dilluns, 11 d’octubre de 2010

Isabel-Clara Simó: "Adéu-suau."


"Llegir en un hospital intentant evocar l'olor de la llar." *csit 2010, ara.*

"Qui pot tornar a llegir un llibre que ha llegit allà, el bell mig de l'infern, on obren els homes, els asclen, els esberlen com un porc penjat d'un ganxo a l'escorxador? O mirar-ne el llom, on s'han posat tants dies els ulls desesperats del qui es mor i sofreix i té por? Els ha deixat a l'armari, així no els han vistos, amb la mirada inquisitiva, que escorcolla racons, de dones de neteja dels hospitals, que estan fetes a ferums i a crits i a llàgrimes i a raïms de familiars que pregunten desolats o que fingeixen. Són dones que tenen una crosta dura en la lluentor dels ulls."


"Adéu-suau"
Isabel-Clara Simó
Edicions 62.
El balancí.


Nor torna a la llar després d’una important operació quirúrgica. Ningú no ha estat amb ell a l’hospital i ningú tampoc no l’espera a casa. Les hores de convalescència es van omplint de records. A poc a poc retorna el final de la seva relació amb la Sol, les misèries dels amics i companys, la doble moral de la seva antiga família... i també la reminiscència d’altres temps, molt més llunyans, però que han marcat igualment el seu present i sospita que fins i tot els orígens i el destí del seu país. Així es va completant un teixit de personatges que, com en un joc de miralls, van definint un mosaic de culpes i penitències, de somnis i esperances d’una nissaga catalana al llarg del segle XX.
El que interessa mostrara a l'autora és que allò que és imprevisible i excepcional pot sorgir, trastornar l'ordre establert i revelar personalitats i realitats impensables, i més encara, mostrar tot el que amaga l'aparent normalitat, el que oculten les relacions civilitzades.

Fragments:

"El pànic forma part de les passions que poden devorar o oxigenar, tornar-te a la vida o matar-te."

"Un aire real i uns colors molt forts. Tot despietadament a sobre."

"La casa és el record, que s'havia esborrat, i que, en retrobar-lo, t'adones que sempre havia estat allà, en un raconet del cervell, esperant amagat que el tornessis a fer servir."

"La vàlvula del cor és de plàstic. Fa cosa pensar-ho. Imagina't: el meu cor és de plàstic. Vol dir que els teus sentiments són una merda, una cosa artificial, estúpida i barata."

"Hi ha algú que no tiri la culpa dels seus mals a la persona amb qui conviu? És còmode per això, per sentir-te deslliurat de culpa."

"I a la soledat li agafes gust i tot."

"La infància és una merda: és el regne dels febles. Pitjor encara: és el regne dels febles adults que vencen la feblesa adulta fent sofrir els qui són febles infants. La infància és una angoixa mortal. Unes hores que no s'acaben mai, una vida absurda, sense explicacions."

"Pensar a fugir no ho han fet només els infants com Nor, sinó tots els infants del món. Qui vol obeir i per què obeir és bo? No és veritat que cal obeir les coses bones, però no totes les coses?"

"Els records tenen vores evaporades, com si fossin glaçons que van disminuint a dins de l'aigua fins que desapareixen del tot. Alguns se salven però tot i això tenen les vores rosegades, retallades, arrodonides en la seva inexorable extinció. Són objectes transparents de color blau i que viuen uns instants per tornar a dormir en la seva llodriguera."

"Perquè estar malalt és una acusació insuportable, no tenim altre remei que ser amables amb els malalts, perquè ells són un mirall on es reflecteix el nostre propi terror al dolor i a la mort."

"tot provisional, com si fos un lloc de pas."

"Quan una parella comença a viure una vida comuna, regalimen sucs d'amor; quan se separen regalimen sucs de dolor. Així està fet, de tota la vida."

"Com és de petit el món i com les persones són iguals a tot arreu."

"La moda precisament és tornar a les coses naturals, a aliments conreats sense pesticides ni plaguicides, a mirar la natura com a nutrient, no sols com a paisatge."

"... encabits en el forat on van a parar les deixalles de l'ànima. Que se sentia com una nota al marge, en aquella casa. I que ara respira, respira, respira."

"L'art mor si hi poses massa sentiments, i la intel·ligència coixeja quan la veiem rere una capa de llàgrimes."

"No tinc cap mena de pensament polític, perquè els altres estan envoltats en vapor com aquells núvols de pols de gel amb què ens mostren al teatre les escenes fastuoses o màgiques. He de viure, es veu que sempre, amb aquesta contradicció constant, amb totes les contradiccions: ser intel·ligent i no usar la intel·ligència per excés de sentiments; ser egoista i no agradar-me gens; estar sol i lamentar-me'n, i estar acompanyat i lamentar-me'n."

"Vaig sentir que necessitava estar sol i que necessitava una mica de vent sobre la cara. I una mica de silenci."

"En aquell moment vaig ser conscient que no estava trobant-la a faltar sinó que em limitava a llepar-me la ferida. Era a mi mateix, el que estava amb ella, el que jo trobava a faltar, no a ella."

"Eren insults bonics, dels que no fereixen, sinó dels que aproximen. La vida en parella seria impossible si no ens diguéssim..."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada