dissabte, 13 de novembre de 2010

33 a la fi del món catalana.







"Dies difícils de tardes compromeses, les ànimes properes no s'han adonat de la debilitat de la fermesa. La dona dels ulls tristos no penetra en la inestabilitat de la fortalesa i es desfà. Observa les parpelles de qui somriu i extrema un crit silenciós perquè l'abraci...però no hi ha res. Fuig, cap a la fi del món, necessita retrobar l'anhel reposat i fer un punt i a part, rellegir el so del mar i gaudir de la soledat. S'enerva i en 5 dies desapareix per reconèixe's a la fi del món." *csit 2010, ara*

"I les sensacions masculines de després...són com la fi del món."
"Fi del món."

Puc repetir la frase que s'ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.
La terra pedregosa i fatigosa
de caminar, i els arbres que em ferien
els ulls amb una branca delicada,
tan vivament maligna, convincent
amb la prova millor, la de les llàgrimes,
sembla que no són res. Es van donant
a l'amplària grisa, jaspiada
d'esperma pàl·lid, embafós. Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s'enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.


Gabriel Ferrater.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada