CANÇÓ DE LA TARDA
Per bé que l’úll recelós
et brindi un insòlit aire
que no és d’àngel poc ni gaire,
bruixa dels ulls seductors,
t’adoro, frívola meva,
ma terrible passió!,
amb semblant devoció
que el clergue a l’ídola seva.
El desert i el bosc incult
t’embaumen la trena agresta,
i té el gest la teva testa
del que és secret i és ocult.
Al teu voltant l’olor sura
com entorn d’un encenser;
i ets, com la tarda, un esquer,
nimfa càlida i obscura.
Ai!, els filtes, ni els més forts
no valen pas ta peresa,
i la carícia has apresa
que torna la vida als morts!
Del teu dors i de les sines,
tens els flancs enamorats,
tant com, dels làngujids posats,
els coixins quan t’hi reclines.
Segons com, per assossec
de ta ira misteriosa,
dilapides, seriosa,
la besada i el mossec;
em laceres, amant bruna,
amb un riure que és escarn,
i m’escampes per la carn
el teu ull dolç com la lluna.
Sota el calçat de setí,
que el peu sedós t’acomboia,
poso la meva gran joia,
el meu geni, el meu destí,
per tu, remei de ma dèria,
per tu, que ets llum i color!,
explosió de calor
dins de ma negra Sibèria!
Charles Baudelaire, "Les flors del mal"
*csit 2007, Boí Taüll*
*csit 2008, Manresa*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada