dissabte, 8 de gener de 2011

Mandra.


"Tinc mandra a l'ànima."

És perquè ha marxat la tardor
sobtadament,
que m'arriba de puntetes aquesta primavera.
S'escola i entra subtil per la vora
d'uns llençols llimona
encara emmandrits
.

No sé si ara vull sentir
el crit del cel que amb goig i seda
noto tan a l'abast dels dits.


Un raig de sol d'estrany color
crida les meves mans
que fugen i em tapen els ulls,
migs ferits, per l'ardor
de l'or tendre, de l'or nu.

No la vull sentir, la tebiesa,
no la vull notar.
Que és llum
que fereix i encara
no tinc clar si vull eixir.

Em promet la claror de la finestra un delit de vertigen
que no puc assumir...
(terror i adrenalina en front del dia)
i les forces manquen
i no sé on he d'estar...
Un punt de mandra en la meva ànima em diu
que avui hauré de guaitar- encara-
la llum i la vida de finestrons endins.
I esperar...
Que m'esperi un poc més la primavera,
que encara no és
moment i hora pel tast.
El tacte d'herba, la pluja-vidre, el clam de l'alba
em tindran demà

quan ja m'hagi llepat les ferides i m'hagi guarit com un ca.

Demà podré menjar-me el sol a raig
i el deixaré que m'estremi la pell.

Demà voldre que les venes
i els cabells enrinxolats
prenguin el aromes nous de les maduixes i els vents
amb un alè de melangiós aroma a tarongina, de flor d'estel...

Ratuix.

* El plaer de fer mandretes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada