dimecres, 12 de gener de 2011

Per sempre... sense límit de temps, vindràs?

"Vindràs."

Vindràs,
vindràs avui,
vindràs contra la mort.
Ella va creure
que et prenia per sempre,
però el meu amor t'ha retornat.
Vindràs aquesta tarda
càlida i plena de desig.
El timbre de la porta
m'esclata dins l'estómac.
Miro per l'espiell,
obro,
el teu somriure dolç,
el nostre bes.
Ara només ets meu,
ningú no sap el teu retorn.
Murmuri de paraules
que bateguen,
i llisquen al no res.
Els llençols, freds i càlids
com sempre, i sempre diferents.
Mans deleroses i pell que s'hi retroba.
Dansa de dits i llavis,
tempesta i calma.
Tendra, infinita abraçada.
La llum amiga i tèbia de la tarda
enfila la cortina
i, generosa,
fa de puntaire sobre la paret blanca.
És el per sempre.

Joana Carner.



Para siempre.

"No me tienes que impresionar
ni que seguir la corriente
voy a apearme aquì
en la orilla del presente
donde el hombre se asfixia
escribe un testamento en chile
negro
el suplicio es estar contigo
eres la alquimia de mi veneno
Puente
La derrota no es una opciòn y
no hay excusas:
parasiempre me parece mucho
tiempo
...
Parasiempre,
no hay nada parasiempre...
la influencia de la ira
y los impulsos de la lengua
no tengo toda la vida
aùn hay cajas con sorpresa
Puente
Vendrè con la boca amarga
y el corazòn derrotado...
...

Héroes del silencio.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada