Muriel Barbery "Una llaminadura" + Fragments.

*csit 2010, Tiramisulandia*


A Una llaminadura, l’autora se centra en un dels personatges secundaris de la novel·la anterior, el crític gastronòmic del quart. El llibre, que inclou un petit cameo de la portera que protagonitza (i inspira el títol) de "L’elegància de l'eriçó" l’entranyable portera Renée, és una delícia suprema de la literatura gastronòmica.
La història serveix per resseguir la cuina francesa més elemental, més bàsica, més tradicional, des d’una devoció que transmet un plaer immens i desperta una gana de llop si ho llegeixes amb el ventre buit. Una llaminadura, en definitiva, literària i gastronòmica que conté alguns passatges memorables.

FRAGMENTS.

“Dir d’aquesta carn que és fina, que el seu gust és subtil i expansiu alhora, que estimula les genives, a mig camí entre la força i la suavitat, dir que l’amargor lleuera de la pell rostida aliada amb l’extrema untuositat dels teixits compactes, dolidaris i poderosos que omplen la boca d’un sabor llunyà converteix la sardina a la brasa en una apoteosi culinària, és a tot estirar evocar la virtut adormidora de l’opi. Ja que del que es tracta aquí no és ni de finesa, ni de suavitat, ni de força, ni d’untuositat, sinó de salvatgisme. Cal tenir fermesa d’esperit per enfrontar-se amb aquest gust; encobreix ben bé, de la manera més exacta, la brutalitat primitiva al contacte de la qual es forja la nostra humanitat. Cal tenir puresa d’esperit, també, cal saber mastegar vigorosament, excloent-hi qualsevol altre aliment; menyspreava les patates i la mantega salda que l’àvia em posava al costat del plat i devorava sense descans els bocins de peix. La carn és viril, poderosa, el peix és estrany i cruel. (…) Quan assaboria aquelles sardines a la brasa, com un autista al qual, en aquell moment, res no pot pertorbar, sabia que em feia humà mitjançant aquella extraordinària confrontació amb una sensació procedent d’un altrre món i que m’ensenyava per contrast la meva condició d’home. Mar infinit, cruel, primitiu, refinat, copsem amb les nostres boques àvides els productes de la teva misteriosa activitat. La sardina a la brasa nimbava el meu paladar amb la seva aroma directa i exòtica i jo creixia a cada mos, m’elevava a cada carícia sobre la meva llengua de les cendres marítimes de la pell clivellada.” (Descripció d'unes sardines a la brasa).

“L’esquinç que hi feien les meves dents per ruixar-me la llengua amb un suc generós, tebi i ric del qual el fred de les neveres, l’afront dels vinagres i la falsa noblesa de l’oli emmascaren la generositat essencial. Sucre, aigua, fruita, polpa, ¿líquid o sòlid? El tomàquet cru, devorat al jardí just després de collir-lo, és la cornucòpia de les sensacions simples, una cascada que es dispersa en la boca i reuneix tots els plaers. La resistència de la pell tibant, només una mica, només el just, el fondant dels teixits, d’aquell licor amb llavors que regalima per la comissura dels llavis i que et rentes sense por d’embrutar-te els dits, aquella boleta carnosa que aboca en nosaltres torrents de natura: heus aquí el tomàquet, heus aquí l’aventura.” (Descripció d'un tomàquet sense amanir.)

“Ja ningú no tenia gana, però això és precisament el bo a l’hora dels dolços: només es poden apreciar en tota la seva subtilesa quan no en mengem per sadollar la gana i quan aquesta orgia de suavitat dolça no omple una necessitat primària, sinó que cobreix el nostre paladar amb benevolència envers el món."

"Qui no ha tastat mai el perfum embriagador del poder no es pot imaginar aquella sobtada descàrrega d'adrenalina que irradia tot el cos, provoca l'harmonia dels gestos, esborra tot el cansament, tota realitat que no acati l'ordre del vostre plaer, aquell èxtasi del poder sense fre, quan no cal combatre, sinó tan sols gaudir del que hom ha guanyat, assaborint fins a l'infinit l'embriaguesa de suscitar temor."

"Vaig tenir l'eternitat a flor de paraula i demà moriré...estic a punt de morir i no aconsegueixo recordar un sabor que em roda pel cor. Sé que aquest sabor és la veritat primera i última de tota la meva vida, que posseeix la clau d'un cor que vaig fer callar des d'aleshores."

"Estimo la meva dona, com sempre he estimat els objectes bells de la meva vida."

"Eren lukumades, aquells petits bunyols perfectament rodons que es llancen dins de l'oli bullent durant el temps just perquè l'epidermis quedi cruixent mentre l'interior roman tendre i cotonós, que tot seguit s'unten amb mel...decortico la successió de sensacions."

"Estic sobre la pista de la meva redempció. És en aquestes dreceres on s'experimenta la natura de la nostra condició d'homes, lluny del prestigi dels festins luxosos de la meva carrera de crític, on he de cercar ara l'eina del meu alliberament."

"Sense èxit: tots els criteris són subjectius. Allò que, segons la vara del sentit comú, sembla màgic i magistral, s'esquerda patèticament al peu dels penya-segats del geni. La conversa era atordidora: l'art del dir suplia el de la degustació."

"Hom té una idea molt equivocada del que és el desig, l'autèntic desig, quan t'hipnotitza, s'apodera de tota la teva ànima, l'envolta per tots els costats, de tal manera que ets un dement, un posseït, disposat a tot per una petita molla, per un núvol del que allí s'elabora, sota els teus narius subjugats pel perfum del dimoni."

"He restablert els primers passos de la meva vocació, he exhumat els efluvis de la meva ànima de nen."

"era la connivència de la mel i de l'olor tan particular que tenen les fulles dels arbres quan ha fet calor durant molt de temps i estan impregnades de la pols dels dies de bonança, que provoca aquella sensació, absurda però sublim, de beure en l'aire un concentrat de l'estiu...el cos lliure de les traves de l'hivern experimenta per fi la carícia de la brisa sobre la pell nua, oferta al món, al qual s'obre desmesuradament en l'èxtasi d'una llibertat retrobada..."

"aquest matí beuré fins els pòsits la desesperació d'extraviar-me per uns llocs diferents d'aquell on em crida el meu cor."

"Degustar és un acte de plaer, escriure sobre aquest plaer és un fet artístic, però l'única vertadera obra d'art, en definitiva és el festí de l'altre."

"Em deixava caure directament a la sorra, calenta i carrisquejant, instantàniament paralitzat en un benestar estúpid, tot just conscient de l'entumiment del meu cos i dels sorolls tan particulars de la platja, entre crits de gavines i riures de nens - un parèntesi d'intimitat, en aquell estupor tan singular de felicitat."

"Totes les vides només ho són per l'osmosi de la paraula i del fet en la qual la primera embolcalla el segon amb el seu vestit de desfilada."

"He reconquerit una olor que havia desertat de mi: la de la brioxeria tèbia i olorosa que habitava sobre el meu cap de gos. Una olor i per tant d'altres records, els de les torrades de mantega que, de matí, als Estats Units, devorava embadalit per la simbiosi del pa i de la mantega que han posat a torrar plegats."

"oh, whisky mefistofèlic, et vaig estimar des del primer glop, et vaig trair des del segon, però mai no et vaig retrobar, en la cotilla de sabors que la meva posició m'imposava, una tal expansió nuclear com si te m'emportés el queix de felicitat..."

"No hi ha res de més delitós que veure l'ordre del món doblegar-se al dels nostres desitjos. És una llicència inaudita assetjar un temple de la cuina amb la felicitat sense fre de poder permetre's tots els menjars."