Edgar Allan Poe: "El retrat oval."

"El retrat oval."

El castell on el meu criat s’havia arriscat a penetrar per la força, abans que permetre’m, greument ferit com estava, passar la nit al ras, era una d’aquelles acumulacions de malenconia i magnificència barrejades que durant tant temps han sotjat els Apenins, no menys en la realitat que en la fantasia de la senyora Radcliffe. Segons totes les aparences l’havien abandonat de manera provisional i molt recentment. Ens vam instal·lar en una de les estances més petites i menys profusament moblades, en una torreta aïllada del castell. La decoració era sumptuosa, però deteriorada i antiga. Les parets estaven recobertes de tapissos i engalanades amb nombrosos i diversos trofeus heràldics, així com amb una quantitat insòlita de pintures modernes molt vívides de marcs daurats plens d’arabescos imaginatius. Aquestes pintures —que penjaven no tan sols de la part principal de les parets sinó dels molt racons que originava l’arquitectura extravagant del castell— m’havien interessat poderosament, potser a causa del deliri incipient; de manera que vaig manar a Pedro que tanqués els gruixuts porticons de la cambra (ja era de nit), que encengués les espelmes d’un canelobre alt que hi havia sobre la capçalera del llit i que descorregués del tot les cortines rivetades de vellut negre que embolcallaven el jaç. Tot això ho volia per poder-me lliurar, si no al son, almenys a la contemplació d’aquelles pintures i a l’examen d’un petit volum que havia trobat damunt el coixí, que n’anunciava l’anàlisi i la descripció.
Vaig llegir molta estona, molta, i vaig observar els quadres amb una devoció enorme. Les hores s’escolaven de pressa i gloriosament, fins a arribar la mitjanit profunda. La posició del canelobre em disgustava i, allargant la mà amb penes i treballs per no amoïnar el criat, que dormia, el vaig orientar de tal manera que projectés més directament els raigs sobre el llibre.
Però aquest canvi va produir un efecte del tot imprevist. Els raigs de les espelmes nombroses (n’hi havia moltes) van caure sobre un nínxol de la cambra que fins aleshores havia quedat ocult en l’ombra que projectava una de les posts del llit. Així vaig veure en una llum vívida una pintura en què no havia posat esment. Era el retrat d’una jove que tot just començava a ser dona. Vaig fer una ullada breu al quadre i vaig serrar les parpelles. El perquè d’aquesta reacció de primer no va ser evident ni tan sols per a mi. Però mentre tenia els ulls tancats vaig reflexionar sobre el motiu. Era un moviment impulsiu encaminat a obtenir temps per pensar, per confirmar que la visió no m’enganyava, per tranquil·litzar i dominar la fantasia i poder observar amb més serenitat i certesa. Al cap de poca estona vaig mirar de nou el quadre, aquest cop fixament.
Ja no podia ni volia dubtar que veia el que hi havia, perquè la primera lluentor de les espelmes sobre la tela havia semblat dissipar l’estupor ensopit que se’m filtrava als sentits i abocar-me a la vida conscient.
He dit que el retrat era d’una jove. Tan sols en reproduïa el cap i les espatlles, fets a la manera que tècnicament s’anomena vignette, molt a l’estil dels caps preferits de Sully. Els braços, el pit i fins i tot els extrems del cabells radiants es fonien imperceptiblement en l’ombra vaga però fosca que creava el fons del conjunt. El marc era oval, elegantment daurat i filigranat a l’estil morisc. Com a obra d’art res no podia ser més admirable que el quadre mateix. Però no eren ni l’execució de l’obra ni la bellesa immortal del rostre, que m’havien emocionat tan de sobte i amb tanta vehemència. I encara menys podia ser que la fantasia, alliberada de l’ensonyament, hagués confós el cap amb el d’una persona viva. De seguida vaig veure que les peculiaritats del dibuix, de la vignette i del marc per força havien d’esborrar immediatament aquest efecte: fins i tot per força havien d’impedir que sorgís. Mentre m’escarrassava a reflexionar en aquests punts, vaig restar, potser durant una hora, mig assegut mig reclinat, amb la mirada fixa al retrat. A l’últim, convençut d’haver-ne aclarit el veritable secret, vaig tornar a estirar-me al llit. Havia localitzat l’encanteri del quadre en una versemblança absoluta de l’expressió que, de primer sorprenent, m’havia confós, retut i aterrit. Amb un espant profund i reverent vaig retornar el canelobre a la posició original. Després d’apartar de la vista la causa del meu gran nerviosisme, vaig fullejar amb ansietat el volum que analitza els quadre i les seves històries. En arribar al número que designava el retrat oval vaig llegir les paraules vagues i estranyes que segueixen:
«Era una dama de la bellesa més extraordinària, i tan alegre com preciosa. Malaurada l’hora en què va veure, estimar i casar-se amb el pintor. Ell, apassionat, estudiós, auster i ja compromès amb el seu art; ella, una dama de la bellesa més extraordinària, i tan alegre com preciosa; tot llum i somriures, i entremaliada com un cervatell; amant i enamoradora de totes les coses; només enfrontada amb l’art que era la seva rival; temorosa només de la paleta i els pinzells i altres instruments adversos que li prenien el rostre del seu estimat. Per això li resultava terrible sentir com el pintor parlava del desig de retratar fins i tot la jove núvia. Però ella era humil i obedient, i durant moltes setmanes va posar amb docilitat a la cambra fosca i alta de la torreta, on la llum només es filtrava des de dalt sobre la tela pàl·lida. Però ell, el pintor, es vanagloriava de l’obra, que avançava hora rere hora, dia rere dia. I era un home apassionat, i vehement i irascible, immers en somieigs, fins al punt que es negava a veure que la llum que queia tan espectralment en aquella torreta solitària minava la salut i l’ànim de la núvia, que s’esllanguia a la vista de tothom menys d’ell. Però ella conservava el somriure, sense queixar-se, perquè veia que el pintor (que tenia molta anomenada) trobava un plaer fervorós i ardent en la tasca, i esmerçava dia i nit a reproduir la que tant l’estimava, però que cada cop estava més abatuda i dèbil. I en veritat alguns que van contemplar el retrat n’elogiaven molt la semblança, com si es tractés d’una gran meravella i d’una prova tant de la traça del pintor com de l’amor profund que sentia per aquella que reproduïa tan excel·lentment. Però a la fi, quan el treball s’acostava a la conclusió, no es va admetre ningú a la torre, ja que el pintor s’havia entusiasmat en l’ardor de la tasca i rarament apartava la vista de la tela, ni per mirar el rostre de l’esposa. I es negava a veure que els colors que estenia sobre la tela els extreia de les galtes de la que seia al seu costat. I quan havien passat moltes setmanes i ja quedava molt poc per fer, excepte una pinzellada sobre la boca i un matís als ulls, l’ànim de la dama va tornar a vacil·lar igual que la flama al buit del llum. I llavors es va fer la pinzellada i es va posar el matís; i, per un moment, el pintor es va extasiar davant l’obra que havia creat; però tot seguit, mentre encara l’admirava, va tremolar i empal·lidir molt, i es va horroritzar, i exclamant “Això és la vida mateixa!” es va girar d’una revolada per mirar l’estimada. Era morta!»

Edgar Allan Poe.

Curt inspirat en "El retrat oval."


Animació inspirada en "El retrat oval."



Resum:
"El retrat oval" és un relat curt escrit per Edgar Allan Poe. Escrit al 1842, el seu títol originàriament va ser "La vida en la Mort". Aquest text, que pot situar-se en la sèrie dedicada a les muses mortes, destaca per la subtil condensació dels motius: una reflexió sobre l'art, una reflexió sobre l'amor i la visió al·lucinada d'un objecte màgic. S'ha dit que el retrat del conte remet a un retrat en miniatura de la seva mare que Poe va conservar sempre amb ell.
Aquest relat narra la història d'un home ferit que passa la nit en un castell abandonat recentment. El castell era sumptuós i estava decorat amb bells tapissos i quadres. L'home agafa un petit llibre que troba sota el coixí en el qual hi ha una breu descripció dels quadres i les obres d'art. Es fixa en un retrat oval d'una senyora i procedeix a llegir la seva història. Ella era una verge de singular bellesa que es va enamorar d'un pintor. El pintor li va fer un retrat, de manera que tots els dies ella havia de pujar a la seva torre per ser pintada durant hores. El temps passava i la jove s'anava marcint. Tant és així, que el retrat conclou quan el pintor dóna els últims retocs al quadre i exclama: "Certament aquest quadre, és la vida mateixa" i es va girar a la seva estimada. Estava morta!.