per a mi un paradís, i un indret on vaig treballar al mateix temps amb el pinzell i amb la ploma. Alternava la pintura dels jardins amb la dels paisatges –Sóller, Valldemossa...– amb la descripció literària que anava fent de l’illa i alguna obra de teatre, com La nit de l’amor. Amb el pintor Joaquim Mir sortírem a trobar els camps d’ametllers florits i les cales solitàries. També hi vaig fer amics, a Mallorca, com ara en Gabriel Alomar i en Joan Alcover, que em dedicaren escrits ben elogiosos, articles i poemes.”

S. Rusiñol, dins Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol, Vinyet Panyella (PAM, 2000, pg. 29).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada