dimarts, 7 de setembre de 2010

Sergi Pàmies: "La bicicleta estàtica"+Conte:"Sang de la nostra sang."


"L'escriptor Sergi Pàmies publica "La bicicleta estàtica."

L'escriptor Sergi Pàmies encadena per primera vegada episodis autobiogràfics al seu nou llibre de contes "La bicicleta estàtica", publicada per Quaderns Crema, una selecció de 19 textos que converteixen en ficció alguns episodis de la seva vida, com la seva infantesa a l'exili, i que inclou fins i tot una "venjança" personal amb el llibre infantil "El petit príncep". Pàmies defensa el valor del record, que segons la seva opinió "et completa" davant de la nostàlgia, que és "paralitzant i erosionadora".
El pacte amb el lector és que tot succeeix a la ficció", adverteix Pàmies, que aclareix que la seva biografia és present en totes les seves obres, perquè no sap separar el que viu del que imagina, encara que fins ara no havia trobat la manera d'incorporar "explícitament i argumentalment" les seves vivències a la literatura.

D'aquesta manera, Sergi Pàmies -fill de l'escriptora Teresa Pàmies i del líder comunista a la clandestinitat Gregorio López Raimundo- evoca en alguns dels seus contes la seva experiència a l'exili, un drama en què, malgrat tot, assegura que s'ho va passar "molt bé", o el moment en què va haver de buidar el pis del seu pare quan va morir.
-Enllaç: Recepció, entrevista i lectura d'"Unplugged."
SANG DE LA NOSTRA SANG
Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d'ençà d'aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l'única noia de l'institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l'habitació amb llàgrimes als ulls.

El pare i la mare no se'n saben avenir. Asseguts al sofà, i malgrat que ja ha passat un quart d'ençà que la noia se n'ha anat, encara no reaccionen. Els pensaments de l'un i de l'altra s'han unit a través d'un silenci que conté els records que la memòria comuna els permet compartir. Cap dels dos no va voler delegar en l'altre la missió d'educar-la i s'hi van posar amb fermesa i un entusiasme que encara els fa sentir orgullosos. De la infantesa de la nena només en recorden coses bones. Una filla única i amb salut en una família emocionalment estable i econòmicament situada era la combinació perfecta per no fracassar.
Tant el pare com la mare pertanyen a la generació que va aprendre a projectar aquestes coses, amb una previsó que va tenir en compte els dies fèrtils i una data de naixement adequada per, un cop esgotat el permís de natalitat, empalmar amb les vacances. Res no va interrompre un creixement convencional, amb les incidències previstes pels pediatres i cap episodi d'alarma o accident. Previsors com eren, no es van deixar sorprendre per l'anunciat distanciament postpart de les parelles. Van ser capaços de reservar-se el temps necessari per no ensopir-se i no van renunciar al sexe ni a les aficions, ni a les sortides amb amics.

La nena ho vivia amb una col·lecció de somriures immortalitzats en vint-i-tres cintes de vídeo i disset àlbums de fotografies. Ni la guarderia ni els primers anys d'escola no van ser conflictius. Encara que no s'ho deien en veu alta, planyien els pares amb fills psicològicament problemàtics o amb retards acadèmics. D'entrada, que fos filla única els havia amoïnat. Per això, van ser molt curosos a l'hora d'evitar excessos de protecció i ho van resoldre amb visites freqüents a casa dels cosins i un tracte continuat amb veïns i companys de classe. Amb aquests precedents, res no feia presagiar els dos últims anys que han viscut.

La pilositat a les aixelles i el pubis, quan la nena tenia deu anys, els va fer témer una precocitat aguda. D'entrada, fins i tot ho van considerar una virtut. Ara, en canvi, si poguessin parlar, haurien de reconèixer que, davant de l'evidència d'una adolescència prematura, van reaccionar com calia. Van consultar-ho al metge, que, com sempre, els va dir: «No patiu.» Igual que altres vegades, van observar el fenomen sense obsessionar-se, com el símptoma d'altres transformacions imminents. N'hi va haver moltes: la nena va començar a fer una olor diferent, li van sortir grans a la cara i, en poc temps, va canviar d'amigues i de vestuari.

Cap dels dos no sabria dir en quin moment va deixar de ser la nena i els va provocar el dilema de si continuar dient-li així o per la versió abreujada del nom. Davant d'ella, era impossible dir-li nena, perquè això li agreujava els canvis d'humor, cada vegada més freqüents. El pare no es va conformar amb el que la mare repetia com una pregària: paciència, atenció i amor. Ell era pacient, li dedicava tota l'atenció del món i l'estimava com no havia estimat mai ningú, però no suportava no entendre res en l'actitud de la filla. Va parlar amb els tutors, amb els professors, amb el director de l'institut, que el va remetre a un especialista. La conversa, celebrada en una consulta tètrica, va ser enriquidora. La mutació de la nena, va dir l'especialista, era perfectament lògica i estava documentada per una experiència ancestral i tota mena de diagnòstics i estudis científics. Cap motiu per patir, doncs.

El pare no va quedar tranquil. A casa, la nena era cada vegada més insolent, d'una rebel·lia arbitrària, sovint estúpida, i qualsevol intent de càstig o de diàleg era simètricament estèril. A través d'un soci de l'empresa va contactar amb un neuròleg reputat que li va fer una conferència sobre els últims avenços en matèria d'evolució mental dels adolescents. Mentre l'especialista parlava, el pare va tenir la sensació que cada paraula, cada precisió avalada per la recerca, l'allunyava més de la filla. El neuròleg li va parlar de saturació hormonal, vulnerabilitat, efervescència, evolució dels lòbuls i d'un combat entre dopamina i melatonina, estrògens i testoserona.

«És la pubertat», deien els altres pares. I s'encongien d'espatlles, com si, amb un grau d'immaduresa que el treia de polleguera, donessin la batalla per perduda. Ells, en canvi, van perseverar. Quan convenia distanciar-se'n una mica, ho feien. Quan convenia estar-hi més al damunt, hi estaven més al damunt. Al pare li recava admetre que havia fracassat en una primera fase. Més ben dit: estava disposat a admetre la possibilitat del fracàs sempre que hi hagués una explicació. Ni la tensió dels primers moments no els va desunir. Plegats com en el moment de concebre-la i portar-la al món, van escapçar totes les temptacions pròpies d'aquesta fase de l'existència: la dèria pel risc, les males amistats, l'espiral de la droga, l'anorèxia, la bulímia, la fugida sectària.

En aquest llarg procés també van haver de cedir en algunes coses, però eren cessions intranscendents: la decoració de l'habitació, un curs d'anglès a Irlanda o un pírcing llargament negociat fins aconseguir que no fos ni a la boca ni al melic. No podien preveure que, després de tants esforços, el problema fos que no haguessin pensat mai a separar-se. Ara tenen la mirada fixa en el núvol de fum que, procedent dels pulmons i de les cigarretes del pare, ocupa l'habitació. Sense dir-s'ho, són conscients que ja no els queden forces. S'estimen. Tant, que ja no els cal ni dir-s'ho. Per això, quan el pare acaba l'última cigarreta del paquet, s'aixequen i s'abracen, encara en silenci. «Avui començaré a buscar pis i parlaré amb l'advocat perquè iniciï els tràmits», diu ell finalment. I ella, commoguda, li diu: «Ara truco a la nena per donar-li la notícia. Es posarà molt contenta.»

A: Sergi Pàmies. Si menges una llimona sense fer ganyotes. Barcelona : Quaderns Crema, 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada