dimecres, 7 de juliol de 2010

CARTES D'AMOR I D'EXILI entre Ferran Soldevila i Rosa Leveroni.


Informació extreta del bloc: Rosa Leveroni: cent anys.
Cartes d'amor i d'exili
Ferran Soldevila - Rosa Leveroni

A cura d'Abraham Mohino Balet i Enric Pujol Casademont
Barcelona: Viena Edicions, 2010 (La memòria dels dies; 2)
320 pàgines
ISBN 978-84-8330-546-1


L’epistolari creuat entre l’historiador Ferran Soldevila i la poetessa Rosa Leveroni constitueix un recull d’una enorme singularitat, tant com a radiografia d’un ampli període de temps particularment convuls, des del 1933 fins al 1969 (poc després morí Soldevila), com per raó de la tensió amorosa, llargament silenciada, que travessa cadascun dels textos. Perquè Soldevila en aquell moment ja era casat i mantenia amb Leveroni una relació secreta que va evolucionar des de l’admiració entre mestre i alumna, passant per l’enamorament encegat, fins a la placidesa serena de la complicitat corresposta, expressada en clau per tal que les cartes no els poguessin comprometre davant de tercers, o bé manifestada obertament quan els amants se sentien del tot segurs.

Les cartes d'un amor furtiu
Ignasi Aragay

El curs 1930-31, la jove estudiant de l'Escola de Bibliotecàries Rosa Leveroni -aleshores tenia 20 anys- s'enamorava perdudament del seu professor d'història de Catalunya, Ferran Soldevila, que en tenia 36 i estava casat amb Yvonne Lapage. Tot i les reticències inicials de l'intel·lectual, aviat van esdevenir amants i la relació es va allargar, amb alts i baixos, i enmig d'una època convulsa marcada per l'efímera República, la Guerra Civil, l'exili i la postguerra, fins a la mort de Soldevila, el 1969. Els estudiosos Abraham Mohino i Enric Pujol han aplegat aquest conjunt documental, procedent de la Biblioteca de Catalunya i l'Arxiu Nacional, en el volum Cartes d'amor i d'exili (Viena Edicions).
Van ser trenta-nou anys de relació i trenta-sis d'intercanvis epistolars, una passió escrita de la qual es conserven dos-cents tres testimonis: cent cinquanta-cinc són lletres escrites per ell a ella, i la resta, quaranta-vuit, a l'inrevés. En realitat, però, va ser ella, consumada grafòmana, qui més va escriure, però a Soldevila les cartes de Leveroni el posaven en un compromís familiar, i per això no va tenir tanta cura a guardar-les (o fins i tot, potser, en alguns moment devia tenir la cautela de desfer-se'n). En canvi, ella sí que les conservava com un valuós tresor.

Passió versus fredor
Aquesta desigual relació amb els papers també té una translació en l'estil i el contingut. Leveroni sempre és més apassionada, personal i expansiva. Soldevila per escrit tendeix a mantenir les distàncies i es mostra més formal, fins i tot fred, cosa de la qual ella no para de queixar-se, tant a les missives com sobretot en els seus dietaris íntims, als quals ell també tenia accés i que ja van ser publicats el 1997.
Segons els curadors del volum, el llibre es llegeix com una novel·la epistolar que mostra "la conformació d'una relació tan intensa com voluble". L'ús de pseudònims, les dissimulacions, els noms en clau i l'escriptura en francès van ser recurrents en aquesta dilatada correspondència, tant per evitar indiscrecions familiars com per eludir la censura a partir del 1939. Per al llibre, que compta amb nombroses anotacions per situar el lector en el context de cada epístola, les nombroses cartes en francès han estat traduïdes al català.

Soldevila, crític literari
L'estantissa salut de Soldevila, els afers domèstics i sobretot l'evolució de les respectives obres són elements que es repeteixen a les missives. Segons Mohino i Pujol, a través de les cartes resulta rellevant "la incidència grandíssima del mestratge i de l'ascendència de Soldevila sobre la poesia leveroniana", un fet mai prou destacat. De fet, l'historiador va ser el destinatari de bona part de la poesia de Leveroni, i ara sabem que també el seu crític més atent i decisiu. En aquest terreny literari, els estudiosos també reivindiquen Soldevila com a escriptor i crític, i recorden que encara resta "mig oculta" la seva faceta de poeta, tot i que el 2004 el mateix Pujol en va publicar una antologia. Pel que fa a l'obra de Leveroni, sí que ha tingut sort crítica i, de fet, Mohino prepara una edició actualitzada de la seva poesia completa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada