Literaturitzar i musicar les matemàtiques?

*csit 2010, Moià a l'octubre.*
"La solitud dels nombres primers"
Paolo Giordano
2010, Edicions 62
La Butxaca.

"Les matemàtiques és una disciplina carregada d'un fort romanticisme. En general es pensa que l'únic desig dels matemàtics radica en un una sola racionalitat. En realitat qui es dedica a aquesta disciplina tan teòrica i tan abstracta ho fa per raons emotives i passionals." Paolo Giordano.



"La solitud dels nombres primers relaciona solitud i geometria" ( retalls del Regio7.cat, 7-3-2009 ).

"La solitud dels nombres primers", la novel·la més venuda a Itàlia el 2008, relaciona solitud, geometria i literatura a mans del seu autor, Paolo Giordano, un llicenciat en Física teòrica de 25 anys que ha aconseguit l'èxit amb la seva primera publicació literària. El llibre ha rebut el Premi Strega de literatura, un dels més prestigiosos d'Itàlia, i Giordano ha admès que el fet que ell provingui d'un camp totalment diferent del de la literatura pot haver contribuït, en un primer moment, a despertar l'interès per la seva novel·la.
En la novel·la, els dos protagonistes, Mattia i Alice, evolucionen des de la seva adolescència fins a la maduresa, els dos afectats per traumes i personalitats solitàries i complexes, i entre els quals s'estableix una relació especial, la mateixa que tenen els anomenats nombres primers bessons, aquells contigus però que mai arriben a tocar-se perquè estan separats per un nombre parell, com el 17 i el 19.
Aquesta metàfora és una de les nombroses que s'estableixen entre realitat i matemàtica i geometria al llarg de la novel·la, sobretot als ulls de Mattia, amb el qual l'autor se sent molt identificat i el reconeix com una "versió extrema" d'ell mateix.
Sobre els traumes dels dos personatges -Alice va patir un accident i és anorèxica, i Mattia va provocar de nen la desaparició de la seva germana i és una persona amb dificultats per relacionar-se en societat-, l'autor explica que "certes ferides no tenen una superació real", i en la novel·la ell aposta per "conviure amb els fets que ens marquen" i que siguin incorporats a la pròpia personalitat: "formen part d'un mateix".
La novel·la aborda la soledat des de la perspectiva romàntica: "és una solitud que val la pena cultivar", una barreja entre "la solitud negativa i dolorosa" i la seva "part bella, profunda i enriquidora", ha indicat Giordano.



Fragments de la novel·la:

"Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S'estan al seu lloc en la infinita sèrie dels nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte els altres. Són nombres suspectes i solitaris i per això en Mattia els trobava meravellosos. De vegades pensava que havien anat a parar a aquella seqüència per error, que s'hi havien quedat atrapats com perles en un collaret. Altres vegades, en canvi, sospitava que a aquests nombres també els hauria agradat ser com els altres, uns nombres qualssevol, però que per alguna raó no n'eren capaços. La segona idea li venia sobretot als vespres, en el garbuix caòtic d'imatges que precedeix el son, quan la ment és massa dèbil per explicar-se mentides.
En una assignatura de primer curs, en Mattia havia estudiat que entre els nombres primers n'hi ha alguns que encara són més especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons o primers entre ells: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. Nombres com l'11 i el 13, com el 17 i el 19, el 41 i el 43. Si es té la paciència de continuar comptant, es veu que aquestes parelles de mica en mica es van espaiant. Es troben primers cada vegada més aïllats, perduts en aquell espai silenciós i ritmat fet únicament de xifres, i és fàcil arribar al pressentiment angoixant que les parelles que s'havien anat trobant fins aleshores eren un fet accidental, que el veritable destí és estar sols. Aleshores, quan un ja està a punt de rendir-se, quan ja no es tenen més ganes de continuar comptant, vet aquí que es troba una altra parella de bessons, ben arran una de l'altre. Entre els matemàtics és comú el convenciment que, per més endavant que es vagi, sempre n'hi haurà un parell més, tot i que ningú pot dir on, fins que no es troba.
En Mattia pensava que ell i l'Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella no l'hi havia dit mai. Quan s'imaginava que li confessava aquestes coses, la fina capa de suor de les seves mans s'evaporava del tot i durant deu minuts llargs no podia tocar cap objecte."

"2760889966649...Estava segur que ningú més al món, ningú en tota la història del món s'havia aturat mai a considerar aquell nombre. Segurament, fins aleshores, ningú no l'havia ni tan sols escrit mai en un full, i encara menys l'havia pronunciat en veu alta."

"Durant els quatre anys de carrera, les matemàtiques l'havien dut als racons més remots i fascinants del raonament humà. En Mattia copiava les demostracions de tots els teoremes que trobava en els seus estudis amb una ritualitat meticulosa...
Si trobava que dubtava massa en un determinat moment o s'equivocava al posar una expressió després del signe d'igual, llençava el paper a terra i tornava a començar des del començament. Quan arribava a baix d'aquells símbols plens de lletres i xifres, escrivia la sigla t.c.v.d i durant un instant li semblava que havia posat ordre en un trosset de món...
L'anàlisi complexa, la geometria projectiva i el càlcul tensorial no havien aconseguit allunyar-lo de la seva passió inicial pels nombres. A en Mattia li agradava comptar, començar amb l'I i continuar segons progressions complicades, que sovint s'inventava sobre la marxa. Es deixava dur pels nombres i li semblava que els coneixia, un per un."

"Aquelles mirades despietades i conqueridores, que podien decidir si destruir-te o concedir-te la gràcia amb un sol, imperceptible moviment de celles."

"Li havia fet un petit interrogatori, sobre els nois que no havia conegut i sobre els petons que no havia fet."

"En Mattia ho feia expressament, de ser tan silenciós sempre que es movia. Sabia que el desordre del món no para d'augmentar, que el soroll de fons creixerà fins a cobrir a tots els senyals coherents, però estava convençut que mesurant atentament tots els seus gestos no seria tan culpable d'aquesta lenta decadència.
Havia après a posar primer la punta del peu i després el taló, amb el pes desplaçat cap a la part externa de la planta, per minimitzar la superfícies de contacte amb el terra."

"Es va fixar amb que tenien la mateixa manera d'agafar els objectes, envoltant-los amb els dits estirats, en contacte amb la superfície però sense fer pressió, pràcticament com si els fes por deformar el que tenien a la mà."

"El silenci va ser quasi intolerable per a tots dos. L'espai buit entre les seves cares era un bullidor d'espera i torbament."

"Amb el pas dels anys aquelles dues mirades s'havien d'acabar fonent en la seva memòria en una por única, indeleble."

"Els anys d'institut havien estat una ferida oberta, que en Mattia i l'Alice havien trobat prou fonda perquè no pogués cicatritzar mai. Hi havien passat sense respirar, ell rebutjant el món, i s'havien adonat que ben mirat no era gaire diferent. S'havien construït una amistat defectuosa i asimètrica, feta de llargues absències i de molt silenci, un espai buit i net en el qual tots dos podien tornar a respirar, quan les parets de l'institut s'acostaven massa i no els deixaven ignorar la situació d'ofec.
Després amb el temps, la ferida de l'adolescència havia cicatritzat. La pell de banda i banda s'havia acostat, amb moviments imperceptibles però continus. Amb cada nova rascada la crosta queia, però es tornava a formar, tossuda, més fosca i gruixuda. Al final una nova capa de pell, llisa i elàstica, havia acabant substituint la que faltava. De vermella la cicatriu havia passat a ser blanca i havia acabat confonent-se amb totes les altres."

"L'Alice li va tocar la barbeta amb la mà i delicadament li va fer girar el cap. En Mattia només va veure acostar-se una ombra. Instintivament va tancar els ulls i aleshores va sentir la boca calenta de l'Alice sobre la seva, les llàgrimes a les galtes, o potser no eren les seves, i finalment, les mans, tan lleugeres, que li mantenien el cap quiet, n'aferraven els pensaments i els empresonaven allà, a l'espai que ara no hi havia entre ells."

"No havia tornat a anar amb ningú. Feia col·lecció d'històries d'altres com ell, normalment callava i escoltava. De mica en mica havia descobert que totes les històries eren semblants, que se seguia un recorregut comú i que aquest recorregut preveia una immersió, anar a sota aigua amb cap i tot fins a tocar el fons i només després tornar a pujar, a respirar de nou. Totes aquelles persones tenien un amor que s'havia consumit tot sol dins del seu cor, com el seu per Mattia."

"Tenia la cara tan a prop de la de l'Alice que ella n'havia sentit la respiració que li lliscava per les galtes i es perdia entre els llençols."