divendres, 15 d’octubre de 2010

Vladímir Nabòkov, "L'encantador."

* Fragments:

"Com en puc treure l'entrellat?... Això no pot ser pas lascívia. La grossera carnalitat és omnívora; la de mena subtil pressuposa un eventual sadollament. I què si tenia 5 o 6 aventures normals... com es pot comparar llur insípida fortuïtat amb la meva flama singular? Quina és la resposta? Certament no és com l'aritmètica de la luxúria oriental, en què la tendresa de la presa és inversemblant proporcional a la seva edat. Oh, no, per a mi no és pas un grau d'un tot genèric, sinó alguna cosa totalment divorciada del genèric, alguna cosa que no és més estimable, ans inestimable. Què és, doncs? Morbositat, criminalitat? I és compatible amb la consciència i la vergonya, amb l'escrúpol i el temor, amb l'autocontrol i la sensibilitat? Car ni tan sols puc considerar la idea de causar dolor o de provocar una revulsió inoblidable. Ximpleries..."

"A la tassa de te que li servia, ella sabia atorgar-li un toc exquisit d'intimitat; a la relació detalladíssima de les seves diverses indisposicions solia infondre-li tant de romanticisme, que ell amb prou feines podia resistir la temptació de formular-li alguna pregunta grollera, i de vegades feia una pausa, aparentment perduda en els seus pensaments, i tot seguit interrompia, amb una demorada pregunta, els mots que ell aventurava sigilosament."

"Mentrestant, ara, avui, una errada del desig tergiversava el significat de l'amor. Aquella màcula representava una mena d'obstacle que calia eliminar, esborrar, tan aviat com fos possible - tant se valia amb quina falsificació de l'èxtasi-, per tal que, per fi, la nena pogués comprendre la facècia, i ell pogués ser recompensat pel fet de riure cordialment plegats, de ser capaç de tenir cura d'ella desinteressadament, de fusionar l'onada d'amor paternal amb l'onada d'amor sexual.
Sí... la falsificació, l'acte furtiu, el temor de la més lleu sospita, queixa o innocent delació."

"Treu-te la roba de seguida, jo et bressaré perquè t'adormis... això és tot, tan sols una dolça abraçada, qui vol ser sentenciat a treballs forçats... la quietud, les nues clavícules, les exigües tiretes, els botons del darrere, el borrissol sedós entre els omòplats, els badalls somnolents, la càlida aixella, les cames, la seva tendresa..."

"Mentrestant aquell buit s'anava omplint d'una preliminar i convencional satisfacció humana."

"Procuraria de contenir-se fins aquell matí en què ella, encara rient, prestaria atenció a la seva pròpia sensibilitat i, emmudint de cop, demanaria de cercar conjuntament la corda musical oculta."

"Simplement no assolia de trobar el punt focal de la seva felicitat, no sabia per on començar, què podia tocar i com, dins el reialme del seu repòs, per tal d'assaborir aquella hora plenament."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada