dilluns, 28 de febrer de 2011

El preu de desitjar... només uns ulls.

* Extret de l'Avui.cat.

1."El preu de desitjar-te".

La voluntat derrama vida, diu Schopenhauer. Voler estimar és tan important com estimar en la realitat d'un llit concret, perquè el que compta és que el desig crea desig. Però què passa quan, oh paradoxa, hom desitja algú que, al seu torn, en desitja un tercer? Com assumir que una persona que en vol una altra no és corresposta en aquesta passió perquè l'objecte del seu desig té un altre objectiu? No se li pot retreure fredor, frigidesa ni bloqueig. L'altra persona també desitja, també té encesa l'obsessió de l'amor romàntic, però mira cap a una altra banda. Comparteixen un llenguatge però no parlen el mateix idioma. És com pretendre volar amb una ala trencada o com voler nedar en una llacuna sòrdida i buida amb aires de sosa càustica. Malgrat tot, no som sàdics: no acceptem la intercanviabilitat absoluta dels subjectes capaços de gaudir ni podem sotmetre qui ens plagui a l'imperatiu del nostre desig.
Com a força motriu, desitjar és maquinar, i sempre és conseqüència d'una emoció, d'una atracció. Quan hom necessita algú altre per sadollar el seu desig ha de saber que corre riscos, els més desagradables dels quals són la no correspondència i el sofriment. El pitjor problema és que el desig crea una cadena il·lusionada de fam que es torna esperança i que sovint incita a l'ansietat. Desitjar és una manera de vèncer la por, excepte quan el caprici ens és arrabassat o quan s'imposa la manca de simetria. Per contra, allò prohibit sembla que es faci, només per aquesta limitació, encara més desitjable als ulls humans. La conseqüència d'aquests subconjunts passionals, d'aquestes esferes flotants a l'ordre del dia, no és cap altra que la tortura física i mental. La constant insistència del primer no fa altra cosa que acréixer el desig del segon cap al tercer. Lluny del triangle, el pretendent dóna ales al seu objecte de desig i el transforma en pretendent d'un altre objecte de desig, desdoblant-lo, alterant-lo, inventant-lo, com en un joc de nines russes que mai no s'arriben a poder mirar als ulls.

Anna Carreras.

2. "Només uns ulls."

Autodedicar-me un títol com aquest (com algú d'ulls poderosos m'ha suggerit) estaria prou bé per engreixar la meva prolífica imatge de petulant. Com que som en temps de crisi, és preferible moderar-se i consagrar l'article a uns altres ulls irreals, d'una fondària abissal. Hi ha persones que tenen ulls per mirar el terra que trepitgen, capcots, foscos i avorrits; d'altres els fan servir per mirar sense ser vistos, esquerps, tímids i voyeurs; però hi ha un tros petit de la humanitat que té ulls per crear felicitat. Aquests ulls saben somriure i mostrar desig sense dir res. Saben plorar i emprenyar-se sense necessitat de cridar. Són ulls que mengen i fan fotografies. Sempre encesos, desperts, sense cap intenció de tancar-se o de quedar-se en blanc, solen amagar un codi secret, una tristesa pètria que ve de lluny. Potser per això en saben tant, de mirar, perquè són viscuts, patits i traïts. Són ulls amb món, plens de vida no sempre agradosa que s'obren perquè necessiten ser entesos. Però és tal la bellesa que els amara que gran part dels atents no poden burxar més endins. Convé saber veure en aquests ulls el reflex d'una divinitat natural que els habita. I pensar que contenen part del cel, del mar, de la nit, de la tramuntana, de la música clàssica. Mirar aquests ulls és vinclar-se al privilegi momentani d'aturar el temps i de fugir del món. És tanta l'energia que en brolla, que es fa complex assumir una estructura, tocar de peus a terra o crear els fonaments de l'ordre. S'activa la màquina dels somnis i de la fantasia: restes mut, orb i sord i, paradoxalment, se t'encén la parla, hi veus amb lucidesa i escoltes els sons ocults de la terra. T'arriba un ram de roses vermelles. Te n'alegres: el present és una novetat en tu. I les mires, les olores, les poses en un gerro transparent, les separes una mica, tornes a olorar-les, treus el llaç per fora del vidre, i les admires amb placidesa. Al cap d'un no-res, ja tens la mirada sanguínia i les roses, per art de màgia, es tornen blaves i es fan ulls amb poder d'estimar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada