dimecres, 8 de setembre de 2010

Daniel Pennac: Mal d'escola + Fragments.

"Mal d'escola"
Daniel Pennac
2009, La Butxaca.


"Estadísticament tot s'explica, personalment tot es complica."


Daniel Pennac a VilaWeb TV: 'Avui els nens abans de ser nens són clients'
Pennac parla del 'cancre' (paraula que defineix un mal estudiant), a partir seva experiència: ell va ser 'l'últim de la classe' i, més endavant, va ser professor durant dècades. Pennac també parla de la crisi educativa.
Escriu Pennac a 'Mal d'escola': 'Faig saber a en Bernard (el germà) que penso a escriure un llibre que parli de l'escola; no de l'escola que canvia en la societat que canvia, sinó, al cor d'aquest trasbals incessant, d'allò que no canvia, justament, d'una permanència de la qual no sento parlar mai: el dolor compartit de l'últim de la classe, dels pares i dels professors, la interacció d'aquests sofriments escolars.' I més endavant insisteix: 'Sobre l'escola, no! Tothom se n'ocupa, de l'escola, eterna baralla dels antics i dels moderns: que si els programes, que si el seu paper social, les seves finalitats, l'escola d'ahir, l'escola de demà... No, un llibre sobre l'últim de la classe! Sobre el dolor de no comprendre, i els seus danys col·laterals.'
L'autor ha parlat de la paraula 'cancre', que és una paraula intraduïble: 'Així s'anomenen a l'estat francès els mals alumnes. I no es traduïble perquè de fet és una metàfora l'origen de la qual sorgeix al segle XIV. 'Cancre' prové del mot 'cranc' i es refereix a un alumne que es desplaça de costat, lentament, de manera estranya, i no segueix el camí recte dels altres.' Continua Pennac: 'I d'aquesta arrel jo també hi trobo una altra accepció: 'càncer', la malaltia. Perquè de l'experiència de ser un mal alumne no t'acabes de curar mai. L'empremta que deixa un 'cancre' no s'acaba de curar mai. Jo no oblido ni un instant que vaig ser un 'cancre'. I a partir d'una certa edat vaig sentir la necessitat de resoldre aquesta por visceral, aquesta por del nen que ha viscut el fracàs escolar. És un malestar permanent. Al llarg de la història de l'educació hi ha personatges com el nostre bon rei Lluís XIV, va patir una escolaritat difícil. Segur que la vostra cultura històrica us permet valorar les conseqüències d'aquesta situació.'
Preguntat sobre si l'origen de la falta de voluntat a l'escola prové del maig del 68, Pennac assegura: 'És una pregunta que m'han fet a França, a Itàlia, ara a Catalunya i segurament em faran arreu d'Europa. I em sembla una pregunta molt estranya. Si hagués de respondre amb una paraula diria 'no'. No crec que la situació de l'escola l'any 2008 tingui res a veure amb un moviment estudiantil, que no revolució, que es va produir l'any 1968. En realitat, era un moviment contra l'abús del consum, una crítica contra la societat de consum. I, tanmateix, què veiem l'any 2008? Que el principal rival dels professors d'avui en dia és precisament la 'clientalització'. La societat de consum en la que es veuen immersos tan els nens com els adolescents. I si és cert que l'escola està en crisi, jo no ho sé si realment ho està o no... I aquí obro un parèntesi per dir que el que tenim avui és una societat hipocondríaca perquè és una societat que té por al futur. Però, i reprenc el fil, si l'escola està en crisi, les arrels d'aquesta crisi no s'han de trobar en el maig de 1968 sinó en el fet que els nens, abans de ser nens i adolescents, abans d'ensenyar-los a escriure i a llegir, a comptar i fins i tot a raonar, aquests nens són clients. I clients al mateix nivell que els seus propis pares i en els mateixos àmbits (clients de la telefonia, de la moda, dels mitjans, del lleure...) I això no té res a veure amb els nens que teníem al maig del 68. I si la societat ha canviat tant, penso que el canvi no es degui a una lluita contra aquesta sensació d'autoritat, sinó que el canvi és perquè els nens són clients. I aquesta pseudo-maduresa comercial es pren com una maduresa veritable i, tanmateix, no és una maduresa real. I aquest és el fet davant del qual hem de reaccionar. El que hauríem de fer es retrobar les necessitats reals d'aquests nens i adolescents, que són ben senzilles: els hem de donar tot l'afecte real que necessiten i que es mereixen, un afecte que no s'ha de traduir en regals. I l'escola el que hauria de fer és protegir aquests nens i aquests adolescents de la societat de consum.'
L'escola viu en crisi? Pennac torna a disparar: 'M'agradaria que es definís la naturalesa d'aquesta crisi. Malestar sí, d'acord, és cert que hi ha malestar. Però crisi pedagògica? Quina crisi? Tothom en parla d'aquesta crisi. Jo el que veig és un malestar profund dels professors, dels adults en general, de la institució... Tothom acusa tothom: l'escola acusa les famílies, les famílies acusen les institucions... És un cercle viciós. Jo el que veig és una crisi a la societat, amb una obsessió claríssima per buscar culpables i, en canvi, no trobar solucions. És molt més fàcil culpar els altres, aquesta és la veritable crisi. Jo el que em pregunto realment és si els nostres estats volen formar adults intel·ligents. Penso que no. Penso que la societat se'n fot clarament de l'escola mentre fa veure que no. Crec que l'escola és una de les últimes preocupacions dels polítics, dels que prenen les veritables decisions.'
L'autor és dur amb la situació, però aclareix que el llibre no manté el mateix to, que és un llibre de to més optimista: 'I això és així perquè quan entro en una classe el que veig és la vida en estat pur. La vitalitat en el seu estat màxim. estudiants evidentment amb els seus defectes, que s'han de saber gestionar. I crec que és això el que hem de recordar: aquesta energia i el soroll dels patis de les escoles que és com el cant dels ocells.'

-Enllaç: Presentació del llibre a Barcelona.

Fragments:

"Estadísticament tot s'explica, personalment tot es complica."

""Ni l'estabilitat de la meva vida professional, ni el reconeixement del meu treball literari, res d'allò que sentia dir de mi per terceres persones o que podia llegir als diaris no la tranquil·litzava gens ni mica."

"Obtús per l'aritmètica d'entrada, per a les matemàtiques després, profundament negat per a l'ortografia, incap´ç de memoritzar les dates i de localitzar els llocs geogràfics...sempre vaig sendtir dir que havia necessitat tot un any per recordar la lletra a."

"Tot per oblidar el sentiment d'estranyesa absoluta d'univers escolar, i fugir d'aquelles mirades adultes de menyspreu...em semblaven tan exageradament més forts que jo, els altres, els professors."

"El naixement de la delinqüència és la secreta dedicació de totes les facultats de la intel·ligència a l'engany."

"Els professors que em van salvar -i que em van convertir en un professor- no estaven formats per fer-ho. No es van preocupar pels orígens de la meva minusvalidesa escolar. No van perdre temps a buscar-ne les causes i encara menys a sermonejar-me. Eren uns adults confrontats a uns adolescents en perill. Van pensar que hi havia urgència. S'hi van tirar de cap. No em van agafar. S'hi van tornar a tirar, dia rere dia, una vegada i una altra...Van acabar per treure'm del pou. I molts d'altres amb mi. Literalment ens van repescar. Els devem la vida."

"El futur com un mur on es projectes les imatges desmesuradament ampliades d'un present sense esperança, aquesta és la gran por de les mares."

"No seré mai profe, aranya enganxada a la seva pròpia teranyina, escarcellera clavada a la teva taula fins a la fi dels teus dies. Nosaltres som lliures i vosaltres condemnats a cadena perpètua. Nosaltres, els mals alumnes, potser no anem enlloc, però si més no ens movem! La tarima no serà el lamentable cau de la nostra existència!"

"Però ensenyar és això: és tornar a començar fins a la nostra necessària desaparició com a professors. Si no som capaços d'instal·lar els nostres alumnes en el present d'indicatiu de la nostra classe, si el nostre saber i el gust de dur-lo a la pràctica no agafen en aquests nois i noies, en el sentit botànic del verb, la seva existència trontollarà damunt dels sots d'una mancança indefinida."

"Ens hauríem d'inventar un temps particular per a l'aprenentatge: el present d'encarnació...sóc aquí assegut en aquesta classe, i finalment comprenc...perquè el coneixement tingui alguna possibilitat d'encarnar-se en el present d'una classe, cal deixar de brandar-hi el passat com una vergonya i el futur com a càstig."

"En aquell temps llegir no era la proesa absurda que és avui. Considerada una pèrdua de temps, perjudicial per al treball escolar, la lectura de novel·les ens estava prohibida a les hores d'estudi. D'aquí la meva vocació de lector clandestí: novel·les folrades com llibres de classe, amagades a tot arreu on es podia, lectures nocturnes amb llanterna de butxaca, dispenses de gimnàstica, tot era bo per trobar-me tot sol amb un llibre...el que em va empènyer a llegir va ser la fisiologia del lector...llegint em vaig instal·lar en una felicitat que encara dura.
La primera qualitat de les novel·les que m'enduia a l'internat era que no fossin al programa. Ignorava, mentre els llegia, que em cultivava, que aquells llibres despertaven en mi un apetit que sobreviuria fins i tot al seu oblit...i a banda d'això, la literatura! La novel·la! L'ensenyament i la novel·la! Llegir, escriure,ensenyar!."
"Quan no et veus cap futur, tampoc no t'instal·les en el present. Seus a la cadira, però qui sap on ets, presoner dels llimbs de la deploració, un temps que no passa, una mena de perpetuïtat, un sentiment de torutra que faries pagar a qualsevol que se't creués, i molt car."

"Els mals de gramàtica es curen amb la gramàtica, les faltes d'ortografia amb l'exercici de l'ortografia, la por de llegir amb la lectura, la de no comprendre amb la immersió en el text, i el costum de no reflexionar amb el reforçament tranquil d'una raó limitada estrictament a l'objecte que ens ocupa, aquí, ara, en aquesta aula, durant aquesta hora de classe, mentre hi som."

"Desgana per la literatura? Llegim, perquè, per més estrany que això pugui semblar, oh alumnes nostres, esteu pastats i fets de les matèries que us ensenyem. Sou la matèria mateixa de totes les nostres matèries...per mi, fets de paraules, de cap a peus, teixits de gramàtica, farcits de discurs, fins i tot els més silenciosos o els més mal armats de vocabulari, obsedits per les vostres representacions del món, plens de literatura en definitiva, cadascun de vosaltres."

"La primera qualitat d'un professor és la son. El bon professor és aquell que se'n va a dormir d'hora."

"Una bona classe no és un regiment que marxa al pas, és una orquestra que treballa la mateixa simfonia."

"Quan aprenc de memòria no substitueixo res, afegeixo. Deiem també aprendre de cor, i aquest cor és el de la llengua. Submergir-se en llengua és això. Buidar la tassa i demanar-ne més."

"...el seu fill voldrà saber en quina llengua neda, quina llengua el porta, li fa passar la set i l'alimenta, i es voldrà fer portador ell mateix d'aquesta bellesa i amb orgull que ho farà!, doni-li confiança, adorarà el gust d'aquests mots a la boca, els coets de llum d'aquests pensaments dins del cap, l seva infinita subtilesa, aquesta caixa de resssonància, aquest volum inaudit amb què pot fer cantar les frases més belles, fer sonar les idees més clares, es tornarà boig per aquesta natació sublingüística quan haurà descobert la gruta insaciable de la memòria, serà feliç de capbussar-se en la llengua, de pescar texxtos de fondària, i de saber-se'ls després tota la vida, constitutius del seu ésser, de poder-los recitar a la imprevista, dir-se'ls a ell matiex només pel sabor dels mots. Portador d'una tradició escrita que gràcies a ell haurà tornat a ser oral, potser vindrà que els dirà a algú altre per compartir-los, pel joc de la seducció, o per fer-se el savi, és un risc que cal córrer. I quan ho faci recuperarà el vincle amb aquells temps d'abans de l'escriptura, quan la supervivència del pensament depenia només de la veu. Si vostè em diu regressió, jo li respondré retrobament! El saber carnal en primer lloc. El copsem amb les orelles i amb els ulls, i la boca el transmet. És cert que ens ve dels llibres, però els llibres surten de nosaltres. Fan soroll, els pensaments, i el gust de llegir és una herència del gust de dir."

"Les històries més imbècils ens les expliquem amb els més íntims, i és una manera de retre un homenatge implícit a la finesa del seu enginy. Amb els altres ens fem els llestos, exhibim coneixements, presumim, seduïm."

"Ensenyar és, potser, això: acabar amb el pensament màgic, fer per manera que a cada classe soni el despertador."

"Sostindràs els raonaments que facis amb citacions extretes de la teva cultura personal."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada