dimarts, 28 de setembre de 2010

Pep Rosanes-Creus: La teva boca.

"La teva boca."

La teva boca m'agrada tant, tant
que no la vull canviar per cap altra,
ni que fos de la dea Afrodita,
perquè per mites en tinc prou amb tu.
A la dea un dia li demano
si vol casar-se amb mi. Com que ella
era molt maca i érem en un bar
es va girar i va dir, ¿vols més whisky?
No tindràs res més de mi. Mira'm ara
i toca'm mentalment, que és com els dits
són més llargs. Com un dia sense pa.
Com sense tu no seran tantíssims dies.
A la platja despulles el teu cos,
la tovallola t'amaga, no sé
per quin camí puc venir si ets fora,
quin sentit pot tenir si vinc enlloc.
Marejats tots els dies. Ja t'entenc.
M'he pensat que marxaves i ja eres,
com tremolava, tan lluny, jo el pànic
del covard que tremola pel seu fred.
Només la boca que va ser en mi
teva, m'agrada tant, tant, un verí
que no voldrà cap antídot mortal.
Ho temia, no ho creia, no ho volia.
És ben bé que la fe és ben galdosa.
La teva boca fascina, em xucla.
Absent, ja no hi és, present, ressucita.
Absent, només pot ser l'objecte de l'amor.

Pep Rosanes-Creus, L'illa del tresor.

"No dura tres minutos..."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada