DADAISME.

Moviment artístic i literari del segon i del tercer decennis del s. XX, també anomenat dadà, caracteritzat per la revolta contra les concepcions generals de la cultura i contra la situació social coetànies. El dadaisme influeix a Catalunya sobre Josep M. Junoy, Joan Miró i J.V. Foix.
Tingué com a precedents l'expressionisme, el cubisme i el futurisme, i les obres d'Alfred Jarry, Raymond Roussel i Guillaume Apollinaire. Aquest, juntament amb Kandinskij i Marinetti, fou la personalitat més significativa per als dadaistes.
Els ready-mades (ready-made) de Marcel Duchamp (París, 1913) marcaren l'inici del "protodadaisme", desenvolupat a Nova York (1915-23) amb l'obra inconformista de Man Ray, M. de Zayas, A. Cravan i, sobretot, Francis Picabia, que tingueren com a portaveu, entre d'altres, la revista 391.
Amb un esperit semblant, però més interessant en l'aspecte literari, fou iniciat el dadaisme a Zuric (1915-19), en manifestacions que tenien lloc al Cabaret Voltaire, promogudes per refugiats de guerra i residents estrangers: l'escriptor Hugo Ball en fou l'inspirador, i els principals animadors foren el poeta Tristan Tzara i Francis Picabia —des del 1918—, com també l'escriptor Richard Huelsenbeck i els artistes plàstics Marcel Janco, Hans Arp i la seva amiga Sophie Täuber, Hans Richter i C. Schad; tots participaren d'un <span style="font-style:italic;">esperit rebel favorable a l'autonomia del jo creador i d'un desig d'alliberament mental portat més enllà de la lògica, de la moral i del bon gust, i expressat valent-se de l'espontaneïtat i de l'atzar (recitals de poemes "sonors" i "fonètics" i de sorolls, manifests i exposicions); la innovació més significativa fou l'ús de la tipografia convencional —partint dels cal·ligrames i dels experiments futuristes— en funció de la sorpresa.
Aquesta voluntat d'anarquia i de demolició de l'ordre establert tingué a Berlín (1917-20), gràcies a Huelsenbeck, Haussmann, els germans Herzfeld, Grosz, Franz Jung i J. Baader, una manifestació política —dins el marc de la revolució alemanya (1918-19) i artística: actes d'una gran agressivitat, ús del fotomuntatge i manifests.
La creació, a Zuric, de l'Associació d'Artistes Revolucionaris (Arp, Eggeling, Janco i Richter, abril del 1919) fou la causa de diverses desercions i de l'anada d'Arp a Colònia, on emprengué una campanya d'agitació artisticopolítica en col·laboració amb Max Ernst —creador de collages al·lucinatoris— i J.Baargeld, activitat política que s'acabà quan Ernst se n'anà a París (1921). A Hannover, K. Schwitters, expressionista abstracte, des del 1919 començà —en permanent hostilitat amb Huelsenbeck— a reunir elements residuals heterogenis, en féu composicions que anomenà Merz i es passà al neoplasticisme de Van Doesburg. Tzara fou ben rebut a París (1919) per Picabia, Breton, Aragon i Soupault, fundadors de la revista Littérature, creadors de l'escriptura automàtica i animadors de vetllades dadaistes.
L'any 1920 fou d'una gran activitat per part de Picabia, Man Ray, Duchamp i Ribemont-Dessaignes. Picabia atacà el dadaisme i se separà de Tzara quan sorgiren divergències entre aquest i Breton (1923).
El dadaisme acabà definitivament quan Picabia presentà el film Entr'acte, el 1924. El moviment influí sobre el surrealisme i l'ultraisme. El 1955 sorgí un neodadaisme que ha influït sobre l'actual avantguarda.
*M.Duchamp*.